CALEXICO "Hot rail" (2000, City Slang)

Calexico a més de ser una ciutat fronterera entre Mèxic i USA és el grup format per Joey Burns i John Convertino (abans coneguts per ser la secció rítmica del grup d'Howe Gelb Giant Sand o integrants de Friends of Dean Martinez) i igual que la ciutat la seua música és fronterera en el sentit que comprén estils molt marcats dels dos països.
No obstant això açò no diu massa de Hot Rail. El fàcil és creure que "El picador" o "Tres avisos" que és música instrumental amb sutils acords de guitarra siguen descriptius del sò de Calexico.
A pesar del seu ambient festiu el millor de temes com "Muleta" és el seu to tràgic i sentit. Per això a mi em transmet més cançons com "Fade" amb Joey Burns quasi murmurant-nos a l'orella.
Altres dos temes a destacar són "Service and repair" que ol a hit (en un món normal, clar) o la preciosa "Ballad of Cable Hogue" en un duet amb Françoiz Breut.
Si en Giant Sand s'inclinaven més pel rock o en Friends of Dean Martinez pel country, ací mesclem estos dos estils amb jazz, lounge music o mariachis i ens ix Hot Rail.
Ací va una bona mostra de tot açò amb esta memorable actuació a Londres amb Françoiz i mariachis inclosos:

THE BRILLIANT CORNERS "Everything i ever wanted" (1988, McQueen Records)

The Brilliant Córners molt probablement són una de les meues bandes favorites de tots els temps, i este és un fet subjectiu, que òbviament no atén a raons, si no més bé a sentiments. I és que els quatre de Bristol ni tan sols van firmar una bona carrera, els primers temps en SS20 són discutits per alguns, per no parlar d'uns treballs mediocres a partir de 1990…….però tot açò no importa, l'única cosa rellevant és que des del dia en què Everything I Ever Wanted es va encreuar en el meu camí la banda es va convertir en una xicoteta obsessió que quasi vint anys després seguix en tot l'alt. Everything I Ever Wanted recopilava dos dels primers discos de The Brilliant Córners, embolicat tot això en una portada que em va seduir des del primer moment. D'aquell primer contacte encara guarde cada una de les sensacions, la fascinació per la portada, la imatge del grup en la foto interior, amb els quatre tirats en una habitació amb instruments, discos….Vestint d'eixa manera en què tots ho féiem o havíem fet ; buggies en els peus, calcetins blancs, pantalons amb la vora alçada…una estètica que pot paréixer ridícula però que dos dècades després resulta d'allò més graciosa .
Però hi havia molt més, el principal, eixe Meet Me On Tuesdays que a l'instant personificava com cap altra cançó tot allò que adoraves en el Pop, Jim'S Room i el primer contacte amb unes trompetes que van acabar per convertir-se senyal d'identitat del grup, Everything I Ever Wanted o eixa lliçó del que deguera ser el Jangle Pop, la calmada veu de Davey Woodward sobre eixa xicoteta tempestat instrumental en Trudy Is a Squeal…..Tots i cada un d'aquells dotze temes seguixen gravats a foc en la memòria.
Everything I Ever Wanted és un perfecte disc pop per a començar la primavera.
Hui en dia Dave Woodward seguix en actiu amb el seu projecte personal Experimental Pop Band on s'adentra en terrenys mes electrònics.

BOB DYLAN "Under the red sky" (1990, CBS)

Sí, ja sé que és un dels treballs més mediocres (no sé perquè però sempre em recorda al "Down in the Groove") de Dylan però encara així es tracta del gran Bob Dylan i un disc ruïn seu en un altre sería una obra mestra!
És el segón després de diguem la seua resurrecció amb el tremend "Oh mercy!" (1989) i en este encara que l'atmosfera és molt pareguda, li falta jo crec que la producció de Daniel Lanois que en l'anterior li donava un toc més pantanós, més meridional. "Under the red sky" està produït per un altre mausser , Don Was , el rei del retro-rock que li va proporcionar un sò molt més directe a unes cançóns prou simples i que pareixen molt poc treballades.
De les cançóns jo destacaría la que l'obri "Wigle wigle", "Under the red sky", "2x2", "Unbelievable" o un preciós mig temps que crec que no haguera desentonat en el seu anterior disc cridat "Born in time".
En definitiva és un disc dels cridats de transició i jo crec que és una bona definició sabent que ja en els pròxims anys publicaria treballs molt destacats.
I una curiositat, el disc es va editar l'11 de Setembre però del 1990.

THE BLUE AEROPLANES (1995, Ensign)

The Blue Aeroplanes (Bristol) va ser bàsicament (o millor dit és) el projecte personal de Gerard Langley i "Rough Músic" (1995) es el seu 9é disc i l'últim podríem dir fins a la resurrecció de la banda en 2006 amb "Altitude".
A pesar de ser pràcticament uns desconeguts por ací TBA Tenen una autentica legió de fans en UK i també a USA. I alguns prou il·lustres com Michael Stipe , Nathalie Merchant i inclús el guitarrista d'Inflamables Paco (mítica banda deniera dels anys 80) que gracies a una camiseta que tenía de TBA vaig començar a interessar-me en ells (gràcies Paco jejjejej).
A pesar de no estar a l'altura de treballs magistrals com son "Swagger" o "Beat Songs" este disc és molt més rockero que aquells. Encara conserven la clara influència de Velvet Underground, sobretot per la manera de cantar de Gerard, però té temes amb una energia considerable.
Els 3 primers temes, "Detective Song" "Sugared almond" i "Scared" son autèntiques bales,amb "Contact High" o "A Map below" se'ls nota l'amistad que els unix a REM i amb "Whatever happened to our golden birds?" (cançó escrita a mitges amb Pat Fish àlies Jazz Butcher) podrien haver aconseguit sinó la fama si almenys eixe reconeixement que mai van tindre.
Rough Music és un disc àltament recomanable per a tots els amants del pop anglés amb un cert toc americà sobretot de grups del principi dels 80 com Rain parade, Mission of Burma o els abans mencionats REM.

THE BIBLE "Eureka" (1988, Chrysalis)

The Bible (vaja nomet) es van formar al 1986 a Cambridge. El formaren Boo Hewerdine a la veu, Tony Shepherd als teclats, Dave Larcombe a la bateria i Neill MacColl (germà de la gran Kirsty MacColl) a la guitarra.
El seu era un pop prou sofisticat amb uns tocs folkies molt en la onda de The Blue Nile o de Icicle Works, encara que en esta 2º LP despres de "Walking the ghost Back Home" (1986) la producció va estar a carrec de Steve Earle!!
El disc te 2 hits en potencia com son "Crystal Palace" i "Honey be good", pero també te cançons mes delicades, "November brides" o "Blue shoes stepping" son una bona proba.
Al final el que queda es un disc amb un sò molt agradable i de facil digestió, la pena es que per el meu gust està un poc impregnat de prou tics ruins dels 80, carregat de sintetizadors i una producció massa mainstream.
El grup es va separar un any després, al 1989 i la unica cançó que he pogut trobar imatges es esta versió que fa de "Honey be good" el mateix Boo Hewerdine fa uns quants anys.