divendres, 27 de desembre de 2013

WALL OF VOODOO "Call of the West" (1982, IRS)

Wall Of Voodoo van ser la mescla quasi perfecta del bon rock americà de la costa Oest amb la new wave i els sons més arties i avantguardistes, liderats per Stan Ridgway, en este segon Lp van roçar l'èxit amb el single "Mexican Radio" encara que com sempre la cosa no va pasar de ahí.
El treball en si és molt menys abrasiu i contundent que Dark Continent (1981), és prou més pop i amb molt mes sintetitzadors (cosa de la que abusar prou Stan Ridgway en la seua carrera en solitari). Un altre tema molt aprofitable és el tranquil "Lost weekend", "Hands of love" que és power pop marcià i un tema molt en l'ona de Residents o inclús Devo com és "Factory".
Wall of Voodoo van editar dos discos més per a separar-se en 1988 i iniciar el seu líder una carrera en solitari prou erràtica fins hui.


divendres, 8 de novembre de 2013

TINDERSTICKS (1995, London)

Este, el seu segon treball, cridat simplement Tindersticks, o Tindersticks II  per a distingir-ho del seu monumental debut també homònim de 1993, destil·la una atmosfera de terror gòtic per tots els costats, s'inicia amb “El Diablo en el ojo”  advertint-nos que no hem de tancar els ulls encara; per a acabar amb “Sleepy song” i la seua cansada confessió “I have not closed mi eyes for days”. El tema més desconcertant és “My Sister”, que detalla a manera de spoken word la vida tràgica i curta d'un personatge que podria ser protagonista de qualsevol pel.licula de Lynch. Mencionar també la fosca veu de Stuart Staples,  responsable de la major part d'eixa atmosfera. És un disc trist, un disc que tracta de relacions mortes i cors ferits, històries de perdedors i vides destrossades. “A night in” és un dels millors exemples, la història d'un home segrestat per una dona rica. Pero crec que el clímax arriba amb “Travelling light”, Stuart Staples canta un duet amb Carla Torgerson de The Walkabouts, i establixen un diàleg on parlen sobre un malentés tirant-se la culpa mútuament. Musicalment, el disc camina pels arreglaments orquestrals de Dickon Hinchliffe, l'altre puntal del grup junt amb el ja mencionat Staples, les guitarres de Neil Fraser, i descansa en els romàntics teclats de David Boulter, tot això en un tot compacte i instantàniament recognoscible; assentats en la mateixa bruta barra de bar on es lamenten Nick Cave & The Bad Seeds, junt amb la taula on Bob Dylan, Leonard Cohen i Scott Walter brinden per la desgràcia diària.
Molts trobaren massa dolor en este disc, sens dubte és molt més melodramàtic que el seu debut però és el perfecte enllaç amb el següent Curtains (1997), una altra de les seues obres mestres.



dimarts, 29 d’octubre de 2013

THE SCREAMING BLUE MESSIAHS "Totally religious" (1989, Elektra)

Totally Religious és el tercer i últim treball d'este grup londinenc prou desconegut per ací. Després de casi aconseguir l'èxit amb Bikini Red (1987) decidixen en este disc endurir les lletres i tractar temes molt més seriosos com són la guerra, la religió o el sistema judicial anglés, també influïts potser per la recent mort del seu antic productor Vic Maile, qui els havia ajudat molt en el seu tema més aclamat "I wanna be a Flinstone".
Liderats pel carismàtic Bill Carter Totally Religious és un disc que clarament guanya amb el temps, amb les guitarres poderoses que els acosta a grups com Godfathers o Dr. Feelgood de "Big big sky" i "Mega City 1" arribant quasi al hard siniestre de Fields Of The Nephilim amb "Gunfight", i amb un tema que podria haver sigut un single clar com és "Four engines burning (over the USA)" però que no van arribar a traure per la desbandada general i contínues baralles entre els membres del grup en plena promoció del disc, que els van portar a la dissolució final...I sense cap (miracle) reagrupació posterior.

