CARCOMA "Mejor en el infierno" (2010)

Paco a la guitarra, Cento a la bateria, Juanvi a la guitarra i veus, Vicent a la veu i guitarra i la nova incorporació de Jaume al baig, esta és la formació amb què Carcoma ha gravat el seu segon i esperat disc i que a més estaran presentat este Dissabte 5 de juny en la sala La Via de Gata, bona ocasió pues per a comprovar com defenen un treball molt ben fet, gravat a València amb la producció de Jaume Faraig.

Mejor En El Infierno s'obri amb "Paladar", un tema que inclús per la lletra a mí em recorden molt als últims e injustament oblidats Tijuana In Blue, seguixen amb una crònica anti-Bush titulada "La pistola de papa" i que a més en concert sol ser molt celebrada, igual que "El gallo del corral", "Mi condena" és un tema molt de la casa amb eixos constants canvis de ritmes, en "Comecocos" trauen la laca per a deleitar-nos amb un ritme molt glam, li seguix "El rey de las cuatro paredes" una cançó molt divertida amb una lletra molt punk i que ens descobrix a Juanvi com a cantant, en "Nunca" tornen al glam amb un riff molt macarra, amb l'Església topem en "Mundo enfermo" per a tot seguit descobrir per al mí l'autèntic hit del disc "Mejor en el infierno" amb una magnífica guitarra acústica i amb una lletra que és tota una declaració de principis, un magnífic single seria "Quiero ver que sonries" on rendixen homenatge a Barricada, "Un dia especial" té un riff de guitarra molt Loui Loui (o és "Luisa se va" de los Elegantes?) i es tanca el disc d'una manera desenfrenada com pegant un punyada en la taula amb "Decidete".

Sens dubte Carcoma han donat un pas de gegant en el seu segon treball i ara només ens queda disfrutar de ell i disfrutar dels seus concerts.

Per a contactes carcomadicto@hotmail.com

Ojo!! I per a descarrega directa ahi va el enllaç:

http://www.megaupload.com/?d=L8N0U6UF

http://carcomadicto.bandcamp.com/

THE STYLE COUNCIL "The cost of loving" (1987, Polydor)

Sí ja sé que (quasi) tots els fans de The Jam, entre els que em trobe, reneguen d'esta etapa musical del gran Paul Weller però jo crec que en ella també va haver-hi moments molt aprofitables, especialment en els seus quatre primers discos, una cocktelera perfecta de soul, pop, funk i jazz antes de que es portara tant alló del "acid jazz".

The Cost Of Loving va ser el principi de la seua decadència, (potser haguera sigut un magnífic epitafi) les cançons van perdre en frescura i van caure en una producció massa sofisticada i ochentera en el pitjor dels seus sentits. Encara que també és de justícia ressaltar algunes cançons com "I didn't matter" que va ser el primer single i va tindre prou èxit a Anglaterra, "Right Go On" amb l'influencia evident de Prince i eixa mescla de funk i rap, el segon single "Heavens Above" amb la magnífica veu d'acompanyament de Dee C. Lee o el pop quasi perfecte de "The Cost Of Loving", la resta del disco és prou prescindible, aixó sí, el diseny és magnífic i seguix imprés en la carpeta interior la seua ja clàssica frase This record is not for sale in South Africa en contra del apart-heid.

Un any després en 1988 Paul Weller i Mick Talbot van donar per liquidada la carrera de The Style Council amb un disc mediocre titulat Confessions Of a Pop Group, per a llançar-se Paul de nou a les barricades i la música mes reivindicativa en una carrera en solitari molt destacable.

THE STARS OF HEAVEN "Speak slowly" (1988, ROUGH TRADE)

Van ser una de tantes bones bandes dels 80 que van deixar a penes dos discos i un grapat de bones cançons. Encara que originaris de Dublín, pel seu sò molt bé podrien pensar que eren de Tennessee o de Califòrnia i en especial en este segon disc, editat dos anys després de Sacred Heart Hotel, i amb una producció a càrrec de Stephen Street molt més elaborada, amb més matisos. En la música de Stars Of Heaven el que predomina són les cançons tendres i la veu de Ryan s'adapta perfectament a les melodies i a les agridolçes lletres que sobrevolen tot el disc, en especial en les immenses "Little England" , "Lights Of Tetuan" o en un tema d'amor d'aquells de posar els pèls de punta anomenat "2 O'Clock Waltz", però també hi ha espai per al rock en "28" (que va ser un homenatge al "7x7" de Love) i en "Three Kings Day"amb les seues guitarres desbocades. A pesar del bon sabor que va deixar este disc, The Stars Of Heaven es van dissoldre poc després d'editar-se el disc i mai més es va saber d'ells fins que en 1999 Rough Trade va editar un recopilatori per si sonava la flauta però per desgràcia la seua sort va continuar sent la mateixa.

