dilluns, 27 d’abril de 2009

THE COMSAT ANGELS "Chasing shadows" (1986, Island)



Vaig conéixer The Comsat Angels d'una manera prou curiosa, seria per 1988 quan a través de la secció de cartes de Rockdelux vaig contactar amb un xic de Barcelona perquè em gravara (en casette, of course!) un dels últims discos de Felt "The poem of the river", com el disc era prou curt (duraria com 25 minuts) i la cinta prou curta (de 90), em va gravar a més el The King of Luxemburg "Royal Bastard", el primer de World Party "Private revolution" i el de Comsat Angels "Chasing shadows", discos tots ells que em van agradar molt i que més tard vaig comprar, la veritat és que em va fer un gran favor!!
Amb The Comsat Angels passa una cosa verdaderament curiosa i és que sent una de les bandes més admirades pels propis músics anglesos, per gent de The Sound, Echo & the Bunnymen, The Chameleons..., mai van tindre l'èxit que van meréixer i menys per ací on són uns grans desconeguts.
Es van formar en 1980 a Sheffield amb Stephen Fellows a la veu i guitarra, Mik Glaisher a la bateria, Andy Peake als teclats i Kevin Bacon al baig, després dels seus tres primers discos Waiting for a miracle, Sleep no More i Fiction, Polydor es va desfer d'ells, van gravar dos més per a la independent Jive, Land i 7 Day weekend i ja en 1986 i gràcies a un altre dels seus il·lustres fans Robert Palmer (que va fer de productor executiu) els fitxa Island i graven el que per al meu gust és la seua millor obra, Chasing Shadows.
Encara que el so s'ha enriquit prou més respecte als seus cinc anteriors treballs, crec que els temes que millor resultat tenen són els menys retocats com "The cutting edge", "Carried away" i "Pray for rain". També m'agradaria destacar el que per a mi és el millor tema "Lost continent" (que records!!) amb eixe so que va pujant a poc a poc, com una bona cançó de The Sound o de The Cure. Chasing Shadows va poder arribar a ser el trampolí d'un molt bon grup però com a vegades sol passar i a causa de les poques vendes Island va tindre molt poca paciència i els va despedir.
Van editar dos discos més, un en 1992 Mi mind's eye i un altre en 1995 The glamour amb diferents independents però ja el seu tren havia passat

dimecres, 22 d’abril de 2009

CLAUSTROFOBIA "Arrebato (Música per a vetlades d'intriga)" (1984, Wilde Records)



Claustrofobia o com parlar d'un dels grups més interessants i al mateix temps més desconeguts del panorama espanyol dels anys 80. En realitat van estar en actiu des de 1982 a 1992, van gravar 5 àlbuns i este Arrebato (potser un homenatge a la pel·lícula de Zulueta?) és el primer.
Reconec que jo vaig començar a conéixer-los amb el seu quart disc Un chien andaluz on ja van començar a flirtejar amb els sons folk i aràbics, més tard vaig poder aconseguir Arrebato que data de 1984 i vaig quedar realment impressionat amb el seu sò. Descriurels és certament difícil, jo diria que és una mescla d'after punk, new wave, avantguarda o com es diria en estos temps post rock.
El grup ho formaven els catalans Pedro Burruezo veu i guitarres, María José Peña sintetitzadors i Antoni Baltà percussions i el contingut d'este primer miniLP eren quatre cançons gravades en estudi "La espia que me amó", "Sueños de Donna", "Sombras en la alcoba" i "Amor sensible" més tres cançons gravades en directe a la sala Metro de Barcelona "Rapsodia debajo del Volga", "Paris nostalgic (tango)" i "Lágrimas por un bolero". La nota curiosa d'este concert és què la presentació va tindre per convidat a Javier Sardá i està gravada íntegrament en el disc.
Si eres dels que encara disfruten amb les cançons de Japan, Ultravox, Chameleons o Tones on tail segur que t'agradarà entrar en el món de Claustrofobia, un grup a reivindicar!

dilluns, 13 d’abril de 2009

CHINA CRISIS "Diary of a hollow horse" (1989, A&M)



Encara que mai vaig ser un gran amant dels grups uitanteros a l'ús com Duran Duran, Spandau Ballet o Modern Talking he de reconéixer que sent una estranya i rara debilitat per China Crisis, vaig arribar a tindre pràcticament tota la seua discografía però amb el temps he anat soltant llast i em vaig quedar amb Flaunt the Imperfection i este Diary of a Hollow Horse curiosament els dos que va produir Walter Becker (Steely Dan).
Nascuts a Liverpool el grup bàsicament va ser un duo, Gary Daly (veu i teclats) i Eddie Lundon (guitarrista) i hui en dia la veritat és que molt pocs recorden.
Diary of a Hollow Horse va ser gravat en 1989 i potser serà el seu disc on la mà de Walter Becker es note més, alguns temes recorden moltíssim a Steely Dan especialment en "Sweet charity in adoration" una complexa cançó pop amb lleugers tocs jazzies. Altres cançons amb una forta pegada són "St. saviour square" i "All my prayers" que sonen com molt passionals en la veu de Gary Daly. La nota curiosa és "Age old need" que pareix més un experiment de Walter amb eixe sò que pareix tret de la banda sonora d'una pel·lícula medieval.
L'àlbum tanca una trilogia després de Flaunt the Imperfection i What Price Paradise i per a mi són els seus millors treballs. Després d'este treball van traure dos discos més i es van dissoldre en 1995, en 2007 es van tornar a reunir per a fer uns concerts de celebració del 25 aniversari del seu primer disc.

dilluns, 6 d’abril de 2009

CARDIACOS "Ethics & Ethylics" (1990, DRO)



León va ser sens dubte la capital del pop i la psicodèlia dels anys 80, va ser la nova Liverpool i d'allí van sorgir excel·lents grups com Los Flechazos, Menta, Deicidas, La Coartada o Los Cardiacos que van ser sens dubte el verdader detonant de tota aquella moguda i Ethics & Ethylics és un excel·lent doble àlbum editat en 1990 i que ve a arreplegar a banda del seu millor material fins a la data, maquetes i gravacions ja quasi perdudes.
En ell estan les gravacions de la seua primera maqueta com són "Y sin fruta" o "Volver al Colinón", els seus dos primers singles "Salid de noche" i "Noches de Toisón", i "Criaturas tropicales" que pertany ja a la seua segona cassette.
Del seu primer disc editat en 1984 estan "Submarino atómico", "Que viva Hollywood!" i la psicodèlica "Los meteoros", potser es nota a faltar "La última puerta".
En 1986 van publicar un maxi titulat "La costa oeste", que és una de les seus millors i més conegudes cançons i que també apareix en este recopilatori.
Del tercer disc apareixen la seua fantàstica versió dels Kinks de "You really got me" que ells van titular "Te vas a enterar", "El adiós..." i "LA lluvia del ayer".
En 1986 DRO edita un recopilatori conjunt amb els grups Flechazos, Deicidas i La Coartada cridat irònicament "Los teloneros" i els dos temes de Cardiacos "Los blues de Tomás" i la versió també dels Kinks de "Victoria" que ells titulen "Callao" també entren en la recopilació.
Sens dubte un gran disc doble per a descobrir a un grup bàsic del pop amb l'únic però de la falta d'informació (no hi ha fotos ni full interior) i desgana amb què DRO va editar este disc i ésquè pareixia que en 1990 estaven ja per a altres coses i esta classe de grups com que ja els sobraven.