Si bé A Certain Ràtio i AR Kane mai van arribar a tindre èxit massiu a causa de lo arriscat de la seua música i el seu, a vegades, rebuig a la indústria disquera i tots els seus voltants, el cas de The Associates va ser ben distint perquè ells sí que ho van buscar encara que el resultat fora pràcticament el mateix d'ells dos.
Formats a Edimburg a finals dels 70 per Alan Rankine que era un multi-instrumentista prou reputat i per Billy Mackenzie un cantant de molt bona planta i d'una sensibilitat extrema, el seu era la música disco en el seu vessant més exquisit a lo Soft Cell o Ultravox, la new wave d'Orange Juice o Japan inclús eixa imatge tan cuidada de pop sofisticat d'uns ABC o China Crisis, una mescla de sons que per aquells 80 causava furor però que en el seu cas mes bé va ser una rèmora.
La seua carrera discogràfica va ser prou escassa amb tan sols quatre discos en deu anys, els tres primers amb la parella en perfecta harmonia i un últim treball este Wild And Lonely ja només amb Billy Mackenzie i amb un títol absolutament encertat, Salvatge i A Soles. Un treball excel·lent en què Billy ho va donar tot, va ser com si voldria despedir-se amb un puntelló en el cul, com dient "ahí queda això". Cançons que recorden molt el millor Bryan Ferry, especialment en el single "Fever", senyals a la disco music de Gloria Gaynor o Pet Shop Boys en "Just can't say goodbye", temes amb treballs de veus excel·lents com "Where there's love" i "Even since the day", i per a mi la millor cançó de tota la seua carrera "Calling all around the world" amb uns vents molt nothern soul, Wild And Lonely és un disc d'aquells que es disfruten més amb el pas del temps.
Billy Mackenzie va intentar seguir amb una carrera en solitari encara que només va arribar a gravar un treball en 1996 titulat Beyond The Sun per a la seua desgràcia editat un any després del seu suïcidi per sobredosi d'antidepressius i que va tindre inclús menys repercussió que els seus treballs amb els Associates.
3 comentaris:
No sabia res de tota la informació que dónes d'aquest grup. Sona al pop sofisticat que dius dels 80. Jo tinc el "The affectionate punch" que crec que era el primer. Ens veurem el dimecres? Una abraçada.
Hola Juanjo, el primer no el tinc pero crec que sonaba molt més oscur, per cert crec que per desgracia no podré anar el dimecres!!! Pegam un toc quant baixes i ens fem unes birres.
A vore si puc el dissabte. Em portaré els discos, ahir a la nit me'ls va passar el meu amic ja gravats. Ja et cride.
Publica un comentari a l'entrada