 

dijous, 24 d’octubre de 2013

LOS PECADORES "Pecado de amor" (1992, GASA)

Cap a 1989, después de l'era de Glutamato Ye-Ye i l'experiment amb Beatos (encara que estos almenys  es salven per la seua magnífica portada), Iñaki Fernández va formar Los Pecadores (sens dubte...més i pitjor experiment encara). El grup estava compost per Iñaki Fernández (veu), Sulpi Molina (guitarra i cors) i Sara Ledoux (teclats) estos dos ultims ex-components de Peor Imposible, emulant potser a grups d'èxit efímer de l'època com Lions In Love o Dee-Lite.
Després de gravar un primer Lp en 1990 de títol homònim dos anys més tard graven este segon i últim (gràcies a déu) Pecado de Amor en una discogràfica que va tindre temps molt millors i que ja començava a anar de capa caiguda com era Grabaciones Accidentales.
Ací es mesclava tot...pop, rock, funk, rap, charlotades...i del que se salva poc, pot ser el funk pop de "Pecado de amor" o la irònica "El contestador", per no salvar no es salven ni els singles "Esto es España" i "Ying-Yang rap".
Afortunadament van durar poc i actualment crec que Iñaki està intentant reactivar als (estos sí) sempre recomanables Glutamato Ye-Ye.


dijous, 3 d’octubre de 2013

NEW ORDER "Movement" (1981, Factory)

Els inicis de New Order van ser molt importants i una gran influència per a multitud de grups posteriors. Amb Movement van portar mes (encara) oscuritat, però també un after punk molt més modern i adaptat a l'inici d'aquells anys 80,  podríem dir que és la continuació al Closer de Joy Division que van editar un any antes. Al 1981 Bernard Summer agafa el mando de la banda després de la mort d'Ian Curtis i canvia el seu nom i sobretot el seu so, un so que hui en dia continua sent  molt fresc i original.
En este disc i sobretot en el seu predecessor Power, Corruption & Lies (1982)  encara es nota i molt l'ambient que va crear Joy Division a finals dels 90, atmosferes tenses i un so a mig camí del punk i la ola siniestra amb un clar predomini del baig de Peter Hook però al mateix temps amb la mirada posada ja en l'electrònica i inclús el pop. En paraules del mateix Summer Movement va ser el seu àlbum més difícil, els ànims els tenien per terra i encara ni havien assimilat la recent mort de Curtis.  Va ser un disc curt, quasi MiniLP de huit cançons de les quals jo destacaria dos, “Doubts even here” i “Truth”en les que quasi pareix que el fantasma de Ian Curtis estiga present.
Movement és un dels discos menys recordats de New Order, potser eclipsat pels seus treballs posteriors, però és un disc de dol i tristessa i al mateix temps de grans esperances.

 

dilluns, 2 de setembre de 2013

FISH "Vigil in a wilderness of mirrors" (1989, EMI)

Si hi ha algun moment en què la carrera de Fish va poder haver sigut una continuació de la de Marillion de la primera època, va ser en este primer disc. Fish va conservar en este llançament, i pot ser en el segon disc, l'esperit de la música que havia fet amb els seus antics amics quan van gravar treballs tan bons com Clutching At Straws (1987), ultim disc de la primera etapa de Marillion, o del unic que es salva de la segona epoca, l'imprescindible Seasons End (1989), però que no van poder conservar en els seus següents treballs perdent tota la identitat que els va caracteritzar en els seus temps inicials per a convertir-se en una banda d'idees i esperit totalment distints; i també el final de Fish, un home que hui en dia no ha tingut més remei que per a poder realitzar una gira en condicions, oblidar-se de la seua extensa discografia en solitari i fer una gira (i corresponent doble cd) i tirar mà del cançoner de Marillion en forma del seu altre gran disc Misplaced Childhood (1985) revisitat.
Per a mi les dos parts van perdre, però almenys encara es podia rescatar algo de la carrera de Fish en solitari. En eixe sentit, Vígil In A Wilderness Of Mirrors és no sols un bon disc de Fish, sinó el millor de la seua carrera. Ací pot dir-se que va tirar el resto,  podem trobar quatre temes que són verdaderes meravelles: el tremend himne d'obertura “Vigil”, l'exquisita balada “Gentleman's excuses me”, la suite “Cliché”, l'esplendorosa “The company”, o “Family Bussiness”, que ha passat a ser un clàssic del seu repertori quasi a l'altura dels seus temes amb Marillion. Hi ha fins a un tema més comercial titulat “Big wedge”. Definitivament, Fish es mou molt millor pel rock progressiu més mainstream i per a tots els públics que no per un so més ortodox, com el millor Peter Gabriel, Fish se'ns mostra com un músic que compartix dos amors: el rock simfònic dels 70 i el pop de baixa intensitat.
En tot cas, un disc que no defraudarà a ningún seguidor de l'època de Marillion amb Fish de cantant.