http://rapidshare.com/files/112707049/The_Stars_Of_Heaven_-_Speak_Slowly.rar

SKIN "Shame humility revenge" (1988, product inc)

Skin va ser un dels projectes d'una bèstia parda del rock neoyorki Michael Gira (líder de Swans) i la seua dona Jarboe, i Shame Humility Revenge el seu segon i últim treball. Si en la música de Swans predominava el soroll i la distorsió, ací se centren en un so experimental però al mateix temps molt intens, en algunes publicacions de l'època se li va denominar "symphonic lounge music". En el seu primer disc Blood, Women, Roses Jarboe va posar les veus i ací és Michael la veu pincipal la qual planeja per tot l'àlbum d'una manera soberbia, terrorífica per moments, quasi com Scott Walker en els seus últims treballs, bona prova d'açò és el tema que l'obri "Nothing about you" o en "24 hours" on mescla les bateries programades amb atmosferes molt oprimides, "Breathing weather" és un dels temes més accessibles del disc mentres que en cançons com "Everything at once" i "The center of your heart" l'ambient es relaxa prou i instruments com l'oboé o les guitarres acústiques guanyen terreny.

Michael Gira a més de seguir amb la seua banda principal Swans i després de deixar aparcat el seu projecte com a Skin, va crear als Angels Of Light amb un so més indie i als World Of Skin amb un únic i gran àlbum, encara que últimament s'ha decantat per la música folk amb el seu propi nom.

http://www.megaupload.com/?d=ON9QR8G8

SINIESTRO TOTAL "Menos mal que nos queda Portugal" (1984, DRO)

A pesar que la fama se la va portar Madrid i la seua famosa moguda, fora de la capital també es feien coses molt ressenyables, Derribos Arias (Donosti), Silvio (Sevilla), Loquillo (Barcelona) i per descomptat Siniestro Total a Vigo.

Molta gent es quedarà amb la primera etapa punk amb German Coppini a les veus. No obstant això a mi m'agradaria ressenyar el disc del canvi i que crec que és una de les grans obres del power punk espanyol, Menos Mal Que Nos Queda Portugal.

Ho havien passat un poc mal amb la fuga de Coppini a Golpes Bajos però van saber eixir del pas amb Miguel Costas exercint de vocalista i van traure un disc (El Regreso) que estava en l'onda del primer però amb algun toc pop que marcaria el camí per a la seua segona obra.

El disc s'obri de forma rocambolesca amb "Tipi dulce Tipi" i seguix amb una peça punk dedicada a Ray Charles i Matt Murdock anomenà "E.L.E.V.E.N", li seguix un altre clàssic, "Que corra la nicotina", amb una lletra que hui en dia quasi que seria censurada, "La matanza de taxis" té un rotllo pop misteriós amb riffs i un groove de bateria tan senzills com a efectius.

Les lletres i arreglaments són molt divertits en tots els temes, però també enginyoses quan les firma Julian Hernández, Miguel Costas sempre ha sigut un poc més tosc i senzill, però ací precisament és on radicava l'encant del grup, en la mescla de pedanteria de Julian amb les lletres i els acords primaris de Costas.

"Assumpta" (dedicada a Assumpta Serna que era un sex symbol de l'època) és una de les cançons més conegudes de Costas i un absolut clàssic. "Menea el bullaregue" porta un rotllo més festiu, amb una lletra prou graciosa sobre balls populars. "Miña terra galega" és un altre dels seus grans clàssics i una de les millors i més aconseguides versions de "Sweet home Alabama" de Lynyrd Skynyrd, "Keke Rosberg" té un ritme en l'ona de The Jam, "Senyor, ilumina mi corazón" és una altra cançó simpàtica amb un òrgan molt juguetó, "Oh! Que raro soy" podria ser dels Undertones o dels Ramones, "Te quiero" és com la cosina germana de "Assumpta", pop enèrgic amb influències 50's, "Sonorice su templo" torna a terrenys "ramoneros" i arribem a la recta final del LP amb un altre clàssic absolut: "¿Quienes somos, de donde venimos, adonde vamos?" probablement la cançó més allunyada de la tònica general de l'àlbum, però amb la lletra i composició més destacades, i per a acabar el disc "Si yo canto", una versió d'un clàssic 60's en la seua faceta més surfera.

