dimarts, 29 d’octubre de 2013

THE SCREAMING BLUE MESSIAHS "Totally religious" (1989, Elektra)

Totally Religious és el tercer i últim treball d'este grup londinenc prou desconegut per ací. Després de casi aconseguir l'èxit amb Bikini Red (1987) decidixen en este disc endurir les lletres i tractar temes molt més seriosos com són la guerra, la religió o el sistema judicial anglés, també influïts potser per la recent mort del seu antic productor Vic Maile, qui els havia ajudat molt en el seu tema més aclamat "I wanna be a Flinstone".
Liderats pel carismàtic Bill Carter Totally Religious és un disc que clarament guanya amb el temps, amb les guitarres poderoses que els acosta a grups com Godfathers o Dr. Feelgood de "Big big sky" i "Mega City 1" arribant quasi al hard siniestre de Fields Of The Nephilim amb "Gunfight", i amb un tema que podria haver sigut un single clar com és "Four engines burning (over the USA)" però que no van arribar a traure per la desbandada general i contínues baralles entre els membres del grup en plena promoció del disc, que els van portar a la dissolució final...I sense cap (miracle) reagrupació posterior.

 

dijous, 24 d’octubre de 2013

LOS PECADORES "Pecado de amor" (1992, GASA)

Cap a 1989, después de l'era de Glutamato Ye-Ye i l'experiment amb Beatos (encara que estos almenys  es salven per la seua magnífica portada), Iñaki Fernández va formar Los Pecadores (sens dubte...més i pitjor experiment encara). El grup estava compost per Iñaki Fernández (veu), Sulpi Molina (guitarra i cors) i Sara Ledoux (teclats) estos dos ultims ex-components de Peor Imposible, emulant potser a grups d'èxit efímer de l'època com Lions In Love o Dee-Lite.
Després de gravar un primer Lp en 1990 de títol homònim dos anys més tard graven este segon i últim (gràcies a déu) Pecado de Amor en una discogràfica que va tindre temps molt millors i que ja començava a anar de capa caiguda com era Grabaciones Accidentales.
Ací es mesclava tot...pop, rock, funk, rap, charlotades...i del que se salva poc, pot ser el funk pop de "Pecado de amor" o la irònica "El contestador", per no salvar no es salven ni els singles "Esto es España" i "Ying-Yang rap".
Afortunadament van durar poc i actualment crec que Iñaki està intentant reactivar als (estos sí) sempre recomanables Glutamato Ye-Ye.


dijous, 3 d’octubre de 2013

NEW ORDER "Movement" (1981, Factory)

Els inicis de New Order van ser molt importants i una gran influència per a multitud de grups posteriors. Amb Movement van portar mes (encara) oscuritat, però també un after punk molt més modern i adaptat a l'inici d'aquells anys 80,  podríem dir que és la continuació al Closer de Joy Division que van editar un any antes. Al 1981 Bernard Summer agafa el mando de la banda després de la mort d'Ian Curtis i canvia el seu nom i sobretot el seu so, un so que hui en dia continua sent  molt fresc i original.
En este disc i sobretot en el seu predecessor Power, Corruption & Lies (1982)  encara es nota i molt l'ambient que va crear Joy Division a finals dels 90, atmosferes tenses i un so a mig camí del punk i la ola siniestra amb un clar predomini del baig de Peter Hook però al mateix temps amb la mirada posada ja en l'electrònica i inclús el pop. En paraules del mateix Summer Movement va ser el seu àlbum més difícil, els ànims els tenien per terra i encara ni havien assimilat la recent mort de Curtis.  Va ser un disc curt, quasi MiniLP de huit cançons de les quals jo destacaria dos, “Doubts even here” i “Truth”en les que quasi pareix que el fantasma de Ian Curtis estiga present.
Movement és un dels discos menys recordats de New Order, potser eclipsat pels seus treballs posteriors, però és un disc de dol i tristessa i al mateix temps de grans esperances.