Si amb Spoke (1997) Calexico miraven més a Chicago, amb este The Black Light van començar a fitjar-se mes (encara que sense transpassar-la) cap a la frontera mexicana, John Convertino i Joey Burns després de mantindre la banda en paral·lel amb Giant Sand es van donar compte que la seua nova aventura tenia molta mas repercussió que la banda d'Howe Gelb en 25 anys de carrera. Per tot açó, Calexico expandiria les seues ambicions i resultats més enllà de lo esperat amb The Black Light, on l'americana pròpia de la seua anterior banda s'ampliava per a incloure llatin Jazz, espagueti western i, sobretot, una ració del millor tex-mex de la zona. A partir de les idees que van sembrar gent com Los Lobos o Alejandro Escovedo, Calexico (junt amb els alguna volta camarades Friends of Dean Martinez), va aconseguir unificar la música d'arrel i l'experimentació sonora en un sol grup. En “Frontera” per exemple va aconseguir unir a Tortoise i Morricone en quatre gloriosos minuts de música, aromes llatins en “Sideshow” i “Stray”, el folk-rock de “The ride pt.II” i, sobretot, les ranxeres de “Minas de cobre” i “Frontera”, on el duo es va associar amb el Mariachi Lluz de Luna.
Si obviem un disc destinat a robar-li fans a Wilco amb prou poca fortuna Garden Ruin (2006) i reparem en un molt bò, encara que conservador, ultim àlbum Carried To Dust (2008), la carrera de Calexico no presenta punts baixos, aconseguint una mescla difícil de trobar entre prestigi indie i un cert èxit comercial (banda sonora del film Collateral, inclosa). The Black Light s'apunta, però, com el primer de diversos triomfs artístics, en un estil que els té de punta de llança i referents obligats.
1 comentari:
Casualitat. En l'aparell que et vaig ensenyar l'altre dia el porto. La veritat és que no els tinc molt controlats i m'han cridat l'atenció les teves referències a Els Llops i Escovedo. El que si que crec és que en el seu estil marquen pautes. Abraçada.
Publica un comentari a l'entrada