dimecres, 29 de juny del 2011

GATOS LOCOS "Cruce de caminos" (1991, GASA)

Crec que a molts vos sonara este grup, i precisament este disc en concret d'esta banda catalana, que en el seu temps va ser un dels millors grups de rock and roll espanyols, i bona culpa d'això la va tindre el seu líder i compositor Fernando Lavado, del que sempre se li ha caracteritzat per la seua fanfarroneria i pel seu coneixement del rock més primitiu i amb tupé.
Cruce De Caminos és el seu quart disc, i amb el què van aconseguir la cima i la gran caiguda. La fama de Gatos Locos va començar a forjar-se des del seu primer disc, amb un estil més tancat i tirant al vell i clàssic rockabilly, mesclat amb cançons ranxeres, s'anava netejant en un segon anomenat No Esperes Al Sábado, i després ja vindria el que va ser la seua catapulta, en el que començava la fama de la banda titulat Una Vez Más, però amb este va ser quan van arribar a la gran cima, de tindre més vendes i èxits penjats en les llistes musicals, popularitat i, com no, la caiguda un parell d'anys després.
Este disc va suposar un canvi de política a l'hora d'afrontar promoció, composició de temes i altres factors que canviarien el rumb del grup al llarg de tota el seu història, ja que després de traure este disc, el grup va perdre molts fidels seguidors dels del principi (la gran majoria rockers que tenien a este grup en un pedestal), però no a tots, ja que el disc en qüestió es tracta d'un dels més amb so pop rock del grup, però que pera mi té moltes connotacions de rock americà, amb sons forts però amb alguna lletres prou pobres.
De les que es salven jo destacaria "O te quedas o te vas", "Mil razones", "El laberinto" i "Corro hacia tí" que va ser el single i una de les seues cançons més conegudes, "Dos locos" i "Nada que perder" són dos bones balades i "No verás" i "Sopla el viento" sobretot esta última tenen unes lletres massa cursis i son la part negativa del disco.
Al poc de temps de traure este treball i més concretament el següent de grans èxits de la banda, el grup va trencar tots els contractes haguts fins a la data amb la companyia discografíca, per grans mamoneos en pla monetari amb el líder i amb els integrants del grup en qüestió de royaltys i contractacions de directes sense parar per tot el país, per lo que de la nit al dia, els Gatos Locos van passar de estreles ha ser estrelats.


dijous, 23 de juny del 2011

FUGAZI "Red medicine" (1995, DISCHORD)

Fugazi mai han sigut tan unidireccionals com els seus crítics han volgut donar a entendre. En el seu primer disc Repeater (1990), el quartet de Washington D.C. podriem dir que va inventar el so hardcore americà. Van cridar les seues consignes polítiques amb ritmes robustos, canvis de ritme i guitarres dissonants. Pensaves en Fugazi i quasi pensaves més en una ideologia que en el rock.
Red Medicine trenca amb tots estos prejuís, i el resultat et deixa noquejat, diversifiquen clarament les melodies i afigen moltes mas tonalitats al piano, la secció rítmica incorpora el dub, les guitarres són molt més psicodèliques i les veus mes melòdiques. En compte de paréixer sempre enfadats, treballen molt més les cançons, utilitzen multidud d'efectes de soi permeten que la música parle per si mateix en un parell d'instrumentals.
De sobra és conegut el despreci de Fugazi per tot el que olga a "mainstream" (el seu guitarrista Ian McKaye va ser el líder dels seminals Minor Threat). Aci pareix que finalment McKaye ha descobert que també l'humor pot ser un bon antídot contra la mala sort. Darrere de les apegaloses guitarres surf de "Target" Guy Picciotto canta "estic tocant el so de guitarres que sempre he odiat". A voltes el grup sona com trist com en l'amarga i introspectiva "Forensic scene", el falset afectat de la malhumorada "Fell, destroyed" o el casi tribut a Bon Scott en la hardrockera "Latest disgrace". Està també el clàssic so Fugazi en "Do you like me", un titul molt encertat com és "Back to base" i la hipnòtica psicodèlia de "By you" i "Version".
Red Medicine és rock sòlid i al mateix temps eclèctic, pero sobretot seductor. Com deia la seua nota de promoció Este és un àlbum per als amants del so inventiu i intens de guitarres, tant si t'agrada Fugazi com si no.


dimecres, 15 de juny del 2011

THE FRANKENBOOTIES "Gobbledegook" (1994, ELEFANT)

Corria l'any 1993 quan va aterrar per ací un grup mallorquí amb nom de cançó de Sonic Youth, Dirty Boots, per a donar una sèrie de concerts i de pas promociar un excel·lent single editat per Elefant amb quatre temes d'inluencies tan dispars com els Beatles, Seam o els Shadows.
Un any després vam tindre notícies seues però ja amb un altre nom, The Frankenbooties i amb la mateixa formació, Manel (guitarra i veu), Xisco (baig), Joan (bateria) i Miquel (guitarra). Elefant els va editar el seu primer i únic treball Gobbledegook marcat esta vegada més per l'indie rock que començava a sorgir per aquelles dates (Pixies, Pavement, Sebadoh, Dinosaur Jr., etc.) i del que jo destacaria per damunt de tots tres temes, "Kill John Wayne", "Why is soul so heavy?" i "My little hurricane" que estava ja en el single de Dirty Boots.
El grup va desaparéixer poc després i alguns dels seus membres van reaparéixer com The Zinedines. Joan Vich hi va col·laborar amb Patrullero Mancuso en el seu àlbum Bodegón Musical i amb Spring en The last goodbye.


diumenge, 5 de juny del 2011

FITO PAEZ "Tercer mundo" (1990, wea)

En 1990 i després d'editar este el seu sèptim disc ja amb la multinacional Wea, Fito Paez va decidir eixir d'Argentina rumb a Europa per la seua complicada situació ecónomica i personal. Amb el que ell no comptava era que Tercer Mundo suposaria el seu èxit més sonat fins a la data pel que va haver de tornar rapidamente i muntar una gira que li va fer oblidar i dajar arrere la seua personal crisi existencial i monetària.
Musicalment el seu sèptim àlbum marca el fi de la seua etapa més rockera prèvia al què sens dubte va ser el seu major èxit, el seu següent disc El Amor Después del Amor (1992). Entre els convidats del disc estan gent com Luis Alberto Spinetta o el gran Charly Garcia.
Va ser un treball on va plasmar tot allò que havia viscut en els seus viatges per Llatinoamèrica, comença a deixar de costat la seua part fosca i torna a cantar cançons d'esperança com per exemple "Y dale alegria a mi corazón"o clàssics com "Fué amor", "El chico de la tapa" o "Caravelas de la nada".
Per a mi Fito Paez sempre ha sigut un referent del rock argentí encara que també és veritat que ha sigut molt irregular, ha alternat temes sublims amb autèntics ripios, potser també per això ho fa ser tan especial.