dimecres, 28 de desembre de 2011

MICRODISNEY "The clock comes down the stairs" (1985, ROUGH TRADE)

Microdisney va ser i continua sent una de les meues debilitats encara que esta banda irlandesa només va operar cinc anys, els que van de 1983 a 1988, va deixar quatre discos per a mi quasi perfectes, encara que, com no, són pràcticament uns desconeguts per al gran ( i per al xicotet) públic. Curiosament els seus dos líders van ser més coneguts després en els seus projectes en solitari, Cathal Coughlan (veu) al capdavant dels inclassificables The Fatima Mansions i sobretot eixe amant del pop amb majúscules i productor Sean O'Hagan (guitarra) tant en solitari com amb la seua banda The High Llamas.
Per a gravar este segon disc es van traslladar a Londres i això es nota en la temàtica de les cançons amb lletres molt més dures i realistes, en unes amb continguts polítics com són "Past" i "Humane", en altres on les (males) relacions humanes estan a l'orde del dia "Are you happy now" i "Begging bowl" però sense oblidar els tocs d'humor tan característics en les cançons sobretot de Cathal com la que obri el disc "Horse overboard" o "Birthday girl" esta composta per Sean O'Hagan que va ser un dels singles del disc i on marca ja el camí que seguirà amb eixes melodies que busquen sempre la perfecció, en paraules de ell mateixa "Esta és una cançó que pots ballar mentres penses en la merda en què s'ha convertit la teua vida".
The Clock Comes Down The Stairs és un disc de molts contrastes. Microdisney igual que moltes bandes britàniques de l'època pecaven de no saber traslladar al disc la seua passió i energia del directe i este va ser un clar intent que vist amb la perspectiva del temps els va quedar molt per fer, encara que això sí, per a molts (jo inclòs) va ser el seu millor treball.


dimecres, 14 de desembre de 2011

MATT BIANCO "Whose side are you on" (1984, Virgin)

Matt Bianco, un d'eixos grups ochenteros dels quals acceptes la seua existència però mai els prestes la suficient atenció. La veritat este disc li he tingut oblidat durant molt de temps, per a mi Matt Bianco representaven la cara light d'aquell so pop jazzero de tocs soul que encapçalaven bandes com Weekend, Style Council o Isabelle Antenna. Encara així i després de diverses escoltes puc reconéixer en ell prou mèrits com per exemple l'haver incorporat tocs llatins o vents clarament soul en cançons de so dance pop tan en boga en els primers 80.
Els temes que destacaria són el que dóna títol a l'àlbum "Whose side are you on", "Half minute" o "Get out of your lazy bed" que en l'època van sonar prou en ràdios i pistes de ball, també cal destacar dos temes com són "Matt's mood " i "Sneaking out the back door?" que tenen un sabor a standard prou destacable.
Si en discos posteriors el seu vocalista Mark Reilly va tindre un paper principal en este jo crec que va ser superat pels seus músics i en especial per Basia Trzetrzelewska en les veus, tot un descobriment i que anys més tard va formar la seua pròpia banda anomenà Basia. En definitiva un disc que m'ha deixat prou bones impressions després de tants anys sense donar-li ni bola.


divendres, 9 de desembre de 2011

MARINE GIRLS "Beach party" (1981, CHERRY RED)

Beach Party (1981) és el primer dels discos de Marine Girls. Tracey Horn (guitarra i veu) ja havia estat en altres bandes (sense gravacions, crec) fins que va decidir crear la seua pròpia junt amb la seua companya d'escola Gina (veu i percussió). Poc després se'ls va unir Jane Fox (baix) i, de seguida, la seua germana Alice Fox (veu i percussió) per a suplir Gina, cada vegada amb menys temps per al grup i que en el segon disc ja no participaria. A penes comptaven amb 17 anys, excepte Alice que tenia 15, una edat que es nota en les seues lletres. No són els 17 del típic estúpid ni els d'un precoç superdotat, sinó els alegres 17 d'una persona de classe mitjana amb la suficient intel·ligència per a anar descobrint detalls de les relacions humanes, sobretot les amoroses que són les que més els interessen lògicament, i ho descriuen amb una certa gràcia, encara que no siguen les lletres el que més interessa del grup. Musicalment prenen el minimalisme dels genials Young Marble Giants (Stuart Moxham va ser el productor del seu segon disc) com a clara referència i igual que estos reduïxen la música a la seua mínima expresió, tant en composició com en interpretació. Però no es van limitar a fotocopiar sinó que van crear algo original, cançons molt senzilles i curtes, quasi de joguet, interpretades amb un baix, guitarra minimalistes i ocasionals percussions que pareixen objectes colpejats un contra un altre. A pesar d'estar tècnicament molt limitades, utilitzen els seus instruments de manera enginyosa en temes per a res cursis, sinó realment intel·ligents, ben fets i arreglats on Tracey i Jane es repartixen les composicions amb predomini de la primera.

dilluns, 28 de novembre de 2011

MALA RODRIGUEZ "Alevosia" (2003, UNIVERSAL)

Alevosía està gravat a Madrid i mesclat a Nova York, amb col·laboracions que resumixen el millor del rap espanyol. Amb descar, força i un llenguatge senzill i espontaneïtat... "La niña", per cert amb el seu video censurat, va ser l'avanç del disc, on reflectix la realitat social més crua i marginal de la nostra societat.
Però darrere dels seus temes i la veu que imprimix en ells, la producció va a càrrec de dos dels pesos pesats de l'hip-hop espanyol, Jotamayúscula i Supernafacho, que són part de la família de La Mala Rodríguez.
En esta ocasió ha comptat amb nombroses col·laboracions com la de Mr. T-CEE en la producció dels temes "Fuerza" i "Mamoneo" o la de Raimundo Amador en el tema "Alevosía".
Un total de catorze cançons, en el segon single "Lo fácil cae seguro", seguix rapetjant amb el seu característic estil sense cap vergonya davant la vida i les seues arrels del carrer com en "Jugadoras Jugadores"; tema que s'inclou en la pel·lícula Yo puta, una adaptació de la novel·la d'Isabel Pisano, o en "Amor y respeto", tema que tanca l'àlbum i que representa dos valors molt importants per a la cantant: "Són dos coses que no haurien de faltar mai, com el menjar; és el final del disc i al mateix temps algo amb què començar un nou treball. Sent el món amb molt de masclisme, molt de racisme i moltes merdes, però el hip hop és per al que visc, el que faig", diu La Mala.


dimecres, 16 de novembre de 2011

LOU REED "Rock 'n' Roll Animal" (1974, RCA)

Primer disc en viu de la carrera solista de Lou Reed. Va ser gravat en un show de 1973, en l'Acadèmia de Música "Howard Stein" (Nova York), l'edició original tenia cinc cançons: "Intro/Sweet Jane", "Heroin", "White Light/White Heat", "Lady Day", "Rock 'n' Roll", després, en les reedicions apareixerien dos temes més, sumats als cinc anteriors: "How Do You Think It Feels" i "Caroline Says I". Les cançons estan interpretades molt dinàmicament i inclús estan modificades respecte a les seues respectives versions d'estudi, una dada curiosa: en 1975 ix a la venda un altre disc en directe titulat Lou Reed Live, es cançons que conté són outtakes del mateix concert de Rock 'n' Roll Animal, que per qüestions comercials havien sigut relegades d'este últim.
Rock & Roll Animal em va fascinar completament, és totalment diferent de la majoria dels altres treballs de Lou. En primer lloc, les cançons són grandioses, inclou 4 grans cançons dels Velvet Underground; "Sweet Jane", "Heroin", "White Light /White Heat", i "Rock & Roll", conté també tres grans cançons de l'album Berlín; "Caroline says", "Lady Day" i "How do you think it feels". Cada cançó està feta a la perfecció, la introducció amb "Sweet Jane" és magistral, inclús pots escoltar Lou dir a l'audiència que callen antes de començar la cançó, "White Light/White Heat" és inclús més forta que l'original, "Lady Day" també és molt millor que la de Berlín i l'àlbum conclou amb una gran versió de "Rock & Roll", amb un sol de ritme funky en el centre del tema. L'efecte general de l'àlbum és increïble, et fa sentir-te com si estigueres presenciant el concert. Si eres un fan de Lou, t'agradarà molt este disco, per a mi és un dels treballs en viu més grans que hi haja hagut. Recomanat per a tot el món.


divendres, 4 de novembre de 2011

LIVING IN A BOX (1987, Chrysalis Records)

