dilluns, 24 de desembre de 2012

R.E.M. "Murmur" (1983, I.R.S. RECORDS)


Després de Chronic Town, R.E.M. es van plantar en l'estudi de gravació amb una sola idea clara: volien un disc fet amb guitarres acústiques, que sonara encara més a les arrels de la música americana, era l'única cosa amb el que tots estaven conformes, perquè el grup estava travessant una crisi de cavall. No era per a menys: la primera vegada que havien intentat gravar les cançons per al seu primer disc, el productor Stephen Hague se'ls havia portat a Atlanta, havien tocat "Catapult" i Hague l'havia adornat amb uns sintetitzadors que els van horroritzar. Després d'això, pensaven que ningú els comprendria.
Però ahí estava Mitch Easter (Let's Active) i Don Dixon que ho van fer, els van proposar fer una producció especial i R.E.M. van acceptar.
Murmur es va gravar en un estudi que era utilitzat habitualment per grups religiosos. En quant ho va saber la premsa musical, va voler veure en aixó el misteri d'aquell debut (qualificat en les seues crítiques amb paraules com “enigmàtic”, “hipnotitzant” o “obsessiu”)  profundament espiritual.
Però Murmur era molt terrenal, des d'eixa magnífica portada on una típica enredadera pantanosa de Georgia s'apoderava de tot el paisatge, inclús d'una antiga via del tren. El disc era una perfecta mescla de plaer i melancolia pel temps passat , te una atmosfera peculiar, de tristesa continguda, que accentua les guitarres de Peter Buck.
Hi ha, a més, una perfecta secció de ritmes, contundent quan ha de ser-ho, però que en acte seguent t'acaricia, Bill Berry sonava post-punk i, no obstant això, mai convertia a les cançons en algo agressiu. Els temes de Murmur no són agressius, sinó que li relaxen, inclús els més tallants com en  "9-9" .
Hi ha a més un baixista capaç de traure chispes del seu instrument, Mike Mills brilla a les quatre cordes perquè a vegades pareix que siga ell el que li marca les pautes a Peter Buck, a més, és el responsable de totes les segones veus i cors del disc.
I després està Michael Stipe, vocalista impressionant i polivadent fins a l'insospitat, capaç de posar-se tens o de sonar cristal·lí en la mateixa cançó, té la qualitat de tocar la fibra,  per exemple, quasi al final en una de les meues cançons favorites de R.E.M. "Shaking through", amb eixe In mi lifeeeee que posa la pell de gallina.
I, a més, està la perfecta producció d'Easter i Dixon: veus amagades, ecos fantasmals, melodies clares com l'aigua, llums i ombres. Les boles de billar de Bill Berry col·locades en el fons de "We walk", les guitarres al revés i el riff de piano de "Perfect circle", el chelo de "Talk about the passion", el soroll futurista amb què comença "Radio free Europe".
Personalment m'agrada més l'època de finals dels 80 de REM però reconec que els seus primers temps tenen algo especial, algo que ha diferència d'altres grups guanya amb el temps....personalitat.


dijous, 22 de novembre de 2012

RAIN TREE CROW (1991, Virgin)


D'alguna manera, el projecte Rain Tree Crow podria entendre's com la tornada fugaç de Japan, aquell mític grup britànic pioner del synth pop i dels new romantics de començaments dels 80's que va encapçalar el sempre inquiet David Sylvian, perquè menys el guitarrista Rob Dean està tota la formació original del grup.
Rain Tree Crow va gravar un únic àlbum en diverses sessions entre 1989 i 1990, el disc podríem dir que és àrid (com la portada) però càlid al mateix temps, on s'imposen les  improvisacions free jazz, climes espectrals, que en alguns casos s'acosten al tan sobat post-rock i a grups com Hood o Bark Psychosis pero on sempre sobrevola la màgica i murmuradora veu de Sylvian com a color dominant.
De qualsevol manera, es tracta d'un disc únic, pensant i executat segons les particulars regles musicals de Sylvian i on se'm fa difícil ressaltar alguna cançó ja que el treball pareix pensat per a sentir-lo d'una tirada, encara així destacaria dos passatges, "Blackwater" i el single "Pocket full of change".
Disc per a disfrutar preferiblement de nit i en dies fred com els que s'acosten.
https://rapidshare.com/#!download|440p4|198036520|rain_tree_crow_-_rain_tree_crow.rar|88190|0|0

dijous, 8 de novembre de 2012

RAIN PARADE "Explosions in the Glass Palace" (1984, ENIGMA)

