dilluns, 21 de febrer de 2011

COCTEAU TWINS "Heaven or Las Vegas" (1990, 4AD)

Heaven Or Las Vegas és el sext treball d'una banda única e irrepetible, quasi totes les corrents musicals dels primers 80 van tindre els seus dignes succedanis, de Jesus & Mary Chain estaven Mi Bloody Valentine, de Smiths a James, de REM a Jayhawks, de Joy Division a Depeche Mode etc. Però que algú em diga qui va succeir dignament a Cocteau Twins....ningú, ni falta que fà, per a això ens queden els seus discos.
Després d'editar un dels seus millors traballs Blue Bell Knoll (1988) el trio format a Grangemouth (Escòcia) per Elisabeth Fraser, Robin Guthrie i Simon Raymonde graven Heaven Or Les Vegas amb un so molt més brillant i accessible amb la veu de Liz molt més madura, amb més baixos, el que va fer que fóra (i ho continua sent) el seu disc més venut. El disc s'obri amb "Cherry-coloured funk" una cançó amb molta força i guitarres cristal·lines. "Pitch the baby" revela un nou sò per a la banda on Liz quasi rapetja les lletres amb una interpretació vocal impressionant de nou. "Iceblink luck" va ser llançada com a single i per bones raons, la canço s'apega al cap amb una melodia inoblidable. "Fifty-Fifty clown" té una línia de baig forta que obri la cançó i s'esvaïx al final on es pot sentir clarament a Liz cantar: "Els oceans de l'emoció". Una de les millors cançons és sens dubte "Heaven or Las Vegas", amb una interpretació vocal de nou impressionant de Liz que canta amb tres línies vocals! També té una melodia que se t'apega en el cap. "I Wear Your Ring" és un altre punt a destacar d'este àlbum amb una melodia prou original on pareix que es pregunten com arribar a ella. "Fotzepolitic" té una guitarra molt ràpida , una bona cançó. "Wolf in the breast" és molt fàcil d'escoltar, amb guitarra acústica, la càlida veu de Liz pega voltes al teu voltant i no et solta. "Road, river and train" és una de les millors cançons dels Cocteau Twins, quan l'escoltes pareix que vages en eixe tren a través d'un paisatge fascinant amb una posta del sol. "Frou-Frou foxes in midsummers fires", l'èpic títol de la ultima cançó comença molt suaument pera què després el cor entre en acció i són absorbits per les veus i guitarres, és un tema que realment dóna esborrons, una altra de les seues millors cançons de la seua carrera!
Este és un disc essencial per a tots els amants del sò d'una mítica discogràfica 4AD on ells eren un dels seus màxims exponents i també de tots els amants de les musiques siniestres i de qualitat de les anys 80, a col·locar al costat de lluminàries com The Cure, Dead Can Dance, Dif Juz o de Siouxsie & The Banshees.



dimarts, 15 de febrer de 2011

LOS CLAVOS "Revolution Nº10" (1991, ROMILAR D)

Procedents de Getxo (Lord Sickness, El Inquilino Comunista), sens dubte van ser una de les bandes més personals i amb més estil dins del panorama nacional. Van tindre multitud de seguidors (són un grup d'autèntic culte, inclús crec que es va fer una exposició de còmic dedicada exclusivament a ells, no recorde be on va ser). El seu punk-rock anava molt més enllà dels tres acords, tènia esperit i sentiment, les seues cançons eren bestials i al mateix temps sinceres, prova d'això és que van fer tomes acústiques dels seus temes per a discos com el Lp 18 Canciones Acústicas (Grabaciones en el mar) o la que van fer en cassette per a Waco'zine.
Només van gravar dos discos, el primer d'ells és este Revolution Nº10 per a una discogràfica mítica de l'època especialitzada en Rock 'n' Roll, Punk, Garatge, Psicodèlia etc.anomenà Romilar D. Les cançons són onze autèntics missils entre les que destacaria dos versions que van fer furor "Here today, gone tomorrow" de Ramones i sobretot una "Guess, i'm falling in Love" de Velvet Underground demoledora a més d'un single redó titulat "I'm bored". En l'actualitat este disc està prou cotitzat a causa de la desaparició i desaparició del cataleg de Romilar D, no així el seu segon i últim treball Rare World que va ser ja editat per Goo Rècords. En l'actualitat crec que seguixen en actiu amb el nom de Los Bonzos.