El grup britànic de pop-funk Living In A Box va viure el seu particular boom a la MTV l'any 1987 amb una cançó titulada com ells "Living in a box", curiosament i encara que a Anglaterra si que van tindre prou éxit, a la resta del mon eixe va ser el seu únic titul famós. Formats per Richard Darbyshire (veu i guitarra), Marcus Vere (sintetitzador) i Anthony Critchlow (bateria), eixe any i a arrel de l'èxit van aconseguir firmar per Chrysalis per a la gravació d'este primer disc on a mes del tema titular van editar dos singles mes "Love is the art" i "Scales of justice". Sens dubte van ser el típic producte artificiós ochentero, molt en l'ona de gent com Level 42, Spandau Ballet o ABC però sense arribar mai a l'altura d'estos, i afortunadament igual que van vindre se'n van anar perquè només van arribar a gravar un segon treball molt més prescindible. Encara que sempre és curiós recuperar estos curiosos artefactes per si es troba algo amagat que valga la pena, jo encara ho estic buscant.

dijous, 27 d’octubre de 2011

LEÑO "Corre, corre" (1982, Chapa Discos)

La bona acollida de l'àlbum En directo (1981) havia confirmat al trio com a indispensable anomalia –rockera, auténtica i res glamurosa– entre la incipient moguda madrilenya. Les seues descarnades histories de la vida en la gran ciutat, la senzillesa de la seua proposta i, sobretot, el carisma del seu líder Rosendo Mercado, connectaven amb eixa immensa majoria que ni viatjava a l'estranger ni freqüentava el Rockola. La gravació del seu tercer disc d'estudi pintava bé –viatge a Londres per a gravar en els estudis d'Ian Gillan, cantant de Deep Purple–, encara que després no va haver per a tant. El bateria Ramiro Penas, es solta: "En aquells anys no existien bons mitjans, ni hi havia un bon enteniment amb la companyia; vam començar a gravar-ho allí, però era tan antic que vam haver d'acabar-ho en un altre estudi, també a Londres". Encara així, el viatge va meréixer la pena, perquè Corre, corre és un disc que sona com deu, lluny de l'enfocament new-wave que va enrarir Mas Madera (1980). El grup es trobava en el seu millor moment creatiu –les huit cançons del disc són clàssics, sense excepció– però va tardar pocs mesos a dissoldre's. Rosendo admet que "ja tenien alguns rotllos rars" però el baixista Tony Urbano assegura que "a pesar de la pressió, no hi havia tensió més enllà del típic en un grup". Eixe adéu precipitat i la fermesa amb què els implicats s'han resistit als cants de sirena van forjar una llegenda sense parangó en la història del rock espanyol. També una nutrida escola de seguidors, la més poblada de la nostra escena. "Els xavals van veure que fer una cançó no és tan complicat", sentència Rosendo, "que dir les coses amb naturalitat i poca parafernàlia té un valor".
http://rapidshare.com/files/155822517/Le-_Cor_cor_-1982.rar

dimarts, 4 d’octubre de 2011

JULIAN HERNANDEZ / A. R. REIXA "After shave" (1986, GASA)



Este és un dels discos més frikis de tota la meua discógrafia, en 1986 apareix publicat pel segell Grabaciones Accidentales i arreplega el treball que, Julián Hernandez (Siniestro Total) a la composició i interpretació musical i Antón R. Reixa (Os Resentidos) a les lletres i veu, van realitzar per a l'Opereta Fi de Curs titulada After Shave, en la que participava com a actor també Reixa.
Un disc produït per Paco Trinidad i la participació d'Uxío Muñoz com a enginyer de so, persones que han estat molt unides als treballs de Siniestro Total.
Assenyalar també l'aportació d'Alberto Torrado (baixista de Siniestro Total i Os Resentidos) en els cors.
El disco és un tant estrany i surrealista, en la línia dels treballs de A.R.Reixa, però no deixa de ser curiós, aportant inclús en la seua edició en format vinil el llibret de l'obra, i amb una deliciosa portada imitant als discos de música clàssica del segell Deutsche Grammophone. Sens dubte és un treball més pensat per als seguidors dels Resentidos que no per als de Siniestro.



dilluns, 26 de setembre de 2011

THE JOHNSONS (1986, Plush Records)

No són estos els Johnsons de Pennsylvania que van editar un únic i recomanable Lp titulat Break Tomorrow's Days (1986), estos eren de Califòrnia i també van editar eixe mateix any un sol disc.
The Johnsons van començar la seua carrera en San Diego obrint els concerts de gent com Beat Farmers, Lords of The New Church, Ramones o els Lyres i estava format per Tom Hildebrandt (veu i guitarra), el seu cosí Matt Harpster (guitarra i teclats), Armand Spiotto (baix) i Steve Huber (bateria) i les seues influències eren basicament grups com Undertones, Kinks, X o New York Dolls.
El disc conté huit temes tots ells amb un marcat accent punk rock encara que el teclat li dóna un sabor més novaolero i jo destacaria dos cançons, la que obri la segona cara "(I don't wanna be no) Catholic Boy" que és una magnífica versió de Dead Boys i un tema amb molta garra i força titulat "Apparently lied".
Després de l'edició del disc la banda es va dissoldre formant-se dos nous grups, per un costat Spiderbaby amb Spiotto i Huber, i per un altre The Johnsons Of The Jungle Moon amb Tom Hildebrandt com a cabecilla.

dimarts, 20 de setembre de 2011

THE JESUS AND MARY CHAIN "Darklands" (1988, wea)

El truc era pràcticament infal·lible, una banda amb una actitud escènica prou passota, tocant d'esquena al públic, donant entrevistes amb un accent tan tancat que resultava moltes voltes incomprensible i unes cançons de pop efervescent sepultades baix tones de guitarres brutes, distorsionades fins a extrems que (a voltes) es feien intolerables. Els crítics els van comprar quasi sense vacil·lar, el públic… també.
Després de Psychocandy (1985), aquell debut que més d'un ho va tornar a la seua disquería amiga al so de “em pareix que està malament, m'ho van vendre fallat, es sent raro”, els germans Reid es van prendre un descans i es van dedicar a escriure cançons. Mentrestant, Bobby Gillespie deixa el seu lloc de bateria i forma Primal Scream, va aparéixer una compilació de rareses i cares B titulà Barbed Wire Kisses (1986) en espera d'un successor.
En Darklands la primera cosa que salta a la vista és el so, completament renovat, més “radiable” i depurat, arrere van quedar les guitarres “apegades” en la mescla i les veus saturades de reverb. L'accent està posat en les composicions, no hi ha tanta urgència, arpegis narcòtics i canvis de direcció inesperats, aixó sí, sempre dins de l'espectre en què es mouen William i Jim Reid, clar. No esperen arreglos simfònics ni temps musicals que no siguen al 4/4 tradicional, ells són experts en el domini de la cançó pop, i dins d'eixe esquema es mouen com a peixos en l'aigua.
És com si l'angustia i el caos adolescent de Psychocandy hagueren madurat i s'hagueren transformat en una espècie de rebeldia introspectiva, i això sense perdre mai la capacitat per a resultar tremendament contundents (“Down On Me”). Precisament ací va radicar sempre una de les majors virtuts del grup: la seua capacitat per a saber controlar el soroll i la distorsió, que es el que sempre es va trobar a faltar en molts grups que van seguir la seua estela. A més, en este disc aconseguixen firmar alguns dels millors temes de la seua carrera, com “Happy when it rains” o “April skies”, cançons de fosca bellesa, com algú encertadament va descriure.
Després de Darklands el camí per a Jesus And Mary Chain va ser una constant “costera”, cada un dels seus discos era comparat amb els dos primers. Però també cal dir que en tots els seus discos hi ha bons moments i al llarg de més d'una dècada sempre han sabut ficar un respectable grapat de cançons genials, que no és poc.
Ahí va un a cita prou revel.ladora:
"Tot el que fem sona a música pop, a pesar de ser diferent de qualsevol altra música pop" Jim Reid, 1985


dijous, 15 de setembre de 2011

JAVIER BERGIA "Tagomago" (1988, GASA)

Tercer disc d'este cantautor madrileny i canvi de discogràfica, d'EMI passa a l'eclèctica i independent GASA gràcies a la seua amistat amb gent del segell i al mateix temps membres de Esclarecidos com són Cristina Lliso que col·labora en un parell de temes, Alberto Perez o Suso Saiz que produïx el disc.
En estes noves cançons destaca el treball de teclats en cançons com "Una mañana esencial", posa música per primera vegada a un text que no és seu en "Del buen amor tal estilla" que és un poema de l'Arcipreste de Hita i inclou una de les seues cançons més sentimentals "De aquellos años verdes" així com la hipnòtica "La oración y el té", també cal destacar un dels seus temes que serà més conegut posteriorment "El colegio de Alvarito" que va ser l'únic que van editar en single.
Tagomago no arribaria al nivell de popularitat del seu següent treball Caracola (1993) potser perquè és un dels seus discos menys folkies encara que al meu entendre no per això menys interessants.



dimecres, 7 de setembre de 2011

IT BITES "Once around the world" (1988, Virgin)