Sense dubtar-ho els californians Rain Parade va ser una de les moltes bandes que podriem dir que va estar en el lloc erroni i en la pitjor època al mateix temps, sobretot lo segon ja que es van formar a principi dels 80, mals temps per a la psicodèlia. Encara que posats dins del sac del denominat Paisley Underground o Nou Rock Americà junt amb grups com Dream Syndicate, Green On Red o Violent Femmes, el seu so era molt més britànic que americà, inclús el seu primer treball Emergency Third Rail Power Trip (1983) va ser editat inicialment a Anglaterra, el qual va obtindre un èxit sonat per part de la crítica encara que com quasi sempre no comercialment, per la qual cosa un dels seus principals compositors David Roback va eixir del grup per a formar Opal i mes tard Mazzy Star.
Explosions In The Glass Palace és un disc (millor dit un MiniLP) de sentiments, un disc on la melancolia cobra més força que mai, amb una formació ja de quartet amb Matt Piucci a la guitarra i veu, Steven Roback al baix, Eddie Kanlwa a la bateria i Will Glenn als teclats, graven cinc cançons simplement meravelloses, el seu millor treball sens dubte.
La primera cançó "You are my friend" és la que més s'acosta al seu disc de debut, és pop d'alta escola amb una melodia inoblidable i amb eixes guitarres jangle que tant es portaven en els Estats Units en els 80. En "Prisioners" és on més es nota l'evolució de la banda, on es mesclen les veus de Matt i Steven, la secció rítmica es ralentitza i les guitarres sonen més que mai a Neil Young. Un altre canvi en la composició de cançons es mostra també clarament en les següents quatre, mentres que en Emergency Third Rail Power Trip les cançons tenien més canvis constants i bots, esta vegada van més en llinea recta, alguns el poden dir avorrit o repetitiu, però jo crec que és important per a mantindre l'estat d'ànim de l'àlbum. Esta estructura més lineal és el que destaca en "Blue", el tema més trist del disc en la lletra pero de tonada molt pop. "Broken horse" és un tema bàsicament acústic que recorda molt Jefferson Airplane. El disc acaba amb un tema de set minuts, "No easy way up", on les seues juganeres parts instrumentals es mesclen amb les vocals i amb una veu repetint una vegada i una altra com un mantra el seu títol.
Per a mi Explosions In The Glass Palace és un dels millors treballs de rock psicodèlic de tots els temps  d'una de les bandes més oblidades però sens dubte mes reivindicables del rock americà...Rain Parade, van arribar a editar un disc més en el que seria el disc del boom comercial, fins i tot els van fitxar la discogràfica Island, però va quedar en res, en la sentència final d'una banda meravellosa i irrepetible, mai més es van tornar a reunir ni per a gravar ni per a recaptar diners en concerts de reunificació.
https://rapidshare.com/#!download|244p5|174888395|Rain_Parade_-_Explosions_in_the_glass_palace.rar|28870|0|0

dilluns, 1 d’octubre de 2012

LOS POTROS "Black light" (1990, MUNSTER RECORDS)

