dilluns, 26 d’abril de 2010

SEBADOH "Bakesale" (1994, SUB POP)

Els primers discos de Sebadoh eren prou caòtics, Lou Barlow, Jason Loewenstein i Eric Gaffney compartien les composicions i el resultat era dispers i desigual, Barlow ja començava a compondre temes carregats d'emoció que no encaixaven massa amb els experiments hard-core de Gaffney i les cançons més rockeres de Loewenstein, encara així discos com Sebadoh III o Bubble And Scraple van funcionar prou bé i van contribuir a definir el caràcter de Sebadoh, una banda inclassificable.
L'eixida de Gaffney en el 94 va deixar a Sebadoh sense la seua faceta experimental i salvatge, però va servir per a donar consistència al so del grup i perquè les cançons de Barlow i Loewenstein guanyaren en profunditat i emotivitat.
Sebadoh va sorgir com un projecte paral·lel quan Barlow encara estava en Dinosaur Jr. i encara que els anteriors àlbums estaven replets de grans cançons no va ser fins a este Bakesale quan la banda en va explotar tot el seu potencial amb un so molt influenciat pel noise i el hard-core de finals dels 80 a la què, de forma ja definitiva en este disc, se li va afegir un important component emocional.
Bakesale és un disc molt fosc, les cançons de Barlow continuen el tò de confessió emocional anunciat en el seu anterior disc Bubble And Scraple, confirmant-se com un dels millors compositors del seu temps en espléndides cançons com “Not a friend”, “Skull” o “Together or alone” i en fantàstics temes pop com “Rebound” o “Magnet's coil”, però potser el mes determinant és la irrupció com a compositor de Jason Loewenstein, qui va ser capaç d'entregar tota una col·lecció (la mitat del disc) de temes impecables i demolidors, començant per “Careful” i seguint per temes de la talla de “Not to amused”, “Got it” o “S. Soup”.
Encara que el disc continua mostrant la seua faceta més lo-fi i descuidada, també mostra una coherència que no té cap dels seus altres discos, no hi ha temes de relleno en un àlbum impecable que els va situar com a referència del rock independent nord-americà.



dilluns, 19 d’abril de 2010

LOS RONALDOS "0" (1992, EMI)

Sí, són els de "No puedo vivir sin tí" (jo sí) encara que abans d'això, en 1986 i en una onda semblant a Las Ruedas o Domingo y Los Cítricos que era el que es portava per Madrid (Barcelona era molt més popera) van debutar amb un disc ple de hits generacionals com "Ana y Choni", "Si os vais" o "Guardalo", en 1988 i 1990 van aplegar a les llistes d'èxits i molts (jo també) renegarem d'ells amb els discos Saca La Lengua i Sabor Salado, i ens reenganxarem amb un disc rar, a voltes rollingstonià "Ya volverán" i "Tú verás" i a voltes funkero en "Arboles cruzados", amb un peu en la pura diversió " No se me ha perdido nada", "La fábrica del amor" i un altre en la melancolia "Esperando un milagro" o "Así no se vive bién". En el disc van col·laborar Pablo Novoa als teclats i Miguel Malla al saxo entre altres i va suposar un parada de vendes però els va acreditar com uns magnífics compositors de cançons, encara que per al meu gust i amb el pas del temps crec que les produccions van deixar prou que desitjar potser salvant el primer disc per allò de la frescor i de la seua espontaneïtat. Últimament han estat gravant un EP de quatre cançons i donant concerts amb les mateixa formació amb què van debutar amb prou èxit.



dimarts, 13 d’abril de 2010

OS RESENTIDOS "Jei" (1990, GASA)