dimecres, 21 d’agost de 2013

STEVE EARLE "Copperhead road" (1988, MCA)

Curiós el cas de Steve Earle, home revolucionari i de esquerres però dins d'un món infestat de fatxes, com els directius de la seua discogràfica MCA Nashville amb els que va editar els seus dos primers treballs Guitar Town (1986) i Exit 0 (1987) que van funcionar prou bé comercialment per a passar-se a la seua filial de Los Angeles molt més afins a les seues idees revolucionaries.
El resultat va ser un dels seus discos més potents i rabiosos amb bateries matxacones i guitarres afilades i una arrogància que mirava més a uns Rolling Stones o a uns Georgia Satellites que al tradicionalisme del country, un disc de Rock 'n' Roll, per a res este Steve s'assemblava al dels seus dos primers discos.
Les highlights del disco són sens dubte la historia de una famosa saga de pistolers "The devil's right hand" i la de dos generacions de soldats "Johnny come lately" (amb The Pogues com a banda acompanyant), dos tremendes cançons amb una narrativa prou clàssica del country però amb un so molt més dur. Destacar també la segona cara del disc amb cançons de temàtica més sentimental com són "Even when i'm blue", "You belong to me" o "Once you love" però amb un impacte de veres irresistible.
Ho tènia tot per a triomfar amb este gran disc però desgraciadament els seus anys posteriors va ser molt més coneguts pels seus escàndols i contínues entrades en clíniques de desintoxicació que pels seus mèrits musicals, per sort hui en dia i des de finals dels 90 que està ja totalment rehabilitat està editant discos de un nivell altisim.

dilluns, 1 de juliol de 2013

SPAGUETTI WESTERN (1986, Epitaph)

Van nàixer quant el Nou Rock Americà estava triunfant de pleno i en l'epicentre del mateix....Califòrnia, però mai han sigut anomenats ni reivindicats per crítica i ni de bon tros per el públic. Jo els situaria en la secció dels sarcàstics, dels que mai es van prendre seriosament a ells mateixa, potser musicalment com una mescla entre els Dead Milkmen i Rank And File, el punk més divertit i el country rock. Un altre element diferenciador és al discogràfica per a la que van gravar, Epitaph, el segell de Bad Religion especialitzat en un gènere totalment allunyat a ells, el Hardcore de la costa Oest.
El trio format per Jon Bertini (guitarra i veu), Jason Keene (baix) i Rex Fenley (bateria) i amb la producció de Brett Gurewitz graven este primer i únic disc en 1986, a pesar que d'entrada la portada ja tira per a arrere el disc és prou aprofitable. La cançó que l'obri "What are friends for?" és pur Long Ryders country rock del bo, igual que "Don´t write me" o la que obri la segona cara "Man in the mirror" , té el seu punt mes punk en "No memories" i "Oughta be a law", i fins i tot en te mes poperes com el single "Nothing ever changes", "Goin` all the Way" o "Don´t go".
Spaguetti Western van ser un grup de curta trajectòria que va passar amb més pena que glòria pel rock americà però que van deixar algunes melodies que valen la pena.

dilluns, 20 de maig de 2013

THE SOUND "Shock of daylight" (1984, Statik)


El seu tercer treball All Fall Down (1982) va ser un disc fosc i anticomercial, per lo que WEA els va posar directament en el carrer... encara que també és veritat que la promoció que li van fer al disc va ser nul·la.
La banda va passar uns quants mesos reciclant-se i inclús pensant a deixar la música de manera definitiva, van ser quatre anys de treball sense cap fruit però, això sí, tenien l'aplaudiment generalitzat de la crítica i una legió de seguidors fidels. Després de negociacions amb diverses discogràfiques la banda va firmar amb la independent Statik, on també estaven gent com Chameleons o Echo & The Bunnymen. Amb un so totalment renovat editen en 1984 este MiniLP de sis cançons verdaderament brillants, és el disc en què Adrian Borland es mostra més romàntic i positiu inclús recorda a vegades als millors Roxy Music, damunt la producció de Pat Collier és neta amb una base rítmica, especialment el baix, plena de matisos i color, bona mostra d'açò són les seues (pera mi) dos millors cançons "Golden soldiers" molt en la llinea de Echo & The Bunnymen i "Dreams then plans" que conté un estribillo explosiu com un punyada a la panxa. De les altres quatre cançons destacar potser "Counting the days" que em recorda molt a Comsat Angel.
The Sound van portar la seua mala sort pràcticament fins al final, després de gravar un dels seus millors discos en 1987 Thunder Up i com sempre passar amb més pena que glòria, en 1991 mor vítima de SIDA el seu teclista Max Mayers i en 1999 i després de gravar set excel·lents treballs en solitari el seu líder Adrian Borland es tira a les vies d'un tren.
Ojo al video perque es de una actuació al mitic programa  La Edad De Oro que presentava Paloma Chamorro al 1984!!...