Dels antros de Malasaña van sorgir moltíssims grups desconeguts i altres que van arribar a transcendir relativament com Sex Museum, Pleasure Fuckers o Imposibles, i altres que es van quedar en terra de ningú com el cas dels injustament oblidats Vancouvers o Los Potros, autors de Black Light, pera mi, un dels millors LPs fets en este país. Los Potros es formen l'any 1985 quan Javi, Fernando, Uge i Chicho decidixen ajuntar-se per a reproduir els sons Garage-Mod dels seus grups preferits, i en part inspirats pels seus admirats Sex Museum, companys de batalles i molt afins quant a gustos musicals a base d'una dieta estricta de Surf, Garage, Beat i Rhythm And Blues. En 1986 José Lanot, que tocava la guitarra amb els Museum, abandona el grup i ràpidament li convencen perquè substituïsca a Javi en Los Potros. Graven algun single i oferixen molts concerts, però a poc a poc sorgixen desavinences entre ells, i finalment en 1989 es dissol el grup. Encara que Lanot és l'últim a entrar, continua amb el grup però esta vegada amb la formació de trio: José Lanot canta i toca la guitarra, Chicho a la bateria i entra Paco De La Calle per a fer-se càrrec del baix.  Al 1990, uns Potros renovats i amb el lideratge de José Lanot, es tanquen en l'estudi de gravació i en tan sols una setmana graven Black Light, o dit d'una altra manera, un d'eixos discos dels què ja no es fan. Es tracta de la referència 007 de Munster Rècords, i tot en el disc és una meravella. Per a començar, en el 90% dels casos se sol complir la màxima que darrere d'una bona portada hi ha un gran disc, i este per descomptat no és l'excepció a la regla, portada en blanc i negre amb foto del grup presa des de dalt seguint la tradició de discos de grups com Who o Beatles, i de regal carpeta doble amb les lletres de les cançons en anglés original i traduïdes a l'espanyol, es nota que Munster té verdadera fe en el grup, i no és res estrany perquè el contingut és simplement espectacular. Dotze cançons fabricades del material del millor Pop: breus, directes, amb tonades arravatadores, guitarres esmolades, veus perfectament alineades i lletres molt cuidades. Cançons que parlen d'amor i sobretot desamor amb unes lletres molt íntimes i pròximes, gràcies en part a les enèrgiques guitarres. El so de Black Light ni de bon tros seria el mateix de no ser per la producció, s'encarreguen ni més ni menys que Julián “Tequila” Infante i Manolo “UVI”. Julián abans d'entrar de ple amb Los Rodríguez, s'involucra de ple en este treball. Los Potros són un grup de guitarres i Julián aconseguix fer-les sonar com ha de ser: potents, tallants, directes, aspres i nítides al mateix temps. Inclús toca parts de guitarra solista en bona part dels temes. Però no sols el so de guitarres està cuidat, les veus a càrrec del propi Lanot són de nou una meravella, amb la seua característica forma de cantar, una veu prou aguda, li dóna un toc molt particular al disc, inclús les parts de cors les fa el propi Lanot. El millor de tot? ...les cançons, es podria dir que fan Power Pop en el sentit literal, però no ens enganyem, l'enèrgic riff inicial de “Inside My Brain” ho diu tot, són cançons de Rock and Roll, amb actitud Punk i sensibilitat Pop, i del bó, del que feien  Beatles, Buzzcocks, Remains, Everly Brothers, Nervers, Who o Byrds. És curiós, però la meua còpia de Black Light la conserve des de fa la fredolina de 21 anys, i encara m'esborrone quant puntxe temes com “Walkin' with my girl”, “The ‘she' you lose”, “Love is dead”, “Black clouds”, “Shades of myself” i absolutament totes les seues meravelloses 12 cançons.  Al 1995, el grup es va separar sobtadament apunt de professionalitzar-se i fitxar per una multinacional, va ser un abrupte i irremeiable final, tant és així, que Black Light no es va tornar a reeditar mai de la vida, i a hores d'ara esta descatalogat i és prou difícil de trobar. Esta entrada li la dedique al meu amic Costa...si vam disfrutar amb "No, not again" i amb este disc aquells anys per Pedreguer!!
https://rapidshare.com/#!download|375p2|143397605|PVAc0281.rar|71363|0|0

dimecres, 29 d’agost de 2012

PIXIES "Trompe Le Monde" (1991, 4AD)

