diumenge, 28 de novembre del 2010

THE ASSOCIATES "Wild and lonely" (1990, CIRCA)

Si bé A Certain Ràtio i AR Kane mai van arribar a tindre èxit massiu a causa de lo arriscat de la seua música i el seu, a vegades, rebuig a la indústria disquera i tots els seus voltants, el cas de The Associates va ser ben distint perquè ells sí que ho van buscar encara que el resultat fora pràcticament el mateix d'ells dos.
Formats a Edimburg a finals dels 70 per Alan Rankine que era un multi-instrumentista prou reputat i per Billy Mackenzie un cantant de molt bona planta i d'una sensibilitat extrema, el seu era la música disco en el seu vessant més exquisit a lo Soft Cell o Ultravox, la new wave d'Orange Juice o Japan inclús eixa imatge tan cuidada de pop sofisticat d'uns ABC o China Crisis, una mescla de sons que per aquells 80 causava furor però que en el seu cas mes bé va ser una rèmora.
La seua carrera discogràfica va ser prou escassa amb tan sols quatre discos en deu anys, els tres primers amb la parella en perfecta harmonia i un últim treball este Wild And Lonely ja només amb Billy Mackenzie i amb un títol absolutament encertat, Salvatge i A Soles. Un treball excel·lent en què Billy ho va donar tot, va ser com si voldria despedir-se amb un puntelló en el cul, com dient "ahí queda això". Cançons que recorden molt el millor Bryan Ferry, especialment en el single "Fever", senyals a la disco music de Gloria Gaynor o Pet Shop Boys en "Just can't say goodbye", temes amb treballs de veus excel·lents com "Where there's love" i "Even since the day", i per a mi la millor cançó de tota la seua carrera "Calling all around the world" amb uns vents molt nothern soul, Wild And Lonely és un disc d'aquells que es disfruten més amb el pas del temps.
Billy Mackenzie va intentar seguir amb una carrera en solitari encara que només va arribar a gravar un treball en 1996 titulat Beyond The Sun per a la seua desgràcia editat un any després del seu suïcidi per sobredosi d'antidepressius i que va tindre inclús menys repercussió que els seus treballs amb els Associates.


dissabte, 13 de novembre del 2010

AR KANE "69" (1988, Rough Trade)

Seguint amb bandes britàniques de sò més o menys arriscat esta setmana tenim a AR Kane, banda activa pels anys 80 i 90 especialitzada en el que es va denominar dream pop experimental. El seu nom ho prenen de "A" d'Alex (Ayuli) i "R" de Rudi (Tambala), un duo d'aclamats multi-instrumentistes del West End de Londres. El seu era la música de ball surrealista molt influenciada pel dub i que més tard ha donat lloc a nombrosos corrents com el trip hop, l'acid house o el post rock. Les seues lletres tracten temes com l'aigua o en l'oceà, l'amor, els colors, la infància i els sons.
El disc en quant a sò podríem dir que és un treball d'atmosferes, d'ambients, on ressalten per damunt de tot els dos temes editats com a single "Crazy blue" i " Baby milk snatcher". 69 a diferència dels seus treballs posteriors, que eren treballs molt més encarats a la electrónica i les discoteques, és un disc que haguera encaixat molt bé en la filofilosofia de la seua anterior discogràfica, la prestigiosa 4AD (Cocteau Twins, Dead Can Dance, This Mortal Coil...) de la qual van eixir després d'obtindre el seu èxit més sonat, l'efímer grup que van formar junt amb la gent de Colourbox anomenat M/A/R/R/S amb un tema que per ací va causar furor a les pistes de ball titulat "Pump up the volume" i que a hores d'ara continua sent el single de 4AD que més alt ha arribat en els charts d'Anglaterra.
Efímera va ser també la carrera d'AR Kane ja que es van dissoldre en 1995 després d'editar dos discos més i quedar-se (com no) en el baül dels oblidats.


dimarts, 2 de novembre del 2010

A CERTAIN RATIO "Good together" (1989, A&M)

Quint àlbum d'una banda irrepetible nascuda a Manchester de la mà de Factory igual que molts altres grups de principis dels 80 com New Order, Durutti Column o 23 Skidoo encara que estos a diferència de l'altres es van inclinar per una mescla molt original de pop, jazz, funky i rock, eren com uns Lounge Lizards anglesos, especialment així ser en els seus quatre primers traballs (sobretot en el sublim Force) fins que va arribar a 1989 este Good Together.
Clarament este disc no és per als seguidors més recalcitrants de la banda, suposa un llavat de cara, un gir comercial, la versió inofensiva d'ACR i, com no, el canvi a una major A&M. Quant ho escoltes al principi és un disc que no et diu molt però que va creixent amb el temps. No queda molt de funky i les lletres son prou cursis i inclús pequen d'optimisme però a pesar d'açò sempre està sobrevolant eixe saxo d'Anthony Quigley que ho embolica tot i que fa que cançons com "Every pleasure", "River's edge" o "Coldest days" valguen realment la pena. Inclou també la cançó en què més prop que mai etigueren de l'èxit massiu "The Big E", un tema molt pop i de melodia molt envoltant encara que per al meu gust exesivament dolça.
Este disc va marcar també el final de l'ús orgànic dels instruments bàsics del rock en ACT i partir d'ací van traure una sèrie d'albums basats en l'electrònica i en sons tribals i que sincerament són prou prescindibles fins a arribar al 2008 on editen un altre gran disc titulat Mind Made Up i en el que tornen al seu sò més clàssic.