D'entrada, ja hi ha algo que crida l'atenció antes d'escoltar este segon treball, i que ens dóna una pista que ens trobem coses diferents del primer. El tema-títol, té una duració pròxima als quinze minuts!, i un altre, concretament “The old man and the angel”, se'n va per damunt dels nou.
It Bites decidien fer un pas més amb este Once Around The World cap al rock progressiu encara que el to general no és radicalment diferent del de The Big Lad In The Windmill (1986), sí que notem que eixa certa immediatesa i alegria pop no s'aprecia ací de la mateixa manera. Apart de estos dos temes, “Yellow christian” (que es el meu preferit) seria un altre clar exemple de la tendència al sinfonisme, apreciant-se per primera vegada, segons la meua opinió, alguna pinzellada de gent com Genesis (i mira que estos m'agraden poc) o de Yes. En Virgin, no obstant això, no estaven particularment entusiasmats per esta volta estilística, i van fer el que es puga per que gravaren algun tema que poguera tindre ganxo com a single, “Kiss like Judas” encaixava en eixe esquema, com també succeïa amb “Midnight”, encara que crec que el més destacable és l'extens tema-títol, amb la seua estructura i desenrotllament dividits en multitud de passatges, melodies i sonoritats.
En esta gravació Francis Dunnery va utilitzar per primera vegada un instrument inventat per ell anomenat Tapboard, era una espècie de guitarra que es tocava col·locant-la en posició horitzontal i colpejant les cordes amb els dits ràpidament. Permetia aconseguir un efecte semblant al d'una guitarra convencional emetent notes a gran velocitat.
Este Once Around The World em pareix superior al seu predecessor. Te una major riquesa en la composició i també a nivell instrumental, que podrien consolidar l'estil que It Bites volien seguir a partir d'eixe moment. Però este grup era qualsevol cosa menys predicible.



dijous, 1 de setembre de 2011

EL INQUILINO COMUNISTA "Discasto!" (1996, RADIATION RECORDS)

Ací va un extracte d'una entrevista amb Javi Letamendi bateria d'esta mítica banda de Getxo parlant del seu tercer i pareix que fallit últim treball:
“Se nos ocurrió que queríamos grabar un disco en directo, al menos guitarras, bajo y batería. Y para ello pensamos que la mejor opción era utilizar mi equipo de grabación, y hacerlo “en casa” para abaratar costes de estudio. Ian se animó a hacerlo y sólo nos faltaba el sito. Santi habló con un amigo suyo, y nos dejaron una mansión, más propicia para una película de terror de Koldo Serra, que para grabar un disco. Salones enormes con todo de madera, techos altos, y casi abandonada. Fue brutal. Con Bluff, al hacerse en el estudio de Ian, éste lo supo hacer muy bien. En cambio en Discasto, a pesar de que el sonido del disco es muy bueno, su fallo vino en la masterización. El disco tras la masterización sonaba pobre y sin volumen con respecto a otros discos y por eso no gustó tanto. La gente no entiende de volúmenes, pero al subconsciente le afecta mucho. Las canciones quizás habían perdido frescura, pero ganaron en madurez, y hay gente que ha sabido apreciar ese disco. Tras su publicación no nos separamos, de hecho nosotros no nos hemos separado nunca, Ha sido más bien un abandono. Pero aún hoy seguimos quedando con cierta regularidad y es muy probable poder ver al Inquilino en directo, por ejemplo, en el 2001 estuvimos tocando el Espárrago Rock, en 2005 giramos con Devendra Banhart, en 2007 el BBKlive y en el BAM y quién sabe si en un futuro no muy lejano se ve al Inquilino edita algo. No sabemos lo que vamos a hacer”.



diumenge, 21 d’agost de 2011

HOOD "Cabled linear traction" (1994, Slumberland)

El primer disc d'Hood va eixir després d'una infinitat de singles escampats i de prou èxit a Anglaterra. Amb un so amb algunes reminiscències en el shoegazing pop de principis dels 90, el disc no obstant això va ser una agradable sorpresa. En comparació amb els seus dos traballs posteriors de major impacte tant en repercussió com comercialment Silent'88 (1996) i Rustic Houses Forlorn Valley (1998) que basicament estaven compostos per composicions llargues i sense estridències, este Cabled Linear Traction destaca més pels seus temes de manera individual. Ací hi ha pena, cants melancòlics, ràfegues directes de soroll experimental i sobretot energia natural que naix de les ments febroses dels germans Chris i Richard Adams. Encara que no hi ha temes tan rotunds com el seu anterior single "Her innocent stock of words", si he de ressaltar alguns dels vint temes em quede amb "Small town prejudice", "British radars" i "Untitled #2". Un altre element que unifica el treball és el fet d'haver sigut gravat en plena campinya anglesa el que fa que quasi es puga sentir el so de la naturalesa en cançons com "An oblique view of an irrationally happy time". També hi ha moments en què sonen molt lo-fi i inclús recorden a bandes com Sebadoh encara que és curiós que jo sempre tendisc a relacionar-los amb aquelles excelents bandes neozelandeses com Cardinal o Split Enz. Cabled Linear Traction no és un àlbum de fàcil escolta, necessita temps, com també ho necessiten autèntiques meravelles com Bark Psichosis, Codeine o Dif Juz.





dijous, 28 de juliol de 2011

THE HAPPY END "Resolution" ( 1985, Cooking Vynil)

Pocs discos tinc jo d'este estil de música i este recorde que el vaig comprar perquè la distribució per açí era cosa de DRO, lo que per aquell entoces encara era sinònim de qualitat assegurada.
La banda va ser creada en 1983 per Mat Fox amb el lema "fer swing de la política" inspirats també per la Charlie Haden's Liberation Orchestra i ràpidament es van convertir en un multitudinari grup. A pesar que en la seua música juguen un paper fonamental els saxos, vibràfons o acordions i d'una formació de mes de vint components, mai van ser una estricta banda de jazz, mes bé es van basar en la música tradicional manejant un discurs satiric i molt anticapitalista.
En este segon treball trobem himnes maoistes, cançons protesta, rumbes cubanes, himnes miners, jazz del sud, música irlandesa i sobretot consignes anti-Thatcher, la qual cosa convertien els seus concerts de l'època en una descarrega d'energia i en una festa sense fi.
Una altra anècdota és que la seua vocalista era la cantant de jazz/soul Sarah Jane Morris, que per aquella època es va enrolar en una banda que va tindre un èxit descomunal, els Communards de Jimmy Somerville, cosa que els va servir per a guanyar molts més adeptes a la causa de The Happy End.

PD: Com no he trobat res d'ells per internet, pose esta canço seua que toquen uns altres il.lustres anti-fascistes de aquells temps, Chumbawamba.



dijous, 21 de juliol de 2011

GREEN ON RED "This time around" (1989, China Records)

Últim disc de la década, primer ja en caiguda lliure de Green On Red i segon amb la formació reduïda pràcticament a duo amb Dan Stuart i Chuck Prophet com a únics supervivents de la mítica formació. Ja des de una portada tan johnnythunderiana es nota la falta d'idees i inclús una preocupant certa desgana, potser degut també a la mala salut de Dan a causa de les seues múltiples males aficions.
Del disc jo només salvaria tres temes, l'inicial "This time around" que van traure com a single encara que peca un poc de falta de pegada i sobretot les dos balades "Good patient woman" i una curiosa "You couldn't get arrested" que sospitosament s'assembla prou al clàssic de Burning "Que hace una chica...", potser i a causa de la nova ubicació de Dan Stuart a Madrid per motius sentimentals, una nit boja per Malasaña se li va quedar sonant la cançoneta, en fi...
A pesar de ser una de les meues bandes favorites de tota la vida, sens dubte em continue quedant amb la seua insuperable època daurada dels 80 encara que en els seus últims traballs ja en els 90 podem trobar algun tema perdut que val la pena.


dijous, 14 de juliol de 2011

LA GRANJA (1987, TRES CIPRESES)

Mallorca sempre ha sigut terra d'excelents grups de pop i de rock, molts il·lustres noms han eixit d'allí, Los Malditos, Ex-Cocodriles, Los Valendas, La Busqueda, etc. Encara que van ser La Granja als anys 80 un dels pioners.
Es formen amb Guillermo Porcel (veu), Carlos Garau (baig), Miguel Gibert (bateria) i Kiko Riera (guitarra), per l'any 86, quan guanyen el concurs Pop-Rock Palma de Mallorca, i l'ajuntament els finança l'aparició en el 87 del seu primer LP La Granja, en el que graven el seu primer gran èxit "Sufro por ti".
Este primer disc, amb un so i una temàtica clarament orientada al power pop, amb temes potents que ens parlen d'amistat ("Andrés Alcácer", "Mi perro fiel"), amor ("Barbarella"), desamor ("Sufro por tí", "Buscando a Dolores Haze"), i venjances passionals ("6 navajas"). En "Un buen recuerdo" realitzen una versió castellana d'un clàssic de Zakary Thaks.
Després de grabar dos discos excelents a mitjant del 90 van viure una etapa més hevylonga degut a la eixida de Guillermo del grup per tornar al any 2003 i retornar al so mes popero i amb un disc també molt bo titulat Tobogán.


