dijous, 3 de juliol de 2014

KEVIN AYERS "Falling up" (GASA, 1988)

Cinc mesos i cinc dies tornem per aci, despres d'un principi d'any pera enviar a la merda espere tornar amb energies renovades... i poques coses millors que tornar amb un autentic "gentleman" del pop i amb un dels discos menys coneguts de la seua carrera, Falling Up es el treball 13 del home que fora lider d'un grup mític anglés Soft Machine. A mitjans dels 80 Kevin Ayers es translada a viure a Deia (Mallorca) com si fos un turista més buscant sol i sustancies misterioses i per sort troba inspiració, un productor que per entonces treballava prou amb gentola poc recomanable (Corcobado entre altres) i una discográfica (Grabaciones Accidentales) que encara tenia molt bon gust pera editar treballs d altura. Tot açó mesclat va donar lloc a un disc curt (8 temes) pero inspirat de collons, sense contar una versió que pera mí sobra de "Flying start" de Mike Olfield!!, les 7 restants no tenen desperdici, "Saturday night" es el Bowie dels 70 a baixa fidelitat, "Do you belive"  recorda la psicodelia de Soft Machine, "That's what we did" podria estar composta per per el mateix Ray Davies i el single "The best we have" es un de les seues millors cançons. Destacar també els musics que van gravar el disco on estàn gent com Ñete (Nacha Pop) a la batería, Ollie Halsall (crápula habitual de les nits de Malasaña) a la guitarra o El Reverendo al órgano Hammond.
Kevin Ayers va morir a Febrer del 2013 als 68 anys i per supost sense cap mena de ëxit.


dimecres, 29 de gener de 2014

ALASKA Y DINARAMA "Deseo carnal" (1984, Hispavox)

Curiós el comentari de una revista musical aparegut poc despres de editar este disco sobre la carrera d'un dels grups bàsics del panorama del principi dels 80:

Dice el diccionario que pegamoide és una celulosa disuelta con la que se empapa una tela o papel y se obtiene una especie de hule resistente. Y, francamente, dudo que esa definición nos sirva para retratar el proyecto de grupo imaginado en el 78 por ex componentes de Kaka De Luxe tan ilustres como Alaska, Carlitos o Nacho. Pero bueno...
Tendrán que esperar hasta 1980 para que Hispavox les fiche, pero su primer single, "Horror en el hipermercado", ya profetiza un espléndido futuro para estos chicos y chicas que desean ser "estrellas", en el sentido warholiano del termino, y no se cortan a la hora de condimentar sus canciones con influencias tan dispares como el glam-rock los Ramones o los sonidos disco más ordinarios. Con un historial como el suyo, muy pronto se convierten en el grupo fetiche de Madrid, una capital que quiere ponerse al dís como sea y olvidar rápidamente el cutrerío a todos los niveles del antiguo régimen.
A pesar de ser el grupo favorito de críticos, aficionados y enterados en general, su carrera hacia el primer Lp és lenta y poco agradecida. Tras algunos líos con Hispavox y la huida por unas semanas de Carlos ( quién gusta de salir y entrar en el grupo a su antojo), consiguiendo por fin terminar el Lp, que les aupará definitivamente gracias al éxito de "Bailando", un tema efectivo y desvergonzado que desvela por completo sus intenciones.
Después, en un arranque de lucidez, los Pegamoides se desvanecen. Ana y Eduardo siguen con su grupo, Paralisis Permanente, mientras Carlos, Nacho y luego Alaska vuelven a unirse como Dinarama. El Lp debut del nuevo proyecto aparece en 1983, mientras Carlos cumple su servicicio militar, y promete mucha música inteligente, frívola y descarada para un futuro inmediato. Futuro que llega durante el otoño de 1984 con Deseo Carnal, el Lp, y "¿Cómo pudiste hacerme eso a mí?", la canción de éxito.
Los sectores más rockistas se quejan de los arreglos al estilo Philadelphia Sound y muchos de sus amigos fans se rasgan las vestiduras ante el desparpajo de una Alaska que parece querer ser la Lola Flores de la nueva generación, pero el público masivo y quinceañero, que no sabe de prejuicios, acepta encantado a los nuevos ídolos. Veremos que ocurre con su próximo disco, su próxima imagen, sus próximas pretensiones... 


dissabte, 4 de gener de 2014

YO LA TENGO "Fakebook" (1990, POLAR)

Fakebook és el disc amb què vaig conéixer a Yo La Tengo, una relació que dura ja 24 anys i de la que cada dia em dóna més satisfaccions. A finals de la dècada dels 80 l'escena independent americana no tenia el reconeixement mediàtic que hui tenen qüasi tots els grups que treballen baix eixa etiqueta tan odiosa que és la musica indie, de fet antes d'eixe súper vendes que va ser "Smell like a teen spirit" en el 92, grups com Sonic Youth, Feelies, Pixies, Dinosaur Jr o Mudhoney ja s'havien encarregat de treure el rock del seu engranatge clàssic, encara que sense donar-li l'esquena al passat, des de la tradició però cap a camins mes contemporanis, altres inclús es van quedar en el camí. En este context Yo La Tengo eren un dels grups mes prometedors i respectats del moment, els seus dos primers àlbums Ride The Tiger (1985), i especialment President (1989)  van ser acollits amb entusiasme per critica i publique, a pesar d'això les vendes van ser molt pobres. El grup va ser pressa del desànim i sense ganes de continuar graven Fakebook com si d'un homenatge pòstum es tractara a algunes de les seues bandes mes volgudes i admirades. Afortunadament les coses canviarien molt i en els 90 l'eclosió del grunge i el fenomen indie els va catapultar com a grup de referència de l'escena alternativa convertint-los en autèntics clàssics contemporanis.
Basicamente orientat al folk pop i menys al country rock, majorment acústic , Fakebook no és el típic disc de Yo La Tengo, està a mitjan camí entre el furor elèctric i la ingenuïtat pop, és un disc amb poques ostentacions, facturat amb delicadesa i sentiment, alternant cançons pròpies amb versions impecables de temes clàssics, Flamin' Groovies, John Cale, Cat Stevens o Daniel Johnston entre altres.  Per a les sessions de gravació del disc recuperen amb encert a un Dave Schramm, guitarrista original de la banda, en estat de gràcia, assentat davant de la steel guitar que practicament domina tot el disc, harmonitzant les veus del matrimoni Kaplan amb mestria  generant eixa atmosfera tan plàcida i càlida, quasi balsamica, que governa la major part del disc.
Des de fa molts anys torne de manera recurrent a Fakebook  sense evitar pensar per que l'han passat per alt  durant tant de temps el mateix grup, realment no el se, hi ha coses que no arribe a entendre, potser serà una debilitat personal,  potser peque d'imparcial, pera la veritat esque es un del discos que més disfrute.