Després de Chronic Town, R.E.M. es van plantar en l'estudi de gravació amb una sola idea clara: volien un disc fet amb guitarres acústiques, que sonara encara més a les arrels de la música americana, era l'única cosa amb el que tots estaven conformes, perquè el grup estava travessant una crisi de cavall. No era per a menys: la primera vegada que havien intentat gravar les cançons per al seu primer disc, el productor Stephen Hague se'ls havia portat a Atlanta, havien tocat "Catapult" i Hague l'havia adornat amb uns sintetitzadors que els van horroritzar. Després d'això, pensaven que ningú els comprendria.
Però ahí estava Mitch Easter (Let's Active) i Don Dixon que ho van fer, els van proposar fer una producció especial i R.E.M. van acceptar.
Murmur es va gravar en un estudi que era utilitzat habitualment per grups religiosos. En quant ho va saber la premsa musical, va voler veure en aixó el misteri d'aquell debut (qualificat en les seues crítiques amb paraules com “enigmàtic”, “hipnotitzant” o “obsessiu”) profundament espiritual.
Però Murmur era molt terrenal, des d'eixa magnífica portada on una típica enredadera pantanosa de Georgia s'apoderava de tot el paisatge, inclús d'una antiga via del tren. El disc era una perfecta mescla de plaer i melancolia pel temps passat , te una atmosfera peculiar, de tristesa continguda, que accentua les guitarres de Peter Buck.
Hi ha, a més, una perfecta secció de ritmes, contundent quan ha de ser-ho, però que en acte seguent t'acaricia, Bill Berry sonava post-punk i, no obstant això, mai convertia a les cançons en algo agressiu. Els temes de Murmur no són agressius, sinó que li relaxen, inclús els més tallants com en "9-9" .
Hi ha a més un baixista capaç de traure chispes del seu instrument, Mike Mills brilla a les quatre cordes perquè a vegades pareix que siga ell el que li marca les pautes a Peter Buck, a més, és el responsable de totes les segones veus i cors del disc.
I després està Michael Stipe, vocalista impressionant i polivadent fins a l'insospitat, capaç de posar-se tens o de sonar cristal·lí en la mateixa cançó, té la qualitat de tocar la fibra, per exemple, quasi al final en una de les meues cançons favorites de R.E.M. "Shaking through", amb eixe In mi lifeeeee que posa la pell de gallina.
I, a més, està la perfecta producció d'Easter i Dixon: veus amagades, ecos fantasmals, melodies clares com l'aigua, llums i ombres. Les boles de billar de Bill Berry col·locades en el fons de "We walk", les guitarres al revés i el riff de piano de "Perfect circle", el chelo de "Talk about the passion", el soroll futurista amb què comença "Radio free Europe".
Personalment m'agrada més l'època de finals dels 80 de REM però reconec que els seus primers temps tenen algo especial, algo que ha diferència d'altres grups guanya amb el temps....personalitat.
