diumenge, 26 de desembre de 2010

BEN & JASON "Emoticons" (1999, Go Beat!)


Amb Emoticons Ben Parker i Jason Hazeley (Liverpool) van crear un àlbum de pop auster, de qualitat atemporal. La majoria de les seues cançons tracten d'amor, relacions personals, angusties o alegries o la combinació d'estes. La primera senyal de tot açò és la segona cançó "Air guitar" una cançó que inevitablement remet a Lennon i McCartney amb eixe aire màgic que li dóna el meravellós acordeó de Hazeley, no se perquè el tema em recorda molt al Robyn Hitchcock de Respect. En "Smiling shy" no obstant això, Ben s'acosta perillosament al tò de veu de Thom Yorke encara que el tema és molt càlid i encantador. "Cartoon heart" és una espècie de balada accelerada amb una lletra prou romàntica. "What i meant to say" comença amb un tò pausat pera desembocar en passatges realment màgics. El punt culminant de l'àlbum és "Trapped behind the glass" que per la seua sonoritat pareix gravada baig de l'aigua i amb una lletra on Ben relata tots els seus dubtes existencials. "Romeo and Julietta are drowning" és una cançó molt emocional i al mateix temps agridolça i en la què tornen als tons de Thom Yorke. En "Dear Sally" em recorden molt a Crowded House en els seus moments més alegres. Un altre dels meus moments preferits és "Halfway up a tree" on l'ombra de Nick Drake és més que allargada. Amb tot, Emoticons és un àlbum amb molt bons arreglaments ple d'encants pop i que per ací va passar prou desapercibit encara que per Anglaterra (on tenen editats tres discos més) van tindre prou de resó.

dilluns, 20 de desembre de 2010

BEEF "España a las ocho" (1998, Elefant Records)

Bach Is Dead van ser un dels grups pioners que primer van cridar l'atenció sobre la nova generació de grups que va aparéixer a Espanya a principis de la dècada dels 90, encara es recorda aquella mítica gira en què es van embarcar junt amb Surfin´ Bichos, El Regalo de Silvia i Los Planetas i que va ser el tir d'eixida al que es va denominar "indie-noise" espanyol (glup!). David Rodríguez, membre de Bach Is Dead, és ara el líder de Beef un grup que porta ja anys editant en silenci la música més innovadora d'este país. La història del grup es remonta a finals de la dècada passada, després de gravar un primer LP en 1994 cridat Beef Songs que va passar amb més pena que glòria degut a la precarietat del segell discogràfic de Servando Carballar La Fàbrica Magnètica que per aquells temps estava a punt de la quebra, van editar un any després i ja de la mà del famós productor neoyorquí Kramer (Galaxie 500, Dinosaur Jr) Tongues, un treball soberbi que va ser elogiat per tota la premsa i que va ocupar els primers llocs en multitud de revistes i fanzines, no baixarien el llistó amb el seu següent treball esta vegada un EP de títol prou irònic: AOR. Per al seu tercer llarg editat en 1996 trien un altre títol memorable "Fi Qasr Sheikh al-dabant" i una música més experimental on comencen a flirtejar un poc amb sons més bailongos i que ells continuen considerant com el seu treball més comercial.
Fidels al seu ritme de treball i prolífica personalitat, a principis del 98 va aparéixer el seu nou LP, España a Las Ocho. En este disc s'entremesclen els temes més directes d'AOR ("Integral", "Finger prinze") amb els entramats instrumentals i a vegades més accessibles de Fi Qasr... ("Peatón of the year", "Lighter on my balls"), aprofundint en l'ús intel·ligent dels samples i en l'experimentació sense prejuicis. Una vegada més, van sorprendre a propis i estranys amb un disc a l'altura dels millors projectes de l'avant-rock internacional, a l'altura d'uns Manta Ray o de Mogwai encara que potser sempre pecaren, especialment David, de no prendre's massa en serio, de la falta d'ambició, lo que els emparenta clarament amb uns Felt o a Monochrome Set (salvant les distancies, clar). Després de seste disc van editar tres més i últimament David està més centrat en el seu projecte en solitari La Estrella de David i en projectes paral·lels com el de la seua parella La Bien Querida i el que esporàdicament perpetra junt amb Tito Pintado (Penelope Trip) cridat Tele-Filme.