dimarts, 5 de juliol de 2011

THE GO-BETWEENS "Tallulah" (1987, BEGGARS BANQUET)

En Tallulah hi ha cançons, sobretot cançons, i ademés, de les que són com a mínim excel·lents. Cançons d'amor, a voltes de ligoteo més que d'amor, però en tot cas, cançons complexes, plenes de detalls. En “Right here” et dónes compte que algo ha canviat en els Go-Betweens respecte a les seues primeres gravacions, de la mateixa manera que en la portada d'este disc apareixen molt més relaxats i naturals que en la de, per exemple, Before Hollywood, la veu de Grant McLennan transmet molta més serenitat. El que vull dir és que el seu èxit va ser passar de la tempestat pop a una calma pop sent capaços de fer grans cançons en els dos casos, encara que, això sí, Robert Forster sempre va conservar majors dosis de tensió en la seua veu. La cançó “You tell me”, una de les meues favorites, és una bona prova d'això, detallista en la seua instrumentació (eixos teclats!), però amb un baig angulós i inclús amenaçador que és una bona mostra de la capacitat per a desplegar matisos sonors per part dels components de la banda australiana. Es parla molt, i amb tot mereixement, de les lletres de Forster i McLennan, però no ens parem tant a observar la música , i si bé és cert que la producció de la bateria en la majoria dels seus discos no és la més afortunada (massa ochentera) d'altra banda la música és magnífica. Un altre exemple de les bondats musicals dels de Brisbane és el començament de “Someone else's wife”, tan traquila però que una vegada avança recuperen la sensació de tensió, també cal dir que en este tema es poden trobar rastres de les guitarres del punk-rock de Nova York (Television i Talking Heads són dos de les seues influències), encara que a mi també em recorda a l'elegància de Prefab Sprout. La primera cara es tanca amb “Cut it out”, que sona al principi com si Nick Cave haguera format part dels Go-Betweens, encara que només hasta que arriba la lluminosa tonada, clar.
La segona cara s'obri amb una altra de les seues millors cançons, el record a Jack Kerouac de "The house that Jack Kerouac built". De “Bye bye pride” també destaca l'exotisme en les imatges incloses en la seua lletra i la inclusió del oboe, mentres que “Spirit of a vampyre” és una cançó que podrien haver firmat els mateixos Young Marble Giants. Amb “Hope the strife” tanquen un disc madur en el millor dels sentits, en el sentit de saber detectar matisos i imatges literàries. A estes altures ja s'havien assegurat un lloc entre els millors del pop dels 80, i això que encara els quedava eixe magistral final que va ser 16 Lovers Lane.

dimecres, 29 de juny de 2011

GATOS LOCOS "Cruce de caminos" (1991, GASA)

Crec que a molts vos sonara este grup, i precisament este disc en concret d'esta banda catalana, que en el seu temps va ser un dels millors grups de rock and roll espanyols, i bona culpa d'això la va tindre el seu líder i compositor Fernando Lavado, del que sempre se li ha caracteritzat per la seua fanfarroneria i pel seu coneixement del rock més primitiu i amb tupé.
Cruce De Caminos és el seu quart disc, i amb el què van aconseguir la cima i la gran caiguda. La fama de Gatos Locos va començar a forjar-se des del seu primer disc, amb un estil més tancat i tirant al vell i clàssic rockabilly, mesclat amb cançons ranxeres, s'anava netejant en un segon anomenat No Esperes Al Sábado, i després ja vindria el que va ser la seua catapulta, en el que començava la fama de la banda titulat Una Vez Más, però amb este va ser quan van arribar a la gran cima, de tindre més vendes i èxits penjats en les llistes musicals, popularitat i, com no, la caiguda un parell d'anys després.
Este disc va suposar un canvi de política a l'hora d'afrontar promoció, composició de temes i altres factors que canviarien el rumb del grup al llarg de tota el seu història, ja que després de traure este disc, el grup va perdre molts fidels seguidors dels del principi (la gran majoria rockers que tenien a este grup en un pedestal), però no a tots, ja que el disc en qüestió es tracta d'un dels més amb so pop rock del grup, però que pera mi té moltes connotacions de rock americà, amb sons forts però amb alguna lletres prou pobres.
De les que es salven jo destacaria "O te quedas o te vas", "Mil razones", "El laberinto" i "Corro hacia tí" que va ser el single i una de les seues cançons més conegudes, "Dos locos" i "Nada que perder" són dos bones balades i "No verás" i "Sopla el viento" sobretot esta última tenen unes lletres massa cursis i son la part negativa del disco.
Al poc de temps de traure este treball i més concretament el següent de grans èxits de la banda, el grup va trencar tots els contractes haguts fins a la data amb la companyia discografíca, per grans mamoneos en pla monetari amb el líder i amb els integrants del grup en qüestió de royaltys i contractacions de directes sense parar per tot el país, per lo que de la nit al dia, els Gatos Locos van passar de estreles ha ser estrelats.


dijous, 23 de juny de 2011

FUGAZI "Red medicine" (1995, DISCHORD)

Fugazi mai han sigut tan unidireccionals com els seus crítics han volgut donar a entendre. En el seu primer disc Repeater (1990), el quartet de Washington D.C. podriem dir que va inventar el so hardcore americà. Van cridar les seues consignes polítiques amb ritmes robustos, canvis de ritme i guitarres dissonants. Pensaves en Fugazi i quasi pensaves més en una ideologia que en el rock.
Red Medicine trenca amb tots estos prejuís, i el resultat et deixa noquejat, diversifiquen clarament les melodies i afigen moltes mas tonalitats al piano, la secció rítmica incorpora el dub, les guitarres són molt més psicodèliques i les veus mes melòdiques. En compte de paréixer sempre enfadats, treballen molt més les cançons, utilitzen multidud d'efectes de soi permeten que la música parle per si mateix en un parell d'instrumentals.
De sobra és conegut el despreci de Fugazi per tot el que olga a "mainstream" (el seu guitarrista Ian McKaye va ser el líder dels seminals Minor Threat). Aci pareix que finalment McKaye ha descobert que també l'humor pot ser un bon antídot contra la mala sort. Darrere de les apegaloses guitarres surf de "Target" Guy Picciotto canta "estic tocant el so de guitarres que sempre he odiat". A voltes el grup sona com trist com en l'amarga i introspectiva "Forensic scene", el falset afectat de la malhumorada "Fell, destroyed" o el casi tribut a Bon Scott en la hardrockera "Latest disgrace". Està també el clàssic so Fugazi en "Do you like me", un titul molt encertat com és "Back to base" i la hipnòtica psicodèlia de "By you" i "Version".
Red Medicine és rock sòlid i al mateix temps eclèctic, pero sobretot seductor. Com deia la seua nota de promoció Este és un àlbum per als amants del so inventiu i intens de guitarres, tant si t'agrada Fugazi com si no.


dimecres, 15 de juny de 2011

THE FRANKENBOOTIES "Gobbledegook" (1994, ELEFANT)

Corria l'any 1993 quan va aterrar per ací un grup mallorquí amb nom de cançó de Sonic Youth, Dirty Boots, per a donar una sèrie de concerts i de pas promociar un excel·lent single editat per Elefant amb quatre temes d'inluencies tan dispars com els Beatles, Seam o els Shadows.
Un any després vam tindre notícies seues però ja amb un altre nom, The Frankenbooties i amb la mateixa formació, Manel (guitarra i veu), Xisco (baig), Joan (bateria) i Miquel (guitarra). Elefant els va editar el seu primer i únic treball Gobbledegook marcat esta vegada més per l'indie rock que començava a sorgir per aquelles dates (Pixies, Pavement, Sebadoh, Dinosaur Jr., etc.) i del que jo destacaria per damunt de tots tres temes, "Kill John Wayne", "Why is soul so heavy?" i "My little hurricane" que estava ja en el single de Dirty Boots.
El grup va desaparéixer poc després i alguns dels seus membres van reaparéixer com The Zinedines. Joan Vich hi va col·laborar amb Patrullero Mancuso en el seu àlbum Bodegón Musical i amb Spring en The last goodbye.


diumenge, 5 de juny de 2011

FITO PAEZ "Tercer mundo" (1990, wea)