diumenge, 6 de febrer de 2011

THE CHURCH "A quick smoke at spot's" (1991, Mushroom)

Normalment, un disc de cares B i temes maqueteros no sol ser la millor manera d'iniciar-se en la discografia d'un grup. Però, si el que tenim entre les mans és la delicadesa natural dels Church, la cosa ja canvia. Si encara hi ha algú per ahí que no conega els discos d'estos australians liderats per la veu de Steve Kilbey i és amant de música tan variada com la dels Byrds, Pink Floyd o Television no tinc cap dubte a recomanar-vos este A Quick Smoke At Spot´s, una selecció de temes gravats en estudi de manera precaria i paral·lela als discos oficials (quasi tots ells per aquella época autèntiques obres mestres) del grup. Hi ha alguna curiositat, com “Anna Miranda”, antecessora d'un dels seus singles més coneguts, “Under the Milky Way”, i un tema instrumental al final del disc molt marca de la casa amb eixe aire lisergic; una de les coses que més em van cridar l'atenció la primera vegada que vaig escoltar el disc va ser que la cançó que obri el disc “Texas Moon”, no fóra un dels seus temes emblema, té delicte…o vol dir que el repertori va sobrat de calitat. Com a nota curiosa ací va l'escrit del interior del disc de la mà de Steve Kilbey:
"Una col·lecció de cançons gravades rudimentàriament en xicotets estudis d'Anglaterra i Austràlia, algunes de les quals han sigut editades com a cares-B i algunes que no han eixit mai a la llum. Estes cançons estaven en el meu bloc de notes personal i no per a ser sentides mai. Els seus orígens són modestos i per això demane clemència a l'oient. Però (i este és el seu gran però), crec que cada cançó té almenys una característica important que la fa mereixedora de traure-la de les catacumbes. Algunes d'elles, i jo no vull ser el seu jutge, són millors cançons que moltes de les què he gravat per a Real Records".
Sempre he tingut la mateixa sensació quan escolte tots els discos de The Church: és eixa llum subtil, fràgil i la delicadesa que cobrix les cançons: a voltes les fa transparents, altres més oscures, quasi sempre enigmàtiques…i diferents. The Church van ser i seran una de les bandes més especials de tots els temps.




dimecres, 2 de febrer de 2011

THE CHARLATANS "Up to our hips" (1994, BEGGARS BANQUET)

Després d'assaborir l'èxit de la mà del so Madchester junt amb bandes com Stone Roses o Inspiral Carpets i d'haver-se dissolt després d'editar el seu segon àlbum en 1992, la banda de Tim Burgess The Charlatans es van tornar a reunir dos anys més tard quant el brit pop feia furor per a gravar un dels seus millors discos Up To Our Hips, un disc on mesclen Dylan amb els Stones, la psicodèlia amb les melodies més inspirades, l'òrgan Hammond amb unes guitarres a voltes prou esmolades, sens dubte molt va haver de veure el productor Steve Hillage un home que havia treballat amb el kraut-rock de gent com a Gong fins al so més pop de sintetitzadors d'uns Simple Mind.
En Up To Our Hips hi ha so funk en un tema instrumental altament hipnòtic anomenat "Feel flows" on el treball del baixista Blunt és excel·lent, la guitarra acústica de Mark Collins es deixa notar en la bonica "Autograph", un reposat primer i gran single amb ecos dels Stones titulat "Can't get out of bed" inspiració que els servix per a "Patrol" i per a un altre gran tema "Jesus heirdo". L'altre single que es va extraure de l'àlbum és la inicial "Come on number 21" on la lletra fa referència a l'entrada en la presó del teclista Rob Collins per un problema pel robatori d'unes armes.
Després d'este disc van passar a cridar-se The Charlatans UK per coincidència amb els Charlatans americans i han estat editant discos fins a l'actualitat, alguns molt bons com l'ultim de 2010 de titol Who We Touch.