dilluns, 13 de desembre de 2010

THE BEATLES "Please please me" (1963, Parlophone)

Please Please Me va ser el primer àlbum gravat pels Beatles, editat el 22 de març de 1963 al Regne Unit a arrel de l'èxit dels singles “Please please me” (núm. 2) i “Love me do” (núm. 17). De les 14 cançons del disc, huit van ser compostes per John Lennon i Paul McCartney, va arribar al lloc número 1 i es va mantindre en eixe lloc durant 30 setmanes, data en què va ser substituït pel segon LP del grup.
Perquè l'àlbum tinguera 14 cançons es van haver de gravar altres deu més per a afegir als temes ja apareguts en les quatre cares dels dos primers senzills publicats prèviament. Al principi, la idea original de George Martin era la de gravar el LP Please Please Me amb els Beatles en el Cavern Club, però va decidir finalment gravar-ho en els estudis pràcticament en viu.
La primera a gravar-se va ser “There's a place”, amb Lennon com a vocalista principal a continuació “I saw her standing there” que va ser cantat per McCartney. Per a “A taste of honey”, cantada per Paul McCartney, es va usar per primera volta la gravació a dos pistes per a “doblar” la veu de McCartney. George Harrison es va estrenar com a vocalista amb “Do you want to know a secret”, composta per Lennon i McCartney per a ser cantada per ell. “Misery” va ser la següent en la llista, cantada duo per Lennon i McCartney va ser composta originàriament per a Helen Shapiro, encara que va acabar sent rebutjada pel seu mànager. Per a les versions John Lennon va estar com a vocalista principal en el tema d'Arthur Alexander “Anna (Go to him)”, igual que a "Baby it's yoy" de Burt Bacharach, Ringo Starr es va estrenar com a cantant amb “Boys” de The Shirelles, George Harrison, junt amb Lennon i McCartney, va interpretar “Chains” de Carole King i “Twist and Shout” dels Isley Brothers, que es va haver de gravar en últim lloc, a l'estar John Lennon afectat en la veu per un refredat.
Com a nota curiosa dir que este disco va ser l'únic de tots els LPs del grup en què les composicions de John Lennon i Paul McCartney van aparéixer firmades com McCartney-Lennon, en els següents álbums, els crèdits estarien configurats ja definitivament com Lennon-McCartney.




dilluns, 6 de desembre de 2010

BARBARA STANN "Another girl" (1992, Tres Cipreses)


Originàriament coneguts com Sintiéndolo Mucho, este grup barceloní canvia de nom cap a l'any 1989 i passen a anomenarse Barbara Stann. Només van arribar a gravar tres discos i tots produïts per Javier Vicente, un dels "gurus" de la moguda de Barcelona (que un per aquells anys un sector de la premsa el cridava "el meneo barcelonés").
El seu primer treball és de l'any 1991 i es va titular Juanita Teen, dos anys després van editar Esa Chica (curiosament com l'excel·lent disc d'Academia de 1987) i eixe mateix any i aprofitant el seu flamant fitxatge per Tres Cipreses editen este album de versions titulat Another Girl i cantat quasi íntegrament en anglés.
Els temes s'adapten perfectament al seu sò, no hi ha cap que isca del rock més clàssic, estan "Black Is Black" de Los Bravos, "Talk to me" de Don Dixon (per a mi la millor), "Carol" de Chuck Berry, "How Big a fool" d'Etta James, "Lovely Rita" i "Hey bulldog" dels Beatles, "Baja de mi nube" que és el "Under mi Thumb" dels Stones cantada en castellà, "Juego sucio" d'Antonio Vega, "In the guetto" popularitzada per Elvis Presley, un medley de "Hello mi lover/Reconsider baby" de Johnny Winter i Elvis i acaba amb "Cadillac walk" del gran Mink DeVille.
Després d'este disc i imagine que gràcies al seu sonat èxit Bàrbara Stann es van separar i res s'ha sabut d'ells fins al moment.
Per desgracia no he trobat res de ells amb video i l'únic ha sigut este enllaç amb un tros del "Back is black":