En 1990 i després d'editar este el seu sèptim disc ja amb la multinacional Wea, Fito Paez va decidir eixir d'Argentina rumb a Europa per la seua complicada situació ecónomica i personal. Amb el que ell no comptava era que Tercer Mundo suposaria el seu èxit més sonat fins a la data pel que va haver de tornar rapidamente i muntar una gira que li va fer oblidar i dajar arrere la seua personal crisi existencial i monetària.
Musicalment el seu sèptim àlbum marca el fi de la seua etapa més rockera prèvia al què sens dubte va ser el seu major èxit, el seu següent disc El Amor Después del Amor (1992). Entre els convidats del disc estan gent com Luis Alberto Spinetta o el gran Charly Garcia.
Va ser un treball on va plasmar tot allò que havia viscut en els seus viatges per Llatinoamèrica, comença a deixar de costat la seua part fosca i torna a cantar cançons d'esperança com per exemple "Y dale alegria a mi corazón"o clàssics com "Fué amor", "El chico de la tapa" o "Caravelas de la nada".
Per a mi Fito Paez sempre ha sigut un referent del rock argentí encara que també és veritat que ha sigut molt irregular, ha alternat temes sublims amb autèntics ripios, potser també per això ho fa ser tan especial.


dimarts, 31 de maig de 2011

FASTER PUSSYCAT "Wake me when it's over" (1989, Elektra)

A finals dels 90 va sorgir a Califòrnia una interessant fornada de grups hardrockeros molt interessant de la que els autèntics triomfadors van ser els Guns 'n' Roses però que també va donar de si tota una generació de grups molt aprofitables, L.A. Guns, Ratt, Dear Mr. President o estos Faster Pussycat. Grups que es van inspirar tant en Montley Crue o en Stryper com en iconos més glamurosos com Hanoi Rocks o New York Dolls.
Wake Me When It's Over, va ser el seu segon treball després de Faster Pussycat (1987), arranca de forma vertiginosa amb "Where there's a whip there's a way" i el seu riff de guitarra el qual et fa pensar en la seua ciutat Los Angeles com un verdader infern, en realitat tot l'àlbum és un complet desparrame d'energia. Toine Downe, el seu cantant, es tot un show man i tota la banda són un entramat perfecte per a escampar hard rock de primera fila, i amb l'acompanyament a voltes dels cors i altres de la secció de metall inclus pareixen tota una Big band de rock 'n' roll. També van ser capaços de gravar dos singles perfectes com la balada "House of pain" i tot un himne rockero "Poison Ivy" dedicat a la gran musa dels Cramps, o temes més paranoics com "Little Dove".
Es van separar allà per 1992 per a tornar en 2007 i gravar dos discos més dels quals no tinc notícies encara que crec que tenen prou bones crítiques.

dilluns, 23 de maig de 2011

EYELESS IN GAZA "Back from the rains" (1986, CHERRY RED)

Eyeless In Gaza, altres il·lustres desconeguts i el seu sext treball Back From The Rains, que és un dels meus tresors més preciats, és junt amb l'anterior Rust Red September (1983) els seus dos millors treballs sense dubtes.
El duo format a Manchester per Martyn Bates i Peter Becker van aconseguir transmetre amb els seus tretze temes, un perfecte combinat entre electrònica ben entesa, melancolia i pop d'alta qualitat, un disc inmens i d'una bellesa extrema. El treball s'obri amb un breu tema a capella "Between these dreams" prou dramàtic per a tot seguit empalmar amb un dels seus millors temes "Twilight", donant-nos a entendre el que se'ns ve damunt, una perfecta combinació de tristesa i eufòria, de depressió i curació. És un poc exagerat dir que Eyeless In Gaza són el que Duran Duran o Tears For Fears volien ser però també és veritat que els temps de l'electrònica dura i de la vantguardia de discos com Photographs As Memories queden prou lluny per a donar pas a una gran obertura de mires. La veu de Bates per exemple és molt més subtil i dolça, no és tan forçada i histriònica com abans i això es nota molt en cançons com "Catch me" amb un toc de soul o en "Welcome now" que és una de les seues millors cançons, un tema pop perfecte com també ho és "Sweet life longer". Un altre dels grups als què tambe se'ls va comparar molt van ser Cocteau Twins on s'acosten en "Lie Still sleep long" o en la versió d'un tema folk anglés anomenat "She moves through the fair".
Encara que en 1995 es van separar en 2008 es van tornar a reunir per a editar un altre disc molt recomanable anomenat Summer Salt/Subway Sun. També Martyn Bates en solitari té una discografia a tindre en compte.

diumenge, 15 de maig de 2011

LOS ENSAYOS (1988, DRO)

Militants del moviment mod, Los Ensayos eren un dels millors grups de l'escena dels 80 a Múrcia, grans admiradors dels Beatles, encara que oberts a altres influències com el surf, ska o el power pop, el seu so característic era el pop que prestava especial atenció a les melodies, veus i tornades, amb un peu en els grups de beat dels 60 i l'altre en el pop espanyol de principis dels 80 (en especial bandes com Mamá o els primers Nacha Pop).
Es formen definitivament per Juan Ramón Sánchez (veu, guitarra i principal compositor), José Marià Ruiz (baig), Juanjo Carmona (guitarra) i Piwi (bateria) cap a 1985, amb l'objectiu de participar en el concurs Múrcia Jove d'eixe any i donar-se, d'esta manera, a conéixer. Quasi sense experiència, no aconseguixen guanyar, però sí cridar l'atenció del jurat, que els anomena grup revelació, i comencen a donar concerts i a gravar, distribuir i repartir les seues maquetes en emissores, discogràfiques i premsa. Finalment, Carlos Tena es fixa en ells i els convida a tocar en el mitic programa de TV Auanbabulubabalambambú (inclós en este post), en el que actuen l'any 1986. Gracies a aixó es fan amb un nom, i obtenen algun èxit local amb cançons com "Amar el pop” i, sobretot “Soy un fanatico”. Açò no passa desapercebut per a DRO, que els edita este MiniLP. Antes de la gravació del mateix, Juanjo deixa el grup, entrant (l'altre) Víctor Valdés, guitarrista procedent del grup Unidad Psiquiátrica.
El disc té bona promoció i inclús ixen en Tocata, i es convertix en un autèntica bomba a Múrcia, on triomfen a lo gran, convertint-se en el grup del moment gràcies als dos singles editats, dos grans cançons, fresques i apegaloses, “Soy un fanatico” i “La décima cerveza”. D'esta manera, només a Múrcia, venen al voltant de cinc mil còpies, encara que en molta menor mesura, al mercat nacional, on va tindre molta menys repercussió i es queden, finalment, a les portes de l'èxit.
El grup va continuar funcionant en directe diversos anys més, fins a 1994, però ja no editaria més discos fins que, per sorpresa, l'any 2004 s'edita un CD que recuperava diverses de les seues cançons, seleccionades de les seues maquetes i gravades en estudi, amb el títol de Canciones que nunca fueron Grandes Exitos (Stereopop, 2004). Disc que no va tindre cap promoció i que, pràcticament, va passar desapercebut, a pesar de comptar amb algunes cançons realment bones.


divendres, 13 de maig de 2011

ELEVENTH DREAM DAY (1987, FANCLUB)


La carrera de la banda de Chicago Eleventh Dream Day liderada pel cantant i guitarrista Rick Rizzo i per la bateria de Janet Beveridge Bean és una de les més infravalorades i ignorades del rock nord-americà, a pesar de posseir un discografia exemplar i que els seus membres són codiciats per grups de molt de renom com Tortoise o Sea & Cake han anat perseverant fins a dia de hui davant de la total indiferència del públic majoritari, inclús Freakwater, la banda paral·lela de Janet, ha tingut molta més repercussió amb un sol disc.
Este és el seu primer MiniLP de 1987, un disc on encara es troben ecos del Nou Rock Americà en el seu costat més aspre i rocker, les guitarres de "Walking with a barrel of gun" i de "Liz Beth" pareixen tocades pel mateix Steve Wynn, en "Vein of Gold" em recorden a Rank & File (s'anrecorda algú d'estos?), "Cascade" és molt mes psicodèlica i en "Not the ballad of a girl" i "The arsonist" miren més al nord i sonen a uns Crazy Horse salvant les distàncies.
Si t'agrada el rock americà d'alt voltatge és pràcticament obligada l'adquisició de qualsevol dels seus deu discos posteriors (este és practicament impossible perquè mai va ser reeditat ni inclòs en ningun altre), cap d'ells baixa del 8 com a nota mitjana.
El vídeo és una actuació del 2008 amb un so prou deficient on interpreten "Cascade".
http://rapidshare.com/files/287945626/11thdreamday_ep.rar

dissabte, 30 d’abril de 2011

DOUBLE "Blue" (1985, Polydor)

