dilluns, 25 de maig de 2009

THE DEL FUEGOS "Smoking in the fields" (1990,RCA)



The Del Fuegos van ser una banda de Boston de rock americà sorgida en els 80, junt amb bandes com The Blasters, Long Ryders, Jason and the Scoorchers, Dream Syndicate o Green on Red , estaven ahí per a reivindicar les arrels musicals americanes, i seguir les ensenyances de gent d'una generació o dos arrere com Springsteen, Dylan, Jackon Browne, Tom Petty, Lou Reed, Neil Young o Warren Zevon.
Tornant a Del Fuegos, el nostre grup protagonista, des de 1983 a 1990, època en què van funcionar, van publicar uns quants estimables discos (algun amb una certa repercussió mediàtica), però sobretot, van ser coneguts pels seus brutals concerts plens d'energia i suor, sens dubte una banda per a disfrutar en sales de xicotet i mitjà aforament
Smoking in the Fields de 1990 va ser l'últim disc del grup, un grup llavors ferit de mort a causa de diversos factors. Excessos diversos, expulsió de la seua discogràfica (Slash rècords) i altres contratemps van minar la moral del grup, però la discogràfica RCA els donà una altra oportunitat i la banda no perd el temps, van parir un treball tremend, ple de contundents guitarres, però amb un marcada atenció dels arreglaments gràcies a la inclusió de vents, cordes i teclats. Es tracta d'un disc de tota la vida, 45 minuts on no sobra ni un sol segón, un disc que et fa alçar de la butaca contínuament.
El disc comença amb la guitarrera "Move With Me Sister", tota una invocació als Rolling Stones dels anys 70 amb una magnífica secció de vents inclosa. "Down in Allen's Mills" fa un pas cap al Power Pop i està replet de bonics cors i guitarres acústiques mantenint un temps constant durant tot el tema.
"I'm Inside You", és una de les joies del disc, es tracta d'un increïble mig temps amb fortes influències de la música Soul, i de fons uns bonics arreglaments de corda sumen emotivitat a l'assumpte, i molta.
"Headlights" comença amb una harmònica, entra un piano d'estil "Honky Tonk" i a continuació les guitarres, riffs que ressusciten als Aerosmith dels primers discos.
"Breakaway" es tracta d'un altre gran tema que recorda el millor Tom Petty, i posseïx una gran tonada que en justícia hauria d'haver sigut un èxit. Exactament passa el mateix amb "Dreams of You", un altre magnífic i apegalós tema, amb les guitarres entremesclades amb la secció de vents. De nou un altre hit en potència.
Donem la volta al plàstic i sona "The Offer", de nou secció de vents, amb grans puntetjos de guitarra solista.
Després de la tempestat ens relaxem un poc, i sona "Part Of This Earth", un altre magnífic tema, amb guitarres acústiques, teclats, i la inclusió d'una delicada secció de corda, que convertixen una cançó de menys de 3 minuts en un diamant en brut per a les orelles.
"Stand By You", és una altra romàntica traça de música directa al cor, però esta vegada amb un toc Country, replet de cors i la inclusió d'un violoncel.
Com no, el blues no podia faltar, les guitarres estan al roig i els canvis rítmics són freqüents , "Lost Weekend" s'anomena el tema.
"No No Never" continua amb la tradició del Blues, però esta vegada d'una forma més festiva, amb grans guitarres solistes i sense cap tipus d'adorn, a excepció dels vents del final.
El disc es tanca amb "Friends Again", sona a rock americà de tota la vida, aquell on les arrels es mesclen amb la música pop de sempre, amb vocació d'èxit, però sense perdre mai el nivell de qualitat ni intensitat.
"Smoking in the Fields" no sé perquè estranya raó no va tindre cap repercussió, i de fet no és fàcil d'aconseguir, però si per casualitat ho veieu per ahí, en alguna vella botiga de segona mà, no dubteu a comprar-ho, si vos agrada el bon Rock and Roll este treball no vos defraudarà.

dilluns, 18 de maig de 2009

DAVID BOWIE "Low" (1977, EMI)