A l'hora de llançar este quart i últim disc Pixies ja eren una banda semi-reconeguda i mimada de l'underground, perquè el curiós del cas és que la popularitat els va arribar prou després de dissoldre's com a banda. Per a este album, van canviar prou el so més indie pop de bossanova, tornant un poc als seus inicis però incorporant alguns teclats, i canviant les temàtiques bíbliques i sexuals per ciència-ficció, és un disc molt inspirat i amb altes dosis d'energia. El disc s'obri amb “Trompe Le Monde”, repartint punk rock i teclats, més agressiva és “Planet of sound”, construïda sobre una poderosa base de baix i bateria que creix fins a un final èpic, “Alec Eiffel” és un dels seus himnes clàssics i una de les seues millors cançons, “The sad punk”, és una cançó que de punk té poc, es un tema que pareixen diverses cançons en una. Rendixen tribut a una de les seues òbvies influències amb “Head on”, fantàstic cover de The Jesus And Mary Chain, “U-Mass”, per a mi de les més fluixes del disc, “Palace of the brine” i “Bird dream of the Olympus Mons”, estan un poc més prop de Bossanova, on pareixen demanar a crits la veu de Kim Deal, recuperen piles amb “Letter to Memphis”, una de les seues millors cançons d'amor i “Space (I believe in)” i “Subbacultcha”. Per a la part final de l'àlbum ataquen amb “Distance equals rate times time”, prou punkarra, i els tres temes del final que quasi pareixen el primer Ep en solitari de Frank Black, amb menció especial per a “Motorway to Roswell”, una de les meues cançons preferides. En definitiva, Trompe Le Monde és un album que posa punt final a la producció de Pixies i ho fa per tot lo alt, amb algunes de les millors cançons de tota la seua carrera. No obstant això, es nota a faltar la consistència i espontaneïtat de les primeres èpoques, encara que seria un error demanar-los que continuen repetint un Surfer Rosa, el llistó estava massa alt, encara així Pixies va complir i va entregar un gran últim treball.
http://www.mediafire.com/?5mpfmm7sh37lffd

dijous, 23 d’agost de 2012

EL PECHO DE ANDY (ROCCO, 1986)


El Pecho de Andy van ser un clar exemple de banda rebutjada per la crítica en el seu moment i reivindicada amb el pas del temps per (quasi) els mateixos crítics i per alguna que una altra banda actual (La Habitación Roja va versionetjar no fa molt "El arrozal").
Van manejar molt bé les lletres de les seues cançons, molt intenses i poètiques amb tocs d'instruments poc utilitzats per ací en l'època com el saxo i un baix heretat de bandes com Joy Division, Bauhaus o The Cure.
Ho formen a principis dels 80 Miguel Angel Garcia (guitarra i veu), Fco. Javier Garcia-Zarco (guitarra), Maria Eugenia Muñoz (baix) i Miguel Angel Campos (bateria) a Toledo i es van batejar amb el títol d'una cançó de Lou Reed (tota una declaració de principis). En 1986 van editar este primer disc amb temes que van poder arribar ben lluny com "El Arrozarl" o "Vuelo nocturno" junt amb altres mas foscos com "Anochecer en Tahití" o "Fighting Temeraire", a mi em recorda molt este treball a gent com Decima Victima, Golpes Bajos o els Radio Futura de De Un País En Llamas (1985), un any després van editar el seu segon i (per desgràcia) últim treball Llegará Octubre. Com a curiositat dir que recorde una actuació seua un matí en un programa que feia Jesus Hermida en TVE1, que temps!!!
http://freakshare.com/files/eb6ycq1i/pecho.rar.html

dilluns, 30 de juliol de 2012

THE PANTANO BOAS "Motorbeast" (1988, TRES CIPRESES)

Despres de quasi 4 mesos i despres de acabar hasta los ous del mon musical, dels entessos de la música i de sentir lliçons, a mi segueixem agradanme igual The Telescopes que La Casa Azul, Pet Shop Boys que Paquita La Del Barrio, que tinc que fer...nadie es perfecto.
Bueno fora ja de diatribes esta semana comence fort, a tota metxa amb unes besties de la nit del rock barceloni, i pera parlar dells que millor que  traduir la magnifica resenya que va fer de este
MiniLp el amic Johnny en el seu super recomanable blog ESPACIO WOODYJAGGERIANO.....ahi va:.      


Hi ha vinils històrics de discogràfiques independents nacionals que la tirada dels quals va ser tan escassa i reduïda a pesar de contindre material selecte que hauria que protegir-los en un búnker baix terra davant de possibles adversitats climatològiques com ara gelades, torbs o excessos de calor, i per descomptat amb molt més interés per als casos d'incendis, riuades, conteses bèl·liques, colps d'estat, radiacions nuclears, etc. Un de tants que formaria part d'eixe patrimoni nacional a protegir podria ser el “Motorbeast”, gloriós MiniLp que els barcelonins The Pantano Boas van publicar en 1988.

Fina Román al baix i la veu, Ignacio Vidal a la guitarra i veu, i els germans Pepín i Manuel Carcelero a la bateria i guitarra respectivament, van ser els responsables d'este grup de culte on els hi haja en els prolífics i heterogenis 80s. Els pantano Boas van repartir garatge i rock and roll del més brut i fangós a mansalva.

