dilluns, 22 de febrer de 2010

NEW ORDER "Technique" (1989, Factory)

Technique és una "masterpiece", un àlbum esplèndid (per a mi el seu últim gran disc) d'una banda irrepetible, una banda que ens va ensenyar a ballar (poc) als més rockeros i a escoltar detingudament als més bailongos.
New Order es va formar de les cendres de Joy Division per Bernard Sumner (veu i guitarra), Peter Hook (baig), Stephen Morris (bateria) més la incorporació de Gillian Gilbert (teclats), i ja des del principi fins ara van cultivar una imatge misteriosa (mai van traure una sola foto en els seus discos) al mateix temps que cuidadosa (les seues portades eren autentiques obres d'art, especialment les de Power, Corruption & Lies i la de Low-Life).
Després de quatre notables treballs en 1989 sen van anar a gravar a Eivissa i quan molts es temien el pitjor, es marquen un disc ple de cançons amb majúscules, si bé és veritat que en el seu primer single "Fine time" pecaven un poc de repetir fórmules anteriors ("Blue monday"), en els altres dos "Round & round" (el video encara és millor) i "Run" i inclús en els dos temes que tanquen l'àlbum "Vanishing point" o en la meravellosa "Dream attack" (que llinea de baig!) s'els nota sobrats en el terreny del pop, també va haver-hi lloc, com no, per a la contínua polèmica entre Bernard Sumner i Robert Smith (The Cure) qui ja en anteriors ocasions el va acusar de plagi (jo crec mes bé que li va servir d'inspiració) i en este cas va declarar que "All the Way" era calcada al seu "Just like heaven".

dimecres, 17 de febrer de 2010

NEIL YOUNG & CRAZY HORSE "Ragged glory" (1990, Reprise)

Este és un d'eixos discos en què poses l'agulla damunt i de sobte t'alegra el dia, et dóna un xut d'energia, per a mí un dels millors discos de rock a pèl del segle XX, una verdadera bestialitat que van parir els Crazy Horse en 1990 després de gravar un excel·lent disc Neil Young en solitari (Freedom) i després també d'haver pegat moltes bandades la dècada dels 80 amb discos prou mediocres i decepcionants, Ragged Glory va suposar un forta punyada en la taula i el principi d'una altra dècada molt més coincident amb el seu gran talent.
"Fuckin´up", "Love to burn", "Love and only Love" o "Farmer John" son quatre dels moments més garajeros de la seua història, "Over and over" per a mi és una de les seues millors cançons amb huit minuts i un tonada quasi perfecta, "Mansion on the hill" és un dels seus millors singles i finsi tot "Days we used to be" pareix una versió millorada del "My back pages" de Bob Dylan.
Ragged Glory és un treball a l'altura d'excel·lents discos gravats en eixa època per personatges tan il·lustres com Bob Dylan amb Oh Mercy, Johnny Cash amb American Recordings o Tom Waits amb el gran Bone Machine.




diumenge, 7 de febrer de 2010

LOS NEGATIVOS "18º sábado amarillo" (1987, VICTORIA)

Los Negativos van ser una de les millors bandes de l'escena mod de Barcelona junt amb grups com Kamembert, Los Canguros o Brighton 64 i Piknik Caleidoscópico va ser triat per algunes revistes musicals com el millor LP de música pop espanyola dels anys 80, cosa que no és estranya perquè té alguns dels millors moments de psicodèlia pop d'aquella època. Però el que pocs saben és que després d'eixe mític disc (ja reeditat en CD) va haver-hi vida, es va dir 18º Sábado Amarillo i podríem catalogar-ho quasi com a disc maleït perquè va tindre sempre que suportar les comparacions amb el primer i la seua fama de treball inferior. Crec que va sent hora de reivindicar un excel·lent disc que conté grans cançons com "1, 2, 3, luz roja", "Estación de Francia", "Recuerdos desde el Gran Hotel", la beatlemaniaca "¿Quién ocupó mi lugar?" que són dos minuts de pop d'alta qualitat, una tremenda balada "18º sábado amarillo" i per a mi la seua millor cançó "Bagdad" dedicada a la famosa sala barcelonina.
Ultimament es van tornar a reunir després de quasi 20 anys inactius i en un concert seu vam estar parlant amb ells precisament de les eternes comparacions dels seus dos únics treballs i ells eren de l'opinió que això va ser una de les causes de la seua separació, la por de no tornar a estar a l'altura d'eixa gran "òpera prima".



dilluns, 1 de febrer de 2010

MUDHONEY (1989, Glitterhouse)


Reconec que amb Mudhoney sóc poc imparcial perquè son un dels meus grups favorits d'eixe moviment tan parlat i revindicat anomenat grunge. Mudhoney ho van formar Steve Turner i Mark Arm després de la dissolució de Green River en 1988.
Este primer disc gravat en 1989 va suposar una xicoteta decepció després d'haver editat diversos singles (més tard reeditats conjuntament amb el títol de Supefuzz Bigmuff Plus Early Singles) de prou èxit sobretot amb la famosa "Touch me i'm sick". La producció va ser a càrrec de Jack Endino, conegut per treballar amb bandes de hard rock, i que curiosament i per a mi va fer un treball prou bo i a voltes curios, com en les palmes que se senten en "The gift", o els tambors reverberants de "You got it". "Flat out fucked" és un perfecte garage-himne amb Mark cantant com un possés, l'instrumental "Magnolia caboose babyshit" on mesclen la psicodèlia amb algo de funk, o el "èxit" del disc que va ser "When tomorrow hits" tema que més tard Sonic Boom va fer una exel·lent versió.
Mudhoney és un bon disc però que van quedar eclipsats al costat de discos de moltíssima qualitat que van gravar en anys posteriors, i que per sort encara graven.
http://www.mediafire.com/?obylikqnbmf