En 1982 Anton Reixa, un dels majors talents infiltrats en el pop espanyol, va fundar Os Resentidos, un grup que en aquell moment resultava massa raro per a les ments ochenteres i que encara hui la seua música podria estar prou vigent (que li pregunten a El Guincho).
Outubro oitenta e dous/ empezaron os resentidos (sen querer)/ agora seguimos adrede. Entre el balanç i la declaració de principis, la cançó que obri Jei, quint disc de Os Resentidos (abans van ser Vigo Capital Lisboa, Fai Un Sol De Carallo, Musica Domestica) i la seua segona obra mestra consecutiva després de Fracaso Tropical, resumix amb claritat quasi deu anys de trajectòria sense concessions. L'experiment va començar quasi com una broma (sen querer), però el discurs ideològic i musical del grup va anar cobrant coherència fins a convertir el projecte en una de les propostes més brillants del pop espanyol. La curiosa mescla entre un poeta d'avantguardia amb uns músics gamberros (alguns d'ells com Alberto Torrado vinculats a Siniestro Total) va poder paréixer una extravagància en 1982. Ja en 1990 i sempre pel o lado salvaxe Os Resentidos tenien una obra molt sòlida, una obra en què convergien poesia amb músiques molt variades, que reivindicava el localisme gallec sense cap classe de pudor.
Jei és tot açò i més , és un disc que es va avançar a les modes, que utilitza el hip hop d'una manera autòctona, amb la tradicional gaita gallega per a articular un sentit de l'humor intel·ligent, va ser el seu penúltim i millor disc abans d'editar dos anys després Aqui Estan i caure en el més absolut oblit junt amb lluminàries com Los Coyotes, Los Mestizos, Derribos Arias, Ciudad Jardín, Claustrofobia i tants altres...
http://rapidshare.com/files/229748130/Jei__.rar


dilluns, 5 d’abril de 2010

R.E.M. "Fables of the reconstruction" (1985, I.R.S.)

Per a gravar el seu tercer disc REM van volar fins a Anglaterra per a posar-se a les ordes d'un llegendari productor especialitzat en treballs folk i psicodèlics, Joe Boyd i allunyar-se un poc així dels sons més country rock, més americans que envoltaven Murmur i Reckoning. Curiosament per a un treball en què les lletres estan inspirades en les llegendes i en el realisme mágic del sud d'USA més profund. I els va eixir un disc lúgrube, dens, d'atmosferes carregades, avui se li continua considerant com el disc rar de REM encara que amb el temps ha anat guanyant molt i de fet en el seu últim treball en directe hi ha diversos moments per al seu record.
L'entrada del disc és amb "Feeling gravity pulls" un tema molt elèctric en el que Mike Stipe canta quasi sepultat per les guitarres de Peter Buck, no baixa el ritme a "Maps & legends" i eixos espectaculars cors de Mike Mills, un dels punts àlgids del disc és "Driver 8" un tema que els donaria a conéixer a un públic més ampli en el que s'acosten més que mai al que es va denominar Nou Rock Americà, "Live & how to live it" i "Old Man kensey" són dos dels moments per a mi més grisos i obsessius del disc tot al contrari que "Can't get there from here" una cançó que prompte va ser adoptada com a himne de les college ràdios nord-americanes, a pesar que està molt per davall d'altres singles, és dels moments més accelerats de REM, sorpredent reconstrucció del funk, brilla el falset de Mills i la interpretació de perdonavides d'un Stipe que demostra amb ella que sap comportar-se com frontman carismàtic. The Byrds, que sempre han sigut guia i insparació, prenen a l'assalt la segona part del disc, amb l'emocionant "Green grow the rushes", la fàbula galàctica "Kohoutek", "Good advices" o "Wendell Gee", quatre cançons mal vistes al seu dia, però que amb el temps s'han convertit en alguns dels temes que millor envellixen de la història de REM. Pel camí, està la cançó més post-punk de la primera etapa de R.E.M., "Auctioneer (Another engine)", una cançó de ritme obsessiu i maníac, que els pregunten a Maxïmo Park què opinen d'esta cançó.
Potser no siga el millor disc de R.E.M., però és l'ideal per als que, veient els seus últims passos, pensen que els d'Athen són prescindibles, un grup del montó.