    

dimecres, 10 d’abril de 2013

SMOG "Knock knock" (1999, DRAG CITY)


Knock Knock és el sèptim treball de Smog, l'àlies baix el qual s'amaga Bill Callahan, un referent quan parlem del rock independent americà, un grup que ha derivat des dels seus primers treballs que estaven infestats de ruido, experimentació i en alguns casos silencis terrorífics a discos d'una bellesa estranya, plens de cordes, melodies i com en este àlbum fins a cors infantils.
Knock knock és un disc lluminós, cínic i escapista. Un dels seus millors treballs fins hui i el perfecte per a tancar una dècada redona, amb la portada d'un gat aterrat enmig d'una tempestat (com demanant auxili, jugant amb l'onomatopeia d'algú que crida a la porta, Knock knock, en anglés), Smog adopta guitarres elèctriques dignes de Lou Reed, en cançons com les intenses “Held" (seleccionada per a un anunci en què Bob Dylan conduïx una camioneta amb el tema a tot volum), “No dancing" (que inclou el cor de xiquets rockejant) i “Cold blooded old times". Hi ha espai, també, per a la intimitat en les belles i melancòliques “Let's move to the country" (un manifest sobre per què s'ha d'abandonar la ciutat) i “Teenage spaceship", sobre la vida nocturna i solitària d'un Callahan en la pubertat: “Era una nau adolescent, llançada cap al cel, tan àmplia en l'horitzó, que les persones creien que les meues finestres eren estreles".
Smog ha continuat editant discos encara que últimament es prodiga més amb treballs firmats al seu nom, tots ells altament recomanables.

dissabte, 30 de març de 2013

THE SMITHEREENS "Green thoughts" (1988, ENIGMA)


Sí, ja es que antes va estar el seminal primer Minilp Beauty And Sadness (1983) i l'enorme Especially For You (1986) però jo seguisc quedant-me amb el tercer treball d'esta magnífica banda de New Jersey, potser per ser el primer que vaig tindre entre les meues mans o simplement perquè conté cançons amb unes melodies pop memorables.
La banda formada per Pat DiNizio, Jim Babjak, Dennis Diken i Mike Mesaros va aconseguir reunir en onze cançons tot un catàleg de pop, rock i guitarres. "Only a memory" va escalar fins als llocs més alts de les College Radios americanes, "House we use to live in" i la melancòlica "Drawn in mi own tears" són altres dos hits en potència, "Especially for you" té un aire de jazz, l'atmosfèrica "Deep Black" o la més optimista "Elaine" tenen guitarres al més pur estil Byrds i les melodies de "If the sun doesn't shine" i "Something new" són senzillament insuperables, inclús en el mig temps "The world we know" van comptar amb la veu del gran Del Shannon.
Encara que se'ls va colocar en el seu moment en el caixó del Nou Rock Americà ells tenien molt més que veure amb les bandes powerpoperes de la costa est com Del Fuegos o Ben Vaughn que amb les bandes californianes molt més psicodèliques i garajeres. The Smithereens porten editant encara discos encara que per a mi la seua època d'esplendor van ser estos primers tres treballs més el següent, el magnífic 11 (1989).

dimarts, 19 de març de 2013

THE SINCEROS "Pet Rock" (1981, CBS)