El disc s'obri amb un “Wild dance” que recorda als millors Fleshtones. Després, “Quiero ser un incendio” o “Motorbeast” ens traslladen al turbulent Detroit de finals dels 60 i principis dels 70 amb detalls que recorden a MC5 o als Stooges. A continuació, eixa espècie de rock&roll sideralment velvético de “Panther skin boots” servix d'antesala per a una bestial i apocalíptica versió del clàssic “Save me” de la gran Aretha Franklin. Supose que una lectura d'este calibre poguera paréixer una calúmnia o una aberració a alguns puristes del soul. A mi en canvi em pareix una de les versions més talentoses, implacables, destrossadores i autèntiques que he escoltat en la meua vida, el millor dels homenatges a la reina del soul. I és que per a gustos hi ha tants i tants colors que si ens posem a comptar l'àmplia gamma de tonalitats comprendrem que els humans no som clons. Es recomana elevar el volum considerablement per a percebre tots els detalls auditius amb major intensitat.

Amen!!!


divendres, 6 d’abril de 2012

OPAL "Early recordings" (1989, ROUGH TRADE)

Per a la mila diferència entre Opal i Mazzy Star és un poc la diferència que hi ha entre els seus distintes cantants, en Opal és Kendra Smith (Dream Syndicate) i la seua veu és més bella i hipnòtica mentres que Hope Sandoval per el meu gust és mes lineal i avorrida, encara que, això si, les cançons tenen totes elles un alt nivell, potser per estar compostes i tocades pel mateix home, David Roback (Rain parade).
Este disc ho va editar Rough Trade després de la dissolució del grup i en ell no hi ha cap cançó de l'únic disc que van gravar titulat Happy Nightmare Baby, són tot temes que van llançar anteriorment en singles i EPs. i cançons inèdites.
El traball és molt compacte i per a res pareix una recopilació a l'ús, esta ple de folk, psicodèlia, country, rock... i de totes elles elles hi ha dos que destaquen per la seua bellesa "Empty box blues" que sens dubte marcaria el camí ha seguir de Mazzy Star i "Harriet Brown".
Opal van ser un grup rar (els seus dos únics discos hui són prou difícils de trobar) i de curta trajectòria si ho comparem a la banda de Hope Sandoval però van deixar alguns dels moments més màgics de l'escena californiana després de la marejada que va suposar el so Paisley Underground en els anys 80.

dissabte, 17 de març de 2012

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS "The good son" (1990, MUTE)(

Parlar de Nick Cave és fer-ho d'un dels artistes més prolífics de la música en els 80, 90 i l'actualitat. Posseïdor d'una llarga discografia i sense cap dubte important, sempre comptant amb una regularitat sorprenent.
The Good Son va suposar un punt d'inflexió en la carrera del músic, ja que començava a submergir-se en terrenys més melòdics, al mateix temps que compondria diverses de les seues obres més importants, de fet, este àlbum el va editar l'any 1990, i pràcticament fins al dia de hui, no ha parat de crear obres mestres.
Acompanyat dels seus imseparables músics, The Bad Seeds, van completar esta obra composta per 9 cançons, algunes d'elles clàssics de la seua carrer.
L'àlbum s'obri amb "Foi na Cruz", una cançó amb un tornada cantada en portugués, i on Cave s'acompanya d'altres veus com les de Clovis Trindade i Rubinho, i que està basat en un himne tradicional protestant del Brasil.
A esta li succeïx el tall que dóna títol a l'àlbum, "The good son", amb canvis de ritme continus, junt amb una percussió que accentua el caos sonor, però en el bon sentit de la paraula.
"Sorrow's child" és un poc més convencional amb una secció de corda preciosa i unes bones aportacions de piano. El que ens trobem a continuació són dos plats forts, que es desmarquen de la resta de composicions. La primera és "The weeping song" on les veus greus de Nick Cave i Blixa Bargeld són les protagonistes absolutes de la cançó, amb unes melodies vocals decadents sense ignorar la bellesa que aporten. La segona és "The ship song" una preciosa balada de cors suggeridors, bonics pianos i la veu crooner d'un magistral Nick Cave en la interpretació, posa els pèls de punta.
"The hammer song" té un ritme pesat, amb algunes guitarrades més propis d'una pel·lícula western mentres que "Lament" explora la faceta més melòdica de l'artista.
"The witness song" és un tema accelerat, un rock & roll desenfadat, això sí, a l'estil Cave. I per a tancar l'àlbum, Cave ens obsequia "Lucy", i una interpretació espectacular.
The Good Son va assenyalar el camí que Nick Cave seguiria en els anys posteriors, on les melodies brillarien encara més que antes, i on les composicions serien més cuidades, amb una sonoritat més elegant i una instrumentació que et deixa la boca oberta. Una de les obres mestres absolutes de l'artista, i en te tantes...


