dimecres, 26 de gener de 2011

CALEXICO "The black light" (1998, Quarterstick)

Si amb Spoke (1997) Calexico miraven més a Chicago, amb este The Black Light van començar a fitjar-se mes (encara que sense transpassar-la) cap a la frontera mexicana, John Convertino i Joey Burns després de mantindre la banda en paral·lel amb Giant Sand es van donar compte que la seua nova aventura tenia molta mas repercussió que la banda d'Howe Gelb en 25 anys de carrera. Per tot açó, Calexico expandiria les seues ambicions i resultats més enllà de lo esperat amb The Black Light, on l'americana pròpia de la seua anterior banda s'ampliava per a incloure llatin Jazz, espagueti western i, sobretot, una ració del millor tex-mex de la zona. A partir de les idees que van sembrar gent com Los Lobos o Alejandro Escovedo, Calexico (junt amb els alguna volta camarades Friends of Dean Martinez), va aconseguir unificar la música d'arrel i l'experimentació sonora en un sol grup. En “Frontera” per exemple va aconseguir unir a Tortoise i Morricone en quatre gloriosos minuts de música, aromes llatins en “Sideshow” i “Stray”, el folk-rock de “The ride pt.II” i, sobretot, les ranxeres de “Minas de cobre” i “Frontera”, on el duo es va associar amb el Mariachi Lluz de Luna.
Si obviem un disc destinat a robar-li fans a Wilco amb prou poca fortuna Garden Ruin (2006) i reparem en un molt bò, encara que conservador, ultim àlbum Carried To Dust (2008), la carrera de Calexico no presenta punts baixos, aconseguint una mescla difícil de trobar entre prestigi indie i un cert èxit comercial (banda sonora del film Collateral, inclosa). The Black Light s'apunta, però, com el primer de diversos triomfs artístics, en un estil que els té de punta de llança i referents obligats.



dimarts, 18 de gener de 2011

BUFFALO TOM "Let me come over" (1992, SITUATION TWO)

Quan van llançar el seu primer album en 1989, este trio de Boston, Buffalo Tom, va ser descrit per la crítica com una espècie de alumnes aventatjats de Dinosaur Jr . Sens dubte va ser per la influència de les poderoses guitarres de J. Mascis, així com pel paregut de la seua veu folkie i sobretot perquè ell mateix es va encarregar de produir el disc. Més tard, Buffalo Tom van deixar arrere les seues influències més dures i es van convertir en una banda de pop amb majúscules a primers dels 90, capaç de tocar accelerats temes rockeros i boniques balades. El grup compost pel guitarrista/vocalista Bill Janovitz, el baixista/vocalista Chris Colbourn i el bateria Tom Maginnis, van començar a desenrotllar el seu estil amb el seu segon album Birdbrain, que va presentar moltes millores en la forma d'escriure les cançons. En 1992 van llançar Let Me Come Over, un disc unànimement aclamat per la crítica i que és molt rockero i melancòlic al mateix temps; molts dels seus temes van ser èxits en les ràdios americanes com les balades "Taillights fade" i "Porchlight" o un tema verdaderament arrebatador com és "I'm not there". De totes maneres (i com sol passar) l'album no va vendre molt, sempre van estar a l'ombra dels Posies, REM, Teenage Fanclub, Wilco i companyia que venien molt més. És estrany, perquè un grup que no venia res com Buffalo Tom, podien haver endurit el seu sò cap a altres terrenys més hard rockeros, ja que estava clar que els seus discos no els compraria ni Déu. De totes maneres, i encara que han editat quatre discos més, Let Me Come Over queda com la millor obra d'una de les millors bandes de pop de guitarres dels últims anys.

diumenge, 9 de gener de 2011

THE BLUE AEROPLANES "Tolerance" (1986, Velvel)

Bob Dylan i Lou Reed sempre van ser una font d'inspiració per a Gerard Langley, líder d'esta banda de Bristol, i en este segon treball es fa encara més evident, un disc molt més treballat que l'anterior Bob Art amb la banda ja totalment equilibrada, conjuntada. Trobem en ell històries que ens parlen d'Andy Warhol a "Soul", una versió de l'autor de música clàssica W.H. Auden "Journal of an airmen" amb un recitat que la fa molt menys dramàtica que l'original, també hi ha, com no, incursions amb el post punk en un tema anomenat "Rare flowers" i que a mí em recorda molt a Gang Of Four, als REM dels primers discos amb "Arriving" que va ser editada com a primer single, i cançons molt més pop, més accessibles com "When the wave comes" o a "30-love". Encara que Tolerance està a anys llum de les grans obres de Blue Aeroplanes (Swagger i Beatsongs), ja es començava a vore a una banda amb molta personalitat, amb cançons molt sòlides i que per desgracia i amb el pas del temps tampoc han aconseguit l'èxit ni la repercussió que per a mi mereixien.