Blue és l'album debut dels suïssos Double. Un album de cançons sugerents, que generen una harmonia encantadora al llarg de tot el disc. D'ell es va extraure el single "The captain of her heart" que a més va ser un tremend èxit mundial. Randy Crawford i Laurent Voulzy han fet les seues pròpies versions del tema. També van traure les cançons "Rangoon moon", "Your prayer takes me off" i "Woman of the world" com a singles, tenint en compte que es tracta d'un disc de huit cançons quasi podríem dir que és un treball redó, es tracta d'un disc on el smooth jazz i el pop d'alta qualitat amb referencies als ultims Roxy Music o a Steely Dan està a l'orde del dia i ens deixen amb ganes d'escoltar més. El disc el van editar en 1985 per Double City (el seu propi segell) baig la supervisió de Phil Carmen (es nota la seua presència) i Rene Tinner i el van gravar a Suïssa. Despres d'este disc van editar un segon dos anys mes tard però sense quasi repercussió i es van separar, el seu líder Kurt Maloo va iniciar la seua carrera en solitari gravant un únic disc en 2006.

dimarts, 12 d’abril de 2011

DIED PRETTY "Every brilliant eye" (1990, BEGGARS BANQUET)

Died Pretty es va formar en 1984 a Sydney (Austràlia) pel teclista Frank Brunetti i el guitarrista Brett Myers i les col·laboracions esporàdiques d'amics com el bateria de Radio Birdman Rob Younger o el baixista Jonathan Lickliter component d'una seminal banda de Brisbane anomenà End. Després de gravar dos discos amb la coneguda i pretigiosa discogràfica australiana Citadel donen el bot en 1989 per a fitxar per Beggars Banquet i editar eixe mateix any Lost i un any després este Every Brilliant Eye.
Un disc en què es nota que van voler fer un salt de qualitat i per aixó sen van anar a Los Angeles per a gravar-lo amb el productor Jeff Eyrich que ja havia treballat amb gent com The Blasters o T-Bone Burnett, d'altra banda el membre fundador Frank Brunetti deixa la banda i entra John Hoey als teclats. El so del disc és molt més net que els treballs anteriors al mateix temps que la guitarra guanya en presència, en general sona molt més americà, deixen el seu costat més garajero i es centren en un rock molt més convencional, la qual cosa d'altra banda, espanta als seus seguidors més acèrrims. De totes les maneres hi ha temes en què es nota l'esperit mes visceral i poderós com en "The underbelly", el single "Whitlam square" o en "Prayer", per a després relaxar-se en "True fools Call" que es un mitj temps d'aquells per enmarcar o amb els arreglos de corda de "Face toward the sun" que resulten algo totalment nou en la banda.
Abans de separar-se en 2000 Died Pretty van aconseguir el seu èxit més gran amb el seu treball Doughboy Hollow (1992), disc que els va servir d'excusa per a tornar-se a reunir en 2008 i interpretar-ho íntegre en una sèrie de concerts per USA.


dilluns, 4 d’abril de 2011

DEVO "Total Devo" (1988, Enigma Records)


Devo ha sigut, des dels seus inicis, un grup distint, tal volta més atípic antes que ara, però distint, hi ha coses que m'agraden prou i altres que em deixen un "nosequé" que no m'acaba de convéncer, supose que és molt difícil que amb una discografía tan àmplia no hi haja un poc de tot, bo i menys bo. Van ser diferents en la seua América natal (i sobretot a Texas que és d'on eren), van ser un bufit d'aire fresc en un pais que, excepte a nivell underground, mai va ser molt receptiva a coses singulars i un tant fora dels establit (exceptuant a Sparks o als Residents). Des que els vejeren David Bowie i Iggy Pop, ambdós sorpresos amb el desplegament sónic i visual del grup, i estos els aconseguiren un contracte amb la Warner fins a este Total Devo van passar prou anys, sé que no és el seu millor disc, però sí que és prou tecnificat, també sé que és un disc que tal vegada, passats els anys, li pese una producció un tant pesada i passada, i per a acabar, també sé que tampoc va eixir en un bon moment, quan l'Acid i el New Beat assaltaven les llistes. Però és un disc que em resulta agradable d'escoltar i te tres o quatre temes boníssims. Sincerament el vaig comprar perquè ho va editar Enigma Records (una de les meues discogràfiques sagrades) i pel descomunal tema "Disco dancer", un Techno Pop amb ritme sintètic imparable i amb un riff perfecte de Disco Music, quan vaig vore el seu vídeo em vaig quedar apegat a la pantalla. Si haguera eixit quatre o cinc anys antes (este disc es del 88), m'atreviria a dir que haguera sigut un bomba mundial.
Són Devo, són ells, l'essència és la de sempre, inclús eixa essència que vaig veure sempre en ells, que és la de l'herència Rock un tant camuflada en alguns temes gràcies al desplegament de teclats i tecnologia que ho solapa en certa manera. Bé és veritat que ja no eren la novetat, eixa novetat que va fer doblegar a la crítica en plena New Wave i que va sorprendre a tots, i encara que no estaven en el seu millor moment, continuaven fent discos dignes.
Altres temes a destacar són "Man turned inside out" que és un altre canyó, amb un so Techno Western (definició impossible, of course) i ritme de mitjà temps trotador, "Some thing never changes", amb uns cors operístics, i sense entendre molt d'aparells, pareix que van jugar amb el Fairlight, i, com no, la versió de rigor, en este cas li toca a "Don't be cruel" que, encara que no li arriba a la sola de les sabates de la seua famosa recreació del "Satisfaction" stoniano, resulta bén curiosa.
La Devo/E-volución els va rasquinyar, però no els va pegar de ple. Repetisc, com a segur que no és el favorit entre els seguidors del grup, el rescate perquè no s'oblide.



diumenge, 27 de març de 2011

DE DIEGO "Vive con pasión" (1988, wea)

El madrileny Fernando de Diego és un d'eixos músics pràcticament desconeguts pel gran públic (i el xicotet), va formar un grup anomenat Raquel i va editar un sol single allà per 1981 de lamentable i sangreazulera portada titulat "La noche entera" per a dissoldre's poc després i iniciar una carrera en solitari amb no molt més éxtit, un disc en 1986 titulat Chico i este que ens ocupa de 1988 Vive Con Pasión, un disc prou aprofitable, amb bones cançons, les mires posades en Bruce Springsteen, John Cougar, John Hiatt etc. Però que gràcies a una producció molt plastificada i nyonya, molt d'aquella època i de la seua poca per no dir nul·la promoció, va tirar per terra . Temes com "Mi pequeña Edith", "Estrellas como tu", "Bajo el volcán" i sobretot "Roma no paga" hagueren pogut arribar lluny, però al final van quedar com moltes, oblidades en un caixó.
No he trobat cap video d'ell encara que jo recorde una actuació a un programeta de Jesus Hermida (glupss!), aixina que vos enllaçe amb esta plana on podeu escoltar alguns temes del disco.

dijous, 24 de març de 2011

DAMON & NAOMI "More sad hits" (1992, SHIMMY DISCS)

Fa poc vam estar parlant d'este treball amb l'amic Johnny, i es curios com a voltes la poca bola que donem a bandes que en un principi pareixen menors i que amb altres escoltes o altres moments vitals es revelen com un gran descobriment. Este és el primer disc que van editar en 1992 Damon Krukowski i Naomi Yang, la secció rítmica d'uns Galaxie 500 dissolts eixe mateix any per les seues contínues desavinences amb el seu líder Dean Wareham. En una primera escolta em vénen a la ment noms com Cranes, Cocteau Twins o Slowdive, tots ells grups de so melancòlic i envoltant, on les guitarres pareixen sintetitzadors i els teclats guitarres, on dels pedals sonen gloriosos sons, mai un títol i portada de disc van ser més reveladors, encara que també cal admetre que les tonades de Galaxie 500 continuen ressonant per tots els racons, encara que a diferència d'estos More Sad Hits és un àlbum que necessita temps per a degustar cançons com "Laika" o "This car climbed Mt. Washington" on les llinies del baig es mesclen amb una guitarra molt juganera per a allunyar-los del so slowcore tan de moda en els primers 90, "Little red record co." conté una melodia altament hipnòtica, en "Information age" s'acosten a grups com Mojave 3 o a Mazzy Star amb eixos sons càlids amb tocs country, inclús s'atrevixen a versionejar a Soft Machine amb "Memories" i ixen airosos. Damon & Naomi han editant set discos més i inclús tenen un directe gravat a Donosti en 2002 titulat com una de les cançons de Tim Buckley, la inoblidable "Song to the Siren", mentres que Galaxie 500 seguixen (per fortuna) aparcats i fent inclús més gran la seua (merescuda) llegenda.

dimecres, 16 de març de 2011

THE CURE "Kiss me kiss me kiss me" (1987, Fiction)

