dimecres, 28 de desembre de 2011

MICRODISNEY "The clock comes down the stairs" (1985, ROUGH TRADE)

Microdisney va ser i continua sent una de les meues debilitats encara que esta banda irlandesa només va operar cinc anys, els que van de 1983 a 1988, va deixar quatre discos per a mi quasi perfectes, encara que, com no, són pràcticament uns desconeguts per al gran ( i per al xicotet) públic. Curiosament els seus dos líders van ser més coneguts després en els seus projectes en solitari, Cathal Coughlan (veu) al capdavant dels inclassificables The Fatima Mansions i sobretot eixe amant del pop amb majúscules i productor Sean O'Hagan (guitarra) tant en solitari com amb la seua banda The High Llamas.
Per a gravar este segon disc es van traslladar a Londres i això es nota en la temàtica de les cançons amb lletres molt més dures i realistes, en unes amb continguts polítics com són "Past" i "Humane", en altres on les (males) relacions humanes estan a l'orde del dia "Are you happy now" i "Begging bowl" però sense oblidar els tocs d'humor tan característics en les cançons sobretot de Cathal com la que obri el disc "Horse overboard" o "Birthday girl" esta composta per Sean O'Hagan que va ser un dels singles del disc i on marca ja el camí que seguirà amb eixes melodies que busquen sempre la perfecció, en paraules de ell mateixa "Esta és una cançó que pots ballar mentres penses en la merda en què s'ha convertit la teua vida".
The Clock Comes Down The Stairs és un disc de molts contrastes. Microdisney igual que moltes bandes britàniques de l'època pecaven de no saber traslladar al disc la seua passió i energia del directe i este va ser un clar intent que vist amb la perspectiva del temps els va quedar molt per fer, encara que això sí, per a molts (jo inclòs) va ser el seu millor treball.


dimecres, 14 de desembre de 2011

MATT BIANCO "Whose side are you on" (1984, Virgin)

Matt Bianco, un d'eixos grups ochenteros dels quals acceptes la seua existència però mai els prestes la suficient atenció. La veritat este disc li he tingut oblidat durant molt de temps, per a mi Matt Bianco representaven la cara light d'aquell so pop jazzero de tocs soul que encapçalaven bandes com Weekend, Style Council o Isabelle Antenna. Encara així i després de diverses escoltes puc reconéixer en ell prou mèrits com per exemple l'haver incorporat tocs llatins o vents clarament soul en cançons de so dance pop tan en boga en els primers 80.
Els temes que destacaria són el que dóna títol a l'àlbum "Whose side are you on", "Half minute" o "Get out of your lazy bed" que en l'època van sonar prou en ràdios i pistes de ball, també cal destacar dos temes com són "Matt's mood " i "Sneaking out the back door?" que tenen un sabor a standard prou destacable.
Si en discos posteriors el seu vocalista Mark Reilly va tindre un paper principal en este jo crec que va ser superat pels seus músics i en especial per Basia Trzetrzelewska en les veus, tot un descobriment i que anys més tard va formar la seua pròpia banda anomenà Basia. En definitiva un disc que m'ha deixat prou bones impressions després de tants anys sense donar-li ni bola.


divendres, 9 de desembre de 2011

MARINE GIRLS "Beach party" (1981, CHERRY RED)

Beach Party (1981) és el primer dels discos de Marine Girls. Tracey Horn (guitarra i veu) ja havia estat en altres bandes (sense gravacions, crec) fins que va decidir crear la seua pròpia junt amb la seua companya d'escola Gina (veu i percussió). Poc després se'ls va unir Jane Fox (baix) i, de seguida, la seua germana Alice Fox (veu i percussió) per a suplir Gina, cada vegada amb menys temps per al grup i que en el segon disc ja no participaria. A penes comptaven amb 17 anys, excepte Alice que tenia 15, una edat que es nota en les seues lletres. No són els 17 del típic estúpid ni els d'un precoç superdotat, sinó els alegres 17 d'una persona de classe mitjana amb la suficient intel·ligència per a anar descobrint detalls de les relacions humanes, sobretot les amoroses que són les que més els interessen lògicament, i ho descriuen amb una certa gràcia, encara que no siguen les lletres el que més interessa del grup. Musicalment prenen el minimalisme dels genials Young Marble Giants (Stuart Moxham va ser el productor del seu segon disc) com a clara referència i igual que estos reduïxen la música a la seua mínima expresió, tant en composició com en interpretació. Però no es van limitar a fotocopiar sinó que van crear algo original, cançons molt senzilles i curtes, quasi de joguet, interpretades amb un baix, guitarra minimalistes i ocasionals percussions que pareixen objectes colpejats un contra un altre. A pesar d'estar tècnicament molt limitades, utilitzen els seus instruments de manera enginyosa en temes per a res cursis, sinó realment intel·ligents, ben fets i arreglats on Tracey i Jane es repartixen les composicions amb predomini de la primera.