diumenge, 30 d’agost de 2009

FUGAZI "End hits" (1998, DISCHORD)



Ian McKaye va liderar allà pels 80 una de les bandes més influents de l'hardcore nord-americà: Minor Threat. Una banda de poc recorregut però que va deixar empremta fins que a finals de la dècada va decidir posar en marxa a Fugazi junt amb Joe Lally, Guy Picciotto i Brendan Canty, formació que es mantendrà intacta fins a la data.
Fugazi són una banda amb principis, polítics i de gestió. A pesar de múltiples ofertes de multinacionals a causa de la seua creixent reputació, mai han cedit i es mantenen autoeditant-se els seus discos i en la discogràfica de sempre: Dischord, propietat per cert del mateix Ian.
Quant al seu estil musical és difícil de definir, alguns ho han catalogat de post-hardcore (glups!) encara que jo diría que Fugazi són una etiqueta en sí mateixos, una de les bandes més lliures del rock.
La seua discografía no és molt extensa, sis discos en onze anys, però tots i cada un d'ells absolutament imprescindibles, és molt difícil decantar-se per un d'ells.
Este End Hits té temes increïbles com el senzill "Break" , com "Place positions", o "Arpeggiator". És un dels seus discos més experimentals i alternatius i fins en alguns temes com "Recap modotti" se'ls pot comparar a SonicYouth.
Des de 2001 seguixen inactius (encara que sempre han negat que s'hagen separat) i Ian McKaye té un altre projecte en marxa anomenat The Evens.



dijous, 27 d’agost de 2009

FRANK BLACK (1993, 4AD)



Sempre vaig ser un admirador dels discos de Pixies i no dels seus recopilatoris, per al meu gust autèntics pastitxes per a allargar la seua agonía i com no els seus ingressos. I precisament en l'última etapa dels Pixies, la de Bossanova o la de Trompe Le Monde, és en la que es bassa l'arrancada de la carrera de Frank Black (abans Black Francis). En eixe sò ja amb molts més matissos, més glam, més surfero, inclús més rockabilly i no tan immediat i punkie dels seus principis.
En este primer disc en solitari compta amb dos músics de prestigi com Eric Drew Feldman (Pere Ubu) i amb Jimmy "Handyman" Jones.
En el disc hi ha de tot, des de clars homenatges a Stooges "Ten percenter", al Bowie de la seua etapa berlinesa "Parry the wind high, low", els Ramones "I Heard Ramona sing", They Might Be Giants "Brackish boy" o els Beach Boys "Hang on to your ego". També hi ha espai per a temes més relaxats com "Adda Lee" o "Everytime i go around here" i com no per al surf instrumental "Tossed".
Frank Black ha editat ja tretze discos però mai ha comptat amb el beneplàcit dels fans de Pixies i menys de la crítica (potser el llistó estava massa alt) però en els seus treballs hi ha moments realment aprofitables.

dimarts, 18 d’agost de 2009

FELT "Me and a monkey on the moon" (1989, él records)



Felt va ser un dels grups britanics més peculiars i misteriosos de la dècada dels 80. Formats per un personatge molt peculiar Lawrence Hayward que exercia de cantant i guitarrista, Felt eren punt i a part en el panorama musical de les illes, un grup quasi sense imatge, de sò nu i guitarres cristal·lines. Els seus discos no solien tindre bones crítiques, a penes tocaven en directe i damunt les lletres de les seues cançons i els títols d'elles els va guanyar fama de pretensiosos i inaccessibles. Per això mai van tindre el beneplàcit de la crítica musical i en els deu anys que van estar en actiu no van passar de ser un grup de culte per a minories.
Me and a Monkey on the Moon és un dels seus millors treballs, el perfecte epíleg a la seua carrera i sens dubte musicalment és el més complex. Està ple d'emocions, de diversió i de memorables melodies. El disc conté tres cançons que per al meu gust estan en el top10 de Felt i potser en el top del sò britànic d'eixa dècada, "New Day dawning" amb eixa llinea de baig i òrgan, "Mobile Shack" i sobretot "I can´t make Love to you anymore" que pareix tota una declaració de despedida a una carrera que va estar plena de grans moments però que ell sabia que no donava per a més.
També és de destacar l'artwork de la portada que li van dissenyar en la discogràfica él records, segell que no editava a qualsevol i que sens dubte mereixerà un capítol a banda.


dilluns, 10 d’agost de 2009

THE FEELIES "Time for a witness" (1991, A&M)



Time For A Witness és el quart i últim LP d'una banda realment fabulosa, que ho tenien tot per a triomfar en una època (entre 1980 i 1991) en la que sí ho van fer bandes semblants com REM, Replacements o Bangles.
Després d'una opera prima impactant e insuperable com Crazy Rhythms (1980) el llistó estava ja massa alt, encara que els seus dos següents discos no estaven a la seua altura The Good Earth (1986) i especialment Only Life (1988) són discos de rock americà d'altura i molta.
Time For A Witness (1991) és el seu últim treball i es nota que va ser el més treballat de tots amb eixes guitarres cristal·lines, els arreglaments de corda, les meravelloses percussions de Stanley Demesky, el ritme tan caracteristic (que els emparentava clarament amb els britànics Woodentops) i les veus i els acords purament velvetians de Glenn Mercer i Bill Million.
El disc per a mi és una joia amb bons mitjans temps com "Waiting" , "Find a Way" o la fabulosa "Time for a witness". També hi ha temes més enèrgics com "Sooner or later" (esta sempre queía en alguna festeta) o "Doin' it again". I tocs a altres bandes com en "Invitation" que sona un poc com el "Boys don´t cry" o en el tancament de l'àlbum amb la versió de "Real cool time" dels Stooges.
Hagueren pogut ser grans, inclús en 1986 el seu amic Jonathan Demme els va traure en la seua pel·lícula Algo Salvaje tocant en una festa d'institut però de poc va servir, van continuar sent un plaer per a uns pocs.
La cançó que penge és d'una reunió que van fer per sorpresa al Juliol d'este mateix any a Hooboken. On va haver sempre queda!