Després de la concreció pop de The Head On The Door, tocava assaltar la fama mundial i The Cure es van traure de la mànega un doble album en vinil que, en realitat, Robert Smith va gravar pensant en el CD i en la seua capacitat d'emmagatzemament.
Amb estos 74 minuts, Robert Smith no sols es va llevar de damunt a un dels fundadors (Lol Tolhurst), sinó que va començar la seua invasió nord-americana. The Cure van aconseguir el respecte i la passió de milions de seguidors en tot el món, i als que no, ho faria dos anys més tard, amb Desintegration.
Feia la impressió que The Cure, que havien donat tants girades interessants, necessitaven posar orde, fer un disc en què estigueren tots els seus estils dins. Així que, sabent que esta volta no hauria de fer molta selecció en el tall final de cançons, Smith va permetre que fóra l'estudi el que dictara cap a on anirien les diferents cançons.
Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me toca tots els pals, el mateixos Cure bailongos de "Let´s go to bed", encara que sense tanta ironia en la exitosa "Why can´t I be you?" que en els atormentats i barrocs sons foscos de "The kiss". Cançons obertament pop com la insuperable "Just like heaven" i temes absolutament hipnòtics, densos i de llargs desenrotllaments com "All I want" amb eixos teclats tan de la casa o en la magnífica "One more time". A més, el mateix any en què Prince treia un altre doble àlbum, com va ser el monumental Sign Of The Times, Robert Smith s'acostà al funk i a la música negra amb coses com "Hot hot hot!!!". I, pel camí, The Cure ensenyaven a què haguera sonat Ian Curtis si haguera sigut feliç amb "Catch", una de les meues favorites de tota la seua discografia.
El sèptim àlbum de The Cure és per a mi un dels seus millors i més disfrutables treballs i que ademés millora amb el temps.


dilluns, 7 de març de 2011

THE CRAMPS "Smell of female" (1983, BIG BEAT)

Els discos en viu haurien de ser tots com Smell Of Female, dels genials The Cramps, directes i a la jugular. Gravat el 25 i 26 de febrer de 1983 en el Peppermint Lounge de Nova York, Smell Of Female és d'eixos àlbums que respiren verdadera acció i adicció.
La banda lliderada per Lux Interior i Poison Ivy Rorschach sona esmolada i encertada, fidel a eixe brillant primer període de la seua carrera, per l'altre, l'electricitat i l'estètica omplin cada surc (i els espais entre temes) sonant d'acord amb l'ambient i els aullids del públic, que pareixen tornar-se bojos amb cada colp de bateria, cada parada dels temes, rock primari i suat en reductes reduïts: una combinació imbatible.
El disc s'obri amb "Thee most exaulted potentate of love", però és en "You got good taste" on la combustió comença a alçar temperatura, a l'altura de "Call of the wighat" els crits simiescos de Poison Ivy suen rock and roll gutural i per a "I ain't nuthin' but a gorehound" la banda ja a està sonant a tota pastilla, donant-nos una envetja incalculable per no haver estat allí eixes nits en el Peppermint.
El final (com si els Cramps ens deixaren amb les ganes quant millor estavem) és amb el cover dels Count Five "Psychotic reaction". L'edició en CD agrega tres bonus tracks: "Beautiful gardens", "She Said" i un tema d'estudi, "Surfin´dead".
A més d'una edició estàndard, Smell Of Female també va ser editat en el seu moment com una caixa triple de vinils de 7 pulgades.

dijous, 3 de març de 2011

CORCOBADO Y LOS CHATARREROS DE SANGRE Y CIELO "Tormenta de tormento" (1991, TRIQUINOISE)

De tots els discos que ha produït el "Príncipe del Underground" este és un del què més evidencien l'esperit negre i maldit d'un ser ple d'ombres que s'ha convertit ja en llegenda pera generacions tant a Europa com a Mèxic, la seua tercera nació (cal recordar que va nàixer a Alemanya).
Per a la construcció d'esta obra Javier Corcobado va combinar les virtuts i els vicis de Javier Arnal, Nacho Laguna, Nacho Colis i Justo Bagüeste, la banda que de 1991 a 1995 va ser coneguda com Los Chatarreros De Sangre Y Cielo.
Este material va ser gravat en els Estudis Box cap al mes de juny de 1991, tenint com a enginyer d'àudio a Ventura Rico i la producció de desaparegut Ollie Halshall.
Inclou un dels temes més enigmàtics i desgarradors de Corcobado anomenat “Ladrada del Afilador”, que posseïx una meravellosa poètica on es narra les estranyes desaparicions de xiquetes a la montaya i que d'alguna manera retrata les condicions d'intolerància i fanatisme que encara, desafortunadament, es patixen en moltes regions perdudes del món, queden encara rastros de Mar Otra Vez en "Malsoñando" i de Demonios Tus Ojos en "La navaja automática de tu voz" i en "Tormenta de tormento" i sobretot una de les millors cançons de la seua carrera "La libertad (és la carcel más grande de todas las carceles)" on Corcobado comença ha seguir l'estela de Scott Walker o de Nick Cave.
Tormenta de Tormento a dia de hui continua sent per a mi la millor obra d'un autor "maleït" però bàsic per a entendre l'undergound espanyol.


dilluns, 21 de febrer de 2011

COCTEAU TWINS "Heaven or Las Vegas" (1990, 4AD)

Heaven Or Las Vegas és el sext treball d'una banda única e irrepetible, quasi totes les corrents musicals dels primers 80 van tindre els seus dignes succedanis, de Jesus & Mary Chain estaven Mi Bloody Valentine, de Smiths a James, de REM a Jayhawks, de Joy Division a Depeche Mode etc. Però que algú em diga qui va succeir dignament a Cocteau Twins....ningú, ni falta que fà, per a això ens queden els seus discos.
Després d'editar un dels seus millors traballs Blue Bell Knoll (1988) el trio format a Grangemouth (Escòcia) per Elisabeth Fraser, Robin Guthrie i Simon Raymonde graven Heaven Or Les Vegas amb un so molt més brillant i accessible amb la veu de Liz molt més madura, amb més baixos, el que va fer que fóra (i ho continua sent) el seu disc més venut. El disc s'obri amb "Cherry-coloured funk" una cançó amb molta força i guitarres cristal·lines. "Pitch the baby" revela un nou sò per a la banda on Liz quasi rapetja les lletres amb una interpretació vocal impressionant de nou. "Iceblink luck" va ser llançada com a single i per bones raons, la canço s'apega al cap amb una melodia inoblidable. "Fifty-Fifty clown" té una línia de baig forta que obri la cançó i s'esvaïx al final on es pot sentir clarament a Liz cantar: "Els oceans de l'emoció". Una de les millors cançons és sens dubte "Heaven or Las Vegas", amb una interpretació vocal de nou impressionant de Liz que canta amb tres línies vocals! També té una melodia que se t'apega en el cap. "I Wear Your Ring" és un altre punt a destacar d'este àlbum amb una melodia prou original on pareix que es pregunten com arribar a ella. "Fotzepolitic" té una guitarra molt ràpida , una bona cançó. "Wolf in the breast" és molt fàcil d'escoltar, amb guitarra acústica, la càlida veu de Liz pega voltes al teu voltant i no et solta. "Road, river and train" és una de les millors cançons dels Cocteau Twins, quan l'escoltes pareix que vages en eixe tren a través d'un paisatge fascinant amb una posta del sol. "Frou-Frou foxes in midsummers fires", l'èpic títol de la ultima cançó comença molt suaument pera què després el cor entre en acció i són absorbits per les veus i guitarres, és un tema que realment dóna esborrons, una altra de les seues millors cançons de la seua carrera!
Este és un disc essencial per a tots els amants del sò d'una mítica discogràfica 4AD on ells eren un dels seus màxims exponents i també de tots els amants de les musiques siniestres i de qualitat de les anys 80, a col·locar al costat de lluminàries com The Cure, Dead Can Dance, Dif Juz o de Siouxsie & The Banshees.



dimarts, 15 de febrer de 2011

LOS CLAVOS "Revolution Nº10" (1991, ROMILAR D)

Procedents de Getxo (Lord Sickness, El Inquilino Comunista), sens dubte van ser una de les bandes més personals i amb més estil dins del panorama nacional. Van tindre multitud de seguidors (són un grup d'autèntic culte, inclús crec que es va fer una exposició de còmic dedicada exclusivament a ells, no recorde be on va ser). El seu punk-rock anava molt més enllà dels tres acords, tènia esperit i sentiment, les seues cançons eren bestials i al mateix temps sinceres, prova d'això és que van fer tomes acústiques dels seus temes per a discos com el Lp 18 Canciones Acústicas (Grabaciones en el mar) o la que van fer en cassette per a Waco'zine.
Només van gravar dos discos, el primer d'ells és este Revolution Nº10 per a una discogràfica mítica de l'època especialitzada en Rock 'n' Roll, Punk, Garatge, Psicodèlia etc.anomenà Romilar D. Les cançons són onze autèntics missils entre les que destacaria dos versions que van fer furor "Here today, gone tomorrow" de Ramones i sobretot una "Guess, i'm falling in Love" de Velvet Underground demoledora a més d'un single redó titulat "I'm bored". En l'actualitat este disc està prou cotitzat a causa de la desaparició i desaparició del cataleg de Romilar D, no així el seu segon i últim treball Rare World que va ser ja editat per Goo Rècords. En l'actualitat crec que seguixen en actiu amb el nom de Los Bonzos.

