dimarts, 31 de maig de 2011

FASTER PUSSYCAT "Wake me when it's over" (1989, Elektra)

A finals dels 90 va sorgir a Califòrnia una interessant fornada de grups hardrockeros molt interessant de la que els autèntics triomfadors van ser els Guns 'n' Roses però que també va donar de si tota una generació de grups molt aprofitables, L.A. Guns, Ratt, Dear Mr. President o estos Faster Pussycat. Grups que es van inspirar tant en Montley Crue o en Stryper com en iconos més glamurosos com Hanoi Rocks o New York Dolls.
Wake Me When It's Over, va ser el seu segon treball després de Faster Pussycat (1987), arranca de forma vertiginosa amb "Where there's a whip there's a way" i el seu riff de guitarra el qual et fa pensar en la seua ciutat Los Angeles com un verdader infern, en realitat tot l'àlbum és un complet desparrame d'energia. Toine Downe, el seu cantant, es tot un show man i tota la banda són un entramat perfecte per a escampar hard rock de primera fila, i amb l'acompanyament a voltes dels cors i altres de la secció de metall inclus pareixen tota una Big band de rock 'n' roll. També van ser capaços de gravar dos singles perfectes com la balada "House of pain" i tot un himne rockero "Poison Ivy" dedicat a la gran musa dels Cramps, o temes més paranoics com "Little Dove".
Es van separar allà per 1992 per a tornar en 2007 i gravar dos discos més dels quals no tinc notícies encara que crec que tenen prou bones crítiques.

dilluns, 23 de maig de 2011

EYELESS IN GAZA "Back from the rains" (1986, CHERRY RED)

Eyeless In Gaza, altres il·lustres desconeguts i el seu sext treball Back From The Rains, que és un dels meus tresors més preciats, és junt amb l'anterior Rust Red September (1983) els seus dos millors treballs sense dubtes.
El duo format a Manchester per Martyn Bates i Peter Becker van aconseguir transmetre amb els seus tretze temes, un perfecte combinat entre electrònica ben entesa, melancolia i pop d'alta qualitat, un disc inmens i d'una bellesa extrema. El treball s'obri amb un breu tema a capella "Between these dreams" prou dramàtic per a tot seguit empalmar amb un dels seus millors temes "Twilight", donant-nos a entendre el que se'ns ve damunt, una perfecta combinació de tristesa i eufòria, de depressió i curació. És un poc exagerat dir que Eyeless In Gaza són el que Duran Duran o Tears For Fears volien ser però també és veritat que els temps de l'electrònica dura i de la vantguardia de discos com Photographs As Memories queden prou lluny per a donar pas a una gran obertura de mires. La veu de Bates per exemple és molt més subtil i dolça, no és tan forçada i histriònica com abans i això es nota molt en cançons com "Catch me" amb un toc de soul o en "Welcome now" que és una de les seues millors cançons, un tema pop perfecte com també ho és "Sweet life longer". Un altre dels grups als què tambe se'ls va comparar molt van ser Cocteau Twins on s'acosten en "Lie Still sleep long" o en la versió d'un tema folk anglés anomenat "She moves through the fair".
Encara que en 1995 es van separar en 2008 es van tornar a reunir per a editar un altre disc molt recomanable anomenat Summer Salt/Subway Sun. També Martyn Bates en solitari té una discografia a tindre en compte.

diumenge, 15 de maig de 2011

LOS ENSAYOS (1988, DRO)

Militants del moviment mod, Los Ensayos eren un dels millors grups de l'escena dels 80 a Múrcia, grans admiradors dels Beatles, encara que oberts a altres influències com el surf, ska o el power pop, el seu so característic era el pop que prestava especial atenció a les melodies, veus i tornades, amb un peu en els grups de beat dels 60 i l'altre en el pop espanyol de principis dels 80 (en especial bandes com Mamá o els primers Nacha Pop).
Es formen definitivament per Juan Ramón Sánchez (veu, guitarra i principal compositor), José Marià Ruiz (baig), Juanjo Carmona (guitarra) i Piwi (bateria) cap a 1985, amb l'objectiu de participar en el concurs Múrcia Jove d'eixe any i donar-se, d'esta manera, a conéixer. Quasi sense experiència, no aconseguixen guanyar, però sí cridar l'atenció del jurat, que els anomena grup revelació, i comencen a donar concerts i a gravar, distribuir i repartir les seues maquetes en emissores, discogràfiques i premsa. Finalment, Carlos Tena es fixa en ells i els convida a tocar en el mitic programa de TV Auanbabulubabalambambú (inclós en este post), en el que actuen l'any 1986. Gracies a aixó es fan amb un nom, i obtenen algun èxit local amb cançons com "Amar el pop” i, sobretot “Soy un fanatico”. Açò no passa desapercebut per a DRO, que els edita este MiniLP. Antes de la gravació del mateix, Juanjo deixa el grup, entrant (l'altre) Víctor Valdés, guitarrista procedent del grup Unidad Psiquiátrica.
El disc té bona promoció i inclús ixen en Tocata, i es convertix en un autèntica bomba a Múrcia, on triomfen a lo gran, convertint-se en el grup del moment gràcies als dos singles editats, dos grans cançons, fresques i apegaloses, “Soy un fanatico” i “La décima cerveza”. D'esta manera, només a Múrcia, venen al voltant de cinc mil còpies, encara que en molta menor mesura, al mercat nacional, on va tindre molta menys repercussió i es queden, finalment, a les portes de l'èxit.
El grup va continuar funcionant en directe diversos anys més, fins a 1994, però ja no editaria més discos fins que, per sorpresa, l'any 2004 s'edita un CD que recuperava diverses de les seues cançons, seleccionades de les seues maquetes i gravades en estudi, amb el títol de Canciones que nunca fueron Grandes Exitos (Stereopop, 2004). Disc que no va tindre cap promoció i que, pràcticament, va passar desapercebut, a pesar de comptar amb algunes cançons realment bones.


divendres, 13 de maig de 2011

ELEVENTH DREAM DAY (1987, FANCLUB)


La carrera de la banda de Chicago Eleventh Dream Day liderada pel cantant i guitarrista Rick Rizzo i per la bateria de Janet Beveridge Bean és una de les més infravalorades i ignorades del rock nord-americà, a pesar de posseir un discografia exemplar i que els seus membres són codiciats per grups de molt de renom com Tortoise o Sea & Cake han anat perseverant fins a dia de hui davant de la total indiferència del públic majoritari, inclús Freakwater, la banda paral·lela de Janet, ha tingut molta més repercussió amb un sol disc.
Este és el seu primer MiniLP de 1987, un disc on encara es troben ecos del Nou Rock Americà en el seu costat més aspre i rocker, les guitarres de "Walking with a barrel of gun" i de "Liz Beth" pareixen tocades pel mateix Steve Wynn, en "Vein of Gold" em recorden a Rank & File (s'anrecorda algú d'estos?), "Cascade" és molt mes psicodèlica i en "Not the ballad of a girl" i "The arsonist" miren més al nord i sonen a uns Crazy Horse salvant les distàncies.
Si t'agrada el rock americà d'alt voltatge és pràcticament obligada l'adquisició de qualsevol dels seus deu discos posteriors (este és practicament impossible perquè mai va ser reeditat ni inclòs en ningun altre), cap d'ells baixa del 8 com a nota mitjana.
El vídeo és una actuació del 2008 amb un so prou deficient on interpreten "Cascade".
http://rapidshare.com/files/287945626/11thdreamday_ep.rar