Van començar com a trio a Londres amb el nom de The Strutters, el cantant i guitarrista Mark Kjeldsen amb Bobby Irwin i Ron François al baix i bateria respectivament per a més tard unir-se a ells Don Snow als teclats.
Després d'un primer LP en 1979 The Sound Of Sunbathing molt en l'ona dels sons Power Pop i New Wave tan de l'època i influenciats per gent com Graham Parker, Elvis Costello i sobretot pels primers Squeeze editen este segon àlbum en 1981 titulat Pet Rock amb un so molt més compacte, encara que per a mi potser massa professional, així i tot  brillen temes com el primer single que obri el disc i que va arribar prou alt en les llistes d'èxits "Disappearing", "Memory lane" podria haver sigut inclosa en el seu energètic debut, "Barcelona" conté una melodia memorable, "Falling in and out of love" és un tema inspirat en el Sweet Pop dels 60 i "Girl i realize" és pur so Motown.
Pet Rock és una perfecta joia power pop de principi a fi, va ser el seu punt i final perquè ací acaba la història de The Sinceros, Irwin sen va anar amb Nick Lowe, Snow amb Squeeze, François es va tirar a la muntanya de l'after punk amb Teardrop Explodes i curiosament el líder i cantant Kjeldsen va acabar a Amsterdam de taxista i va morir en 1990 víctima de la SIDA.

dimarts, 12 de febrer de 2013

SEX MUSEUM "Sparks" (1994, ROTO RECORDS)


I seguint amb clau garajera i psicodélica...al 1994 Sex Museum trauen el disc Sparks amb una nova discogràfica, Roto Records. En principi es tracta d'un disc d'aquells denominats de transició, encara que rascant te molta més xixa de lo que pareix en una primera ullada, este és d'alguna manera més refinat, més melòdic inclús, sense perdre ni una mica de força, entre altres coses perquè Kiki Tornado és una verdadera mala bestia a les baquetes, perque és sobretot el disc on Miguel demostra el cantant que és, amb tot el seu caràcter i força, però explorant molts més matisos que fins al moment. La seua aportació a la qualitat del grup, cada volta més i més elevada, és enorme. També la faena de Marta a l'òrgan s'àmplia molt, donant al seu so molta més profunditat, servint de contrapunt a la ja insuperable guitarra de Fernando. Serà este el disc on més es compartisca el protagonisme d'òrgan i guitarra.
En certa manera és un disc que tendix inclús més a la psicodèlia i al desenrotllament instrumental, com en la suau “Time killers word killers”, que despres empalma amb “Find meca”, un interessant tema instrumental dotat d'un subtil toc d'òrgan, acústica i una guitarra slide de fons que posa els pèls punta. Hi ha també altres temes més vacilons, com “It so easy”, que comença suaument per a despres marcar-se uns grans canvis de ritmes, o “Love becomes nightmare”, impressionant tema que marca, al meu pareixer, una de les cimes d'inspiració del grup. Sparks és, també, un disc d'homenatges a grans bandes, d'una banda, una versió del “Minnesota strip” dels Dictators, tema que toquen molt en els seus directes, o la fenomenal adaptació estil Sex Museum de “I am free” dels Who, i sobretot la revisió de “Black sheep” dels seus adorats SRC, pera mi Sparks és una verdadera meravella.



dijous, 7 de febrer de 2013

LA SECTA "Blue tales" (1990, MUNSTER RECORDS)

Van ser un dels millors grups garajeros que ha donat mai este país, i també un dels mes infravalorats i este primer miniLP és un prova factible de totes eixes influències que els van marcar, des del clàssic rock australià d'uns Scientists o els Celibate Rifles fins al punk rock més ortodox dels Ramones o Buzzcocks, inclús a voltes s'acostaven al rock alternatiu americà via SST, La Secta no van ser una banda més de panorama musical basc de primer dels 90, impossible amb un entés i sibarita del rock com Gorka Munster (capitost de la discogràfica del mateix nom) al mando del grup. Blue Tales és una de les primeres referències de Munster Rècords i en ell trobem pildores garajeres instantanis com són "Blue tale" o "I just want to be myself", animalades que miren face to face al mateixos Ràdio Birdman com és "Youth" i temes més relaxats com  "Don´t look back" o "I hate that trip", i per a donar més força al conjunt el disc està produït per  ni més ni menys que Sonic Boom (Spacemen 3).

divendres, 1 de febrer de 2013

RY COODER "Chicken skin music" (1976, reprise)