Bowie que en 1977 era tota una estrela pareix que està un poc fart de l'èxit i es marxa a Berlín per a gravar el primer disc de la trilogia berlinesa de la mà de Brian Eno, un disc replet de referències al kraut rock alemany i molt influenciat per l'electrònica més avançada.
Si en el seu anterior Station to Station va flirtejar descaradament amb el funk ací va molt més enllà amb les dos cares del disc totalment diferenciades, si la A està repleta de temes prou dinàmics i excepte dos cançons les altres són vocals, en la B és tota instrumental i amb sòns de "ambient". El disc encara avui sona modern, molt avantguardista.
Obri foc "Speed of life", un instrumental en què brilla la guitarra de Ricky Gardiner. Li seguixen "Breaking Glass" i "What in the world", dos temes vocals prou esquizofrènics. "Sound and vision" és una de les cimes de Bowie, una cançó irresistible amb eixe groove del baig i en què espera minut i mig per a aparéixer la seua veu. "Always crashing in the same car" és un mitjà temps prou marcià, i "Be my wife" on es manifesten els moments pels quals està passant amb el seu divorci pel mig i amb eixa última frase "sometimes you feel alone". Tanca la cara "A new career in a new town" un altre instrumental techno amb l'harmònica de Bowie ressaltant.
La cara B esta formada per quatre temes instrumentals "Weeping wall" és molt obsessiva mentres que en "Warsaza" ja sonaven les famoses veus búlgares. "Art decade" i "Subterraneans" són les més clarament influenciades pel kraut rock .
Al costat de Low, discos com el Kid A de Radiohead o Evil Heat de Primal Scream sonen com un mer joc de xiquets.

dimarts, 12 de maig de 2009

NACHA POP "El momento" (1987, Polydor)



Avui ha mort Antonio Vega, sí avui, encara que a tots els que et trobes pel carrer et diguen que es veia vindre ja feia temps, ha sigut avui. I amb Antonio em passa el que no em passa amb molts músics i és que pareix que tota la vida ha estat ahí, és com eixe amic que no li prestes molta atenció però que saps que sempre esta ahí i és just quan desapareix quan et dónes compte de tota la seua importància.
Estava pensant quin disc sería el més representatiu de la seua carrera i la veritat és molt difícil, jo crec que Antonio era un músic de cançons no de discos. Està Nacha Pop, està Buena disposición, està Más Números Otras Letras, està Dibujos Animados (este va ser el primer que vaig tindre en casette i que encara conserve) i està per a mi el disc que millor ha envellit...El Momento, un disc que va ser gravat ja amb profundes desaveniencies entre els dos cosins Nacho i Antonio, amb Carlos Brookling al baig i amb diversos músics d'estudi com Carlos Nerea, Mike Herting o Nico Ramsden.
La música va obrint-se cada vegada més a nous sons i s'allunya del rock and roll bàsic i per primera vegada Antonio i Nacho componen el mateix nombre de temes, cinc cadascu, la dissolució es veia ja prop.
Obrin amb la lluminosa "No se acaban las calles" (Antonio), li seguix la desimboltura i exhibicionisme de "Vístete" (Nacho), "Desordenada habitación" (Antonio) és una de les seues joies amb una fràgil guitarra acústica, igual que "Persiguiendo sombras" (Antonio) o la gran "Puertas abiertas" (Antonio) que és una de què més guanyen amb el temps. Nacho encerta també de ple amb "Asustado estoy", "Lágrimas al suelo" i la intensa "Si esto fuera amor".
Per al final m'he deixat la que per a mi és la gran cançó de l'àlbum i potser de la seua carrera..."Lucha de gigantes", un tema que posa els pèls de punta, que cada vers és un torrent de sentiments. "Lucha de gigantes / convierte el aire en gas natural / un duelo salvaje advierte / lo cerca que ando de entrar / en un mundo descomunal / siento mi fragilidad...". La cançó va formar part de la banda sonora de Amores Perros (Alejandro Gonzalez Iñárritu, 2000).
Antonio va gravar set discos més en solitari amb cançons també memorables com "El sitio de mí recreo", "Tesoros", "Se dejaba llevar por tí", "Esperando nada", etc...

dilluns, 4 de maig de 2009

THE CRAMPS "A date with Elvis" (1986, Big Beat)


Esta setmana tenim per ací als verdaders amos del garatge, psychobilly i el rock & roll de sèrie B.....The Cramps, el grup que van formar en Los Angeles allà per 1977 Lux Interior (una mena de Iggy Pop de serie Z) i la seua dona Poison Ivy.
Després de gravar dos discos d'estudi Songs the Lord Tought Us i Psychedelic Jungle i un altre més en directe, el mític Smell of Shemale, editen en 1986 el que per a mi és el seu millor disc o almenys el més complet A Date with Elvis. El disc se'l van produir ells mateixos i Poison Ivy a més de tocar les guitarres es va encarregar també del baig (poc després entraria la sexy Candy del Mar per a tocar-ho).
La veritat és que el títol del disc és tota una declaració de principis perquè Lux Interior a vegades pareix posseït per l'esperit del mateix Rei del rock. El single d'avanç del disc "Can your pussy do the dog?" és una veritable bomba igual que el segon "What´s inside a girl". Un altre tema que jo destacaria és el que l'obri "How far can too far go?".
The Cramps van editar sis discos més al llarg dels anys 80 i 90 (tots ells prou recomanables) i el 5 de febrer d'este mateix any va morir Lux Interior a causa dels seus problemes amb la beguda. Siick!!