La portada original del disc és el de la bicicleta encara que no sé perquè motiu més tard es va editar amb una horrible portada on unicament apareixia el títol del disc com escrit en un mur.

http://rapidshare.com/files/183262703/Siniestro_Total_-_Menos_Mal_Que_Nos_Queda_Portugal.rar

SEBADOH "Bakesale" (1994, SUB POP)

Els primers discos de Sebadoh eren prou caòtics, Lou Barlow, Jason Loewenstein i Eric Gaffney compartien les composicions i el resultat era dispers i desigual, Barlow ja començava a compondre temes carregats d'emoció que no encaixaven massa amb els experiments hard-core de Gaffney i les cançons més rockeres de Loewenstein, encara així discos com Sebadoh III o Bubble And Scraple van funcionar prou bé i van contribuir a definir el caràcter de Sebadoh, una banda inclassificable.

L'eixida de Gaffney en el 94 va deixar a Sebadoh sense la seua faceta experimental i salvatge, però va servir per a donar consistència al so del grup i perquè les cançons de Barlow i Loewenstein guanyaren en profunditat i emotivitat.

Sebadoh va sorgir com un projecte paral·lel quan Barlow encara estava en Dinosaur Jr. i encara que els anteriors àlbums estaven replets de grans cançons no va ser fins a este Bakesale quan la banda en va explotar tot el seu potencial amb un so molt influenciat pel noise i el hard-core de finals dels 80 a la què, de forma ja definitiva en este disc, se li va afegir un important component emocional.

Bakesale és un disc molt fosc, les cançons de Barlow continuen el tò de confessió emocional anunciat en el seu anterior disc Bubble And Scraple, confirmant-se com un dels millors compositors del seu temps en espléndides cançons com “Not a friend”, “Skull” o “Together or alone” i en fantàstics temes pop com “Rebound” o “Magnet's coil”, però potser el mes determinant és la irrupció com a compositor de Jason Loewenstein, qui va ser capaç d'entregar tota una col·lecció (la mitat del disc) de temes impecables i demolidors, començant per “Careful” i seguint per temes de la talla de “Not to amused”, “Got it” o “S. Soup”.

Encara que el disc continua mostrant la seua faceta més lo-fi i descuidada, també mostra una coherència que no té cap dels seus altres discos, no hi ha temes de relleno en un àlbum impecable que els va situar com a referència del rock independent nord-americà.

http://www.mediafire.com/?nyz2tgy11jm

LOS RONALDOS "0" (1992, EMI)

Sí, són els de "No puedo vivir sin tí" (jo sí) encara que abans d'això, en 1986 i en una onda semblant a Las Ruedas o Domingo y Los Cítricos que era el que es portava per Madrid (Barcelona era molt més popera) van debutar amb un disc ple de hits generacionals com "Ana y Choni", "Si os vais" o "Guardalo", en 1988 i 1990 van aplegar a les llistes d'èxits i molts (jo també) renegarem d'ells amb els discos Saca La Lengua i Sabor Salado, i ens reenganxarem amb un disc rar, a voltes rollingstonià "Ya volverán" i "Tú verás" i a voltes funkero en "Arboles cruzados", amb un peu en la pura diversió " No se me ha perdido nada", "La fábrica del amor" i un altre en la melancolia "Esperando un milagro" o "Así no se vive bién". En el disc van col·laborar Pablo Novoa als teclats i Miguel Malla al saxo entre altres i va suposar un parada de vendes però els va acreditar com uns magnífics compositors de cançons, encara que per al meu gust i amb el pas del temps crec que les produccions van deixar prou que desitjar potser salvant el primer disc per allò de la frescor i de la seua espontaneïtat. Últimament han estat gravant un EP de quatre cançons i donant concerts amb les mateixa formació amb què van debutar amb prou èxit.

http://www.filestube.com/ca50912682d6d44803ea/go.html