diumenge, 6 de febrer de 2011

THE CHURCH "A quick smoke at spot's" (1991, Mushroom)

Normalment, un disc de cares B i temes maqueteros no sol ser la millor manera d'iniciar-se en la discografia d'un grup. Però, si el que tenim entre les mans és la delicadesa natural dels Church, la cosa ja canvia. Si encara hi ha algú per ahí que no conega els discos d'estos australians liderats per la veu de Steve Kilbey i és amant de música tan variada com la dels Byrds, Pink Floyd o Television no tinc cap dubte a recomanar-vos este A Quick Smoke At Spot´s, una selecció de temes gravats en estudi de manera precaria i paral·lela als discos oficials (quasi tots ells per aquella época autèntiques obres mestres) del grup. Hi ha alguna curiositat, com “Anna Miranda”, antecessora d'un dels seus singles més coneguts, “Under the Milky Way”, i un tema instrumental al final del disc molt marca de la casa amb eixe aire lisergic; una de les coses que més em van cridar l'atenció la primera vegada que vaig escoltar el disc va ser que la cançó que obri el disc “Texas Moon”, no fóra un dels seus temes emblema, té delicte…o vol dir que el repertori va sobrat de calitat. Com a nota curiosa ací va l'escrit del interior del disc de la mà de Steve Kilbey:
"Una col·lecció de cançons gravades rudimentàriament en xicotets estudis d'Anglaterra i Austràlia, algunes de les quals han sigut editades com a cares-B i algunes que no han eixit mai a la llum. Estes cançons estaven en el meu bloc de notes personal i no per a ser sentides mai. Els seus orígens són modestos i per això demane clemència a l'oient. Però (i este és el seu gran però), crec que cada cançó té almenys una característica important que la fa mereixedora de traure-la de les catacumbes. Algunes d'elles, i jo no vull ser el seu jutge, són millors cançons que moltes de les què he gravat per a Real Records".
Sempre he tingut la mateixa sensació quan escolte tots els discos de The Church: és eixa llum subtil, fràgil i la delicadesa que cobrix les cançons: a voltes les fa transparents, altres més oscures, quasi sempre enigmàtiques…i diferents. The Church van ser i seran una de les bandes més especials de tots els temps.




dimecres, 2 de febrer de 2011

THE CHARLATANS "Up to our hips" (1994, BEGGARS BANQUET)

Després d'assaborir l'èxit de la mà del so Madchester junt amb bandes com Stone Roses o Inspiral Carpets i d'haver-se dissolt després d'editar el seu segon àlbum en 1992, la banda de Tim Burgess The Charlatans es van tornar a reunir dos anys més tard quant el brit pop feia furor per a gravar un dels seus millors discos Up To Our Hips, un disc on mesclen Dylan amb els Stones, la psicodèlia amb les melodies més inspirades, l'òrgan Hammond amb unes guitarres a voltes prou esmolades, sens dubte molt va haver de veure el productor Steve Hillage un home que havia treballat amb el kraut-rock de gent com a Gong fins al so més pop de sintetitzadors d'uns Simple Mind.
En Up To Our Hips hi ha so funk en un tema instrumental altament hipnòtic anomenat "Feel flows" on el treball del baixista Blunt és excel·lent, la guitarra acústica de Mark Collins es deixa notar en la bonica "Autograph", un reposat primer i gran single amb ecos dels Stones titulat "Can't get out of bed" inspiració que els servix per a "Patrol" i per a un altre gran tema "Jesus heirdo". L'altre single que es va extraure de l'àlbum és la inicial "Come on number 21" on la lletra fa referència a l'entrada en la presó del teclista Rob Collins per un problema pel robatori d'unes armes.
Després d'este disc van passar a cridar-se The Charlatans UK per coincidència amb els Charlatans americans i han estat editant discos fins a l'actualitat, alguns molt bons com l'ultim de 2010 de titol Who We Touch.



dimecres, 26 de gener de 2011

CALEXICO "The black light" (1998, Quarterstick)

Si amb Spoke (1997) Calexico miraven més a Chicago, amb este The Black Light van començar a fitjar-se mes (encara que sense transpassar-la) cap a la frontera mexicana, John Convertino i Joey Burns després de mantindre la banda en paral·lel amb Giant Sand es van donar compte que la seua nova aventura tenia molta mas repercussió que la banda d'Howe Gelb en 25 anys de carrera. Per tot açó, Calexico expandiria les seues ambicions i resultats més enllà de lo esperat amb The Black Light, on l'americana pròpia de la seua anterior banda s'ampliava per a incloure llatin Jazz, espagueti western i, sobretot, una ració del millor tex-mex de la zona. A partir de les idees que van sembrar gent com Los Lobos o Alejandro Escovedo, Calexico (junt amb els alguna volta camarades Friends of Dean Martinez), va aconseguir unificar la música d'arrel i l'experimentació sonora en un sol grup. En “Frontera” per exemple va aconseguir unir a Tortoise i Morricone en quatre gloriosos minuts de música, aromes llatins en “Sideshow” i “Stray”, el folk-rock de “The ride pt.II” i, sobretot, les ranxeres de “Minas de cobre” i “Frontera”, on el duo es va associar amb el Mariachi Lluz de Luna.
Si obviem un disc destinat a robar-li fans a Wilco amb prou poca fortuna Garden Ruin (2006) i reparem en un molt bò, encara que conservador, ultim àlbum Carried To Dust (2008), la carrera de Calexico no presenta punts baixos, aconseguint una mescla difícil de trobar entre prestigi indie i un cert èxit comercial (banda sonora del film Collateral, inclosa). The Black Light s'apunta, però, com el primer de diversos triomfs artístics, en un estil que els té de punta de llança i referents obligats.



dimarts, 18 de gener de 2011

BUFFALO TOM "Let me come over" (1992, SITUATION TWO)

Quan van llançar el seu primer album en 1989, este trio de Boston, Buffalo Tom, va ser descrit per la crítica com una espècie de alumnes aventatjats de Dinosaur Jr . Sens dubte va ser per la influència de les poderoses guitarres de J. Mascis, així com pel paregut de la seua veu folkie i sobretot perquè ell mateix es va encarregar de produir el disc. Més tard, Buffalo Tom van deixar arrere les seues influències més dures i es van convertir en una banda de pop amb majúscules a primers dels 90, capaç de tocar accelerats temes rockeros i boniques balades. El grup compost pel guitarrista/vocalista Bill Janovitz, el baixista/vocalista Chris Colbourn i el bateria Tom Maginnis, van començar a desenrotllar el seu estil amb el seu segon album Birdbrain, que va presentar moltes millores en la forma d'escriure les cançons. En 1992 van llançar Let Me Come Over, un disc unànimement aclamat per la crítica i que és molt rockero i melancòlic al mateix temps; molts dels seus temes van ser èxits en les ràdios americanes com les balades "Taillights fade" i "Porchlight" o un tema verdaderament arrebatador com és "I'm not there". De totes maneres (i com sol passar) l'album no va vendre molt, sempre van estar a l'ombra dels Posies, REM, Teenage Fanclub, Wilco i companyia que venien molt més. És estrany, perquè un grup que no venia res com Buffalo Tom, podien haver endurit el seu sò cap a altres terrenys més hard rockeros, ja que estava clar que els seus discos no els compraria ni Déu. De totes maneres, i encara que han editat quatre discos més, Let Me Come Over queda com la millor obra d'una de les millors bandes de pop de guitarres dels últims anys.

diumenge, 9 de gener de 2011

THE BLUE AEROPLANES "Tolerance" (1986, Velvel)

Bob Dylan i Lou Reed sempre van ser una font d'inspiració per a Gerard Langley, líder d'esta banda de Bristol, i en este segon treball es fa encara més evident, un disc molt més treballat que l'anterior Bob Art amb la banda ja totalment equilibrada, conjuntada. Trobem en ell històries que ens parlen d'Andy Warhol a "Soul", una versió de l'autor de música clàssica W.H. Auden "Journal of an airmen" amb un recitat que la fa molt menys dramàtica que l'original, també hi ha, com no, incursions amb el post punk en un tema anomenat "Rare flowers" i que a mí em recorda molt a Gang Of Four, als REM dels primers discos amb "Arriving" que va ser editada com a primer single, i cançons molt més pop, més accessibles com "When the wave comes" o a "30-love". Encara que Tolerance està a anys llum de les grans obres de Blue Aeroplanes (Swagger i Beatsongs), ja es començava a vore a una banda amb molta personalitat, amb cançons molt sòlides i que per desgracia i amb el pas del temps tampoc han aconseguit l'èxit ni la repercussió que per a mi mereixien.