dimarts, 6 de març de 2012

THE NEW CHRISTS "Distemper" (1989, ROMILAR D)

The New Christs és la banda que va formar en 1984 el cantant de Radio Birdman i New Race Rob Younger per a girar de teloners d'Iggy Pop en la seua gira australiana d'eixe mateix any, els altres membres de la banda també van tocar en bandes punteres d'Austràlia com Celibate Rifles, Lime Spiders o Hoodoo Gurus. La gira va ser tot un èxit i van decidir seguir junts com a banda gravant dos singles "Like a curse" i "Born out of time" per al conegut segell de Sydney Citadel Records, els quals també van tindre prou repercussió en els ambients garajeros, després d'açò els membres del grup van decidir tornar amb les seues bandes i Rob Younger es va centrar a produir a diferents grups alternatius locals.
En 1986 el baixista de Barracudas Jim Dickson torna d'Anglaterra i decidix enrolar-se en la nova formació de New Christs junt amb el guitarrista Charlie Owen i el batería Nick Fisher que havia estat tocant amb una altra lluminària de les antípodes Ed Kuepper. Graven un primer EP en 1987 amb el que giren ja per Europa i ja en 1989 editen este segon treball Distemper amb el que definitivament ja són coneguts, cançons que són punyades directes a la mandíbula, obri "No Way on earth" amb un riff a lo MC5, "There's no time" baixa el ritme però no la intensitat "Another sin" i "The burning of Rome" aporten la quota més melòdica recordant els seus veïns Hoodoo Gurus i "Coming apart" és pur Ràdio Birdman.
Encara que porten una carrera un tant irregular The New Christs són un dels grups imprescindibles per a tots aquells que volem el rock tan particular que es fa per terres australianes.


diumenge, 19 de febrer de 2012

MY BLOODY VALENTINE "Isn´t anything" (1988, CREATION)

Es formen a Irlanda, al voltant del 85, tenien una formació prou diferent de la d'este disc i sonaven com una estranya mescla de Cramps, Damned o Sonic Youth.
Amb alguns canvis radicals dins de la banda, van determinar per al 87 la formació següent: Kevin Shields (guitarra, veu), Belinda Butcher (guitarra, veu), Debbie
Googe (baix) i Colm O'Ciosoig (bateria), formació que arribaria fins al final? dels seus dies.
Llancen dos E.P.'s, “Strawberry wine” i “Ecstasy”, que després els ajuntarien i editen el primer disc, Ecstasy & Wine, d'una línia molt més dolça i psicodèlica, entre els Jesus & Mary Chain, Spacemen 3 i Cocteau Twins.
En el 88 oferixen una enorme evolució amb el so peculiar shoegazer i neo psicodèlic i llançats per Creation Records, ens oferixen dos E.P.'s “You made me realise” i “Feed me with your kiss”, que servixen d'antesala per a este àlbum Isn't Anything.
És ací on Shields introduïx els experiments fets amb el seu Glide-guitar, temes elaborats i perfeccionistes: “Soft as Snow (but warm inside)”, “Lose my breath”, “No More sorry”, “Several girls galore”, “I can see it (but i can't feel it)”. Cançons que reflectixen les angusties i luxúries i una instrumentació irresistible, encara que si bé no està a l'altura de la seua autèntica obra mestra Loveless (1991) sí que va ser llançadera per a un grup irrepetible, que va obrir nous camins en el rock britànic i que desgraciadament pocs van seguir.

dilluns, 13 de febrer de 2012

MOSQUITOS "Revolución" (1990, TWINS)