Ry Cooder sempre ha anat per lliure, sense límits, i açò no pot ser més evident en el seu  quint àlbum, Chicken Skin Music (una frase dita a Hawaii, sinònim de "la pell de gallina"). Inclús més de lo habitual, Cooder es nega a reconéixer les fronteres geogràfiques o musicals en este cas entre Méxic i Hawaii, com es el cas de "Stand by me" de Ben E. King com una cançó de gospel amb un arreglament tex mex, o el clàssic de Jim Reeves country-pop, "He'll have to go," amb el ritme d'un bolero, amb la mescla de l'acordió del seu amic Flaco Jiménez i el saxo alt de Pat Rizzo. En altres temes, dos dels grans guitarristes i cantants de Hawaii Gabby Pahinui i el mestre de la guitarra Atta Isaacs en la versió de Hank Snow "Yellow roses" i el maravellos instrumental "Chloe".
Si l'enfocament de Cooder per a la música és molt divers, la seua elecció de material sens dubte seguix el seu exemple. Sustentada per un parell de composicions de Leadbelly, la musica de Chicken Skin Music és una col·lecció de cançons que van des dels temes abans mencionats fins temes no tan convencionals com el medicinal "I got mine" i el sincopat R&B "Smack dab in the middle". També participa el compositor cec dels Apalaches Alfred Reed en "Always lift him up" amb una melodia de l'evangeli hawaiià, "kanaka wai wai".
Com ell mateix explica en les notes de l'àlbum, Cooder entén la connexió entre estos estils aparentment dispars.  La música de Chicken Skin Music és probablement la gravació més excèntrica de Ry Cooder des del seu principi, però és també una de les més divertides, a banda de la seua portada.

dilluns, 21 de gener de 2013

ROSENDO "Jugar al gua" (1987,Twins)


Despres de la etapa amb Ñu primer i amb Leño despres el primer treball en solitari de Rosendo va ser Loco por incordiar (1985), seguit de Fuera de lugar (1986), A las lombrices (1987) i amb este Jugar al gua va ser quant jo en vaig plantar, encara que reconec que en els següents treballs també té bones cançons diguem que la meua quota de rock urbà carabanchelero va acabar ací.
Este disc el va gravar despres de deixar la multinacional RCA ja cansat de promeses i mentires varies i fitxar per Twins. Del disco jo rescataria a banda de "Flojos de pantalón" que és un dels seus temes emblema, "Bajo cuerda" i sobretot una de les meues preferides de sempre "Manifiesta deprimente" i deixaria pel oblit algun moment com es "Cosita".
Mai he segut molt seguidor de la seua música ni del seu estil però he de reconéixer en ell la seua actitud increbantable front el negoci musical i perquè no dir-ho moltes de les seues melodies m'han atrapat i em continuen atrapant.

dilluns, 7 de gener de 2013

ROBYN HITCHCOCK "I often dream of trains" (1984, Midnight Music)


Robyn Hitchcock és un músic anglés nascut en 1953, antes de començar la seua carrera en solitari va tocar amb els Soft Boys a finals de la dècada del setanta. En la seua música es poden extraure influències de John Lennon, Dylan i principalment la psicodelis de Syd Barret. Les comparacions amb l'exlíder de Pink Floyd són freqüents, no perquè Robyn no tinga el seu propi estil sinó que a l'escoltar-ho hi ha constants reminiscències del de Essex. En els seus discos abunda un sentit de l'humor a voltes absurd, a voltes surrealista, però sempre intel·ligent. Per exemple d'este disc està “Uncorrected personality traits”, cançó purament vocal, en la que Hitchcock superposa diverses veus que canten una lletra sobre les condicions en la infància que porten a una persona a ser homosexual en la seua vida adulta, quasi com una classe de psicologia.
Un altre exemple seria la brillant lletra inicial del tema “It sounds great when your’re dead”: "Your mother is a journalist / Your father is a creep / They make it in your bedroom /When they think you're fast asleep / The scenes that they're enacting now / Beside your little bed / Are never in you consciousness / But always in your head", o en “Ye sleeping nights of Jesus” en la que el tipo diu sobre el Jesucrist: “…dos mil anys i encara no ha tornat”. Entre estos universos lírics es mou Robyn, encara que no tots són bromes, a este tipus de composicions s'oposen balades belles i evocatives sobre amors frustrats, amb la mirada posada en la vida ordinària com és "Cathedral" o "Winter love". 
En este tercer treball en solitari de Hitchcock els instruments són bàsicament acústics, de tant en tant es cola alguna guitarra elèctrica però lluny està del so més de banda de garage de posteriors discos amb els Egyptians com en el soberbi Fegmania! (1985).
Aci el tenim amb una actuació allà pel 2008 amb el gran Howe Gelb....