Mosquitos es forma en la ciutat de Màlaga, amb una sèrie de músics procedents d'altres bandes, era a finals dels 80. Els membres van eren Francisco Rios, guitarra solista, Jose Abad, baix, Mario Paniagua, guitarra rítmica, Miguel Ruiz, bateria, i com a cantant i compositor, un personatge conegut amb el nom de Conde, i de nom real Francisco. Un personatge prou conegut per Andalucia sense molta sort i que ha estat en molts grups i altres activitats musicals (i està en això, a dia de hui).
Este disc conté 10 cançons, totes compostes per Conde, amb alguna col·laboració en alguna d'elles. Cançons amb bon so guitarrer (és el que mes destaca), encara que hi ha bones col·laboracions de músics de sessió, dels propis estudis de gravació. Ressaltant l'aportació amb teclat Hammond, de, John "Rabbit" Rundrick, de Mitt
Gammon, amb harmònica, Julian Littman, acordió, i Phil Manzanera amb guitarra i cors. Conté algun semi-hit, com "La rubia del bar", cançons prou resultones tambe i bones guitarres con "Revolución" , "Teatro" o "Lluvia tras el cristal" i poc més, tambe es pera lamentar la producció del mateix Phil Manzanera que no li fa cap de favor, sona molt light. Per a mi no estava a l'altura del Club De La Iguana, el seu primer Lp, disc molt més compacte en so.




dilluns, 30 de gener de 2012

MOJO NIXON & SKID ROPER "Root hog or die" (1989, ENIGMA)

Neill Kirby McMillan, Jr. més conegut com Mojo Nixon (1957,Chapel Hill, Carolina del Nord) és un dels grans rebels de la música nord-americana, que arreplega tota la influència d'esta, és a dir Country, blues, Elvis, etc i amb ella compon uns còctels variats, en els seus discos, amb una actitud provocadora, pròxima al punk, i tot això mesclat amb unes bones dosis d'humor a voltes ratllant la burla. Va formar parella, junt amb Skid Roper (The Evasions) des de mitjans dels 80´s a principis dels 90´s, gravant sis discos,com a duo. Després va iniciar la seua carrera en solitari, encara que va compaginar amb els seus discos o actuacions amb altres artistes, exemple d'això és el disc, que va editar junt amb Jello Biafra (Dead Kennedys), l'any 1994, titulat Prairie Home Invasió.
Una de les seues curioses característiques era els títols dels temes on no deixava canya dreta, una de les més celebres és "Elvis is everywhere", "Don Henley must die" del seu següent treball, "Jesus at McDonalds" o la que obri este quart disc "Debbie Gibson is pregnant with my two-headed love child", on es clava amb gent com Rick Astley, que junt amb "She's a vibrator dependent" són els temes de capçalera d'un disc infestat de bon rockabilly i rock 'n' roll clàssic.
Tot un prodigi de la naturalesa d'ànima llibertària i cor de rocker este Mojo Nixon!

dimarts, 17 de gener de 2012

MOE TUCKER "I spent a week there the other night" (1991, New Rose)

En 1991 i de la mà d'una discogràfica francesa New Rose especialitzada a reactivar a artistes mes o menys maleïts (Elliott Murphy, Alex Chilton, Graham Parker...), Moe Tucker (bateria de la Velvet) editava el seu primer treball si exceptuem un EP de 1985 titulat Another View.
Amb la inestimable ajuda d'autèntiques vaques sagrades del rock americà com Don Fleming (Dim Stars), els seus companys de la Velvet John Cale, Lou Reed i Sterling Morrison, J. Mascis (Dinosaur Jr.), Victor DeLorenzo i Brian Ritchie de Violent Femmes o Lee Ranaldo (Sonic Youth), Moe es va marcar un disc d'aquells que fan època, una autèntica joia, des del primer tema ja no pots deixar de moure't "Fired up" i el seu so brut i garajero, "That's bad" amb el seu riff a lo "Sweet Jane", el rock 'n' roll clàssic de "Lazy" o la meravellosa "Too shy", els seus vents souleros de "Baby, honey, sweety", el so atrotinat de "S.O.S.", les mirades arrere a la Velvet amb "I'm not" i com no les versions..."I'm waiting for the man" amb l'alineació titular Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i ella mateixa fent-la molt mes calmada que l'original i el clàssic de la Motown "Then he kissed me" de The Crystals.
Este és un disc inoblidable i ple de bones vibracions, és difícil d'entendre com després de crear coses com estes haja acabat proclamant les bondats del Tea Party!