diumenge, 28 de juny de 2009

ELECTRONIC (1991, Virgin)



Electronic és la unió de dos bèsties de l'escena pop anglesa, Johnny Marr (The Smiths) i Bernard Sumner (New Order) més la col·laboració esporàdica de Neil Tennant (Pet Shop Boys) a les veus i este disc és un dels millors d'este gènere que es van editar per eixa època.
El disc en si és molt intens, amb melodies molt treballades i on els sintetitzadors es mesclen amb la meravellosa guitarra de Johnny Marr. En este treball hi ha dance, rap, ball, melancolia, pop...
El primer single extrat va ser "Getting away with it" en la que està Neil Tennant als cors, una cançó que s'obri tímidament amb el piano però que va creixent amb les guitarres i la secció de vents fins a culminar de manera brillant.
A banda d'esta cançó està també "Idiot country" que obri el disc i que és una espècie de rap electrònic molt ballable. "Reality" i "Tighten up" destaquen per eixos sintetitzadors dels primers 80. "The patience of saint" compta amb la col·laboració de Chris Lowe (Pet Shop Boys) als teclats i és un duet entre Bernard i Neil. Una altra cançó molt interessant és "Ganster" amb eixe feeling dels 80. "Soviet" és un instrumental que servix de cortineta entre les dos cares del disc, li seguix "Get the message" ja amb les guitarres de protagonistes i que va ser el segon single. "Try all you want" és molt alegre i torna de nou als sintetitzadors, tot al contrari de "Some distant memory" la cançó més trista i opressiva del disc. I l'àlbum es tanca amb "Feel every beat", un altre rap guitarrer.
Electronic van traure dos discos més, Raise the Preassure en 1996 i Twisted Tenderness en 1999, actualment el projecte està prou parat i els seus components treballant per als seus respectius grups.

diumenge, 21 de juny de 2009

ECHO AND THE BUNNYMEN "Crocodiles" (1980, KOROVA)



De tots els grups nascuts del post-punk i més concretament a Liverpool (Teardrop Explodes, Icicle Works, Pale Fountains o Wild Swans) potser Echo & The Bunnymen van ser o millor dit són els que més èxit han arribat a tindre i els que millor han representat eixe sò.
La banda d'Ian McCulloch, Will Sergeant, Les Pattinson i Pete De Freitas van editar este el seu primer (i per a molts insuperable) disc en 1980.
El sò New Wave de per exemple el primer disc de U2 "Boy", el dels primers The Cure o inclús el dels neoyorkins Television es reafirma en este disc i significa una aposta per un tipo de música que caracteritzarà tota la seua carrera. Eixa mescla entre la psicodèlia i la new wave amb el post-punk un poc com al ralentí li dóna un toc prou melancòlic encara que també cal dir que este disc conté molta més ràbia e immediatesa que els seus traballs posteriors.
El disc s'obri amb la magnífica "Going up" tota una declaració de principis i conté altres joies del seu repertori com "Rescue" que és un dels seus temes més celebrats, "All that jazz" o "Happy dead men" amb eixe xilòfon que li dóna un toc circense que els acosta al primer Nick Cave.
Echo & The Bunnymen han editat nou àlbums més (algun d'ells molt recomanables com Heaven Up Here o Ocean Rain i algun pastitx com Reverberation que ho van gravar sense la veu d'Ian) i seguixen en actiu els tres components originals, només falta el bateria Pete De Freitas que va morir en accident de tràfic en 1989.
http://www.filestube.com/50870138c2a2f36e03e9/details.html

PD: Per cert que anit vaig estar a Pego disfrutant de l'actuació de Miguel Angel Julián amb els seus Soul Tellers (ex-Cool Jerks) i amb Juan de Pablos amenitzant la nit als plats i allò va ser apoteòsic, més de 2 hores sense parar amb Soul i Rock n` Roll del bo (i se'ns va fer curt) en el que no van parar de batllar i cantar i en el que es va invocar l'esperit d'Otis Reading i Sam Cooke!.
Com a detall dir que després van vendre el seu últim CD a 5 euros!! Amb dedicatòria especial per a cada comprador. És increïble que un grup com este estiga mendigant per ahí per a fer-se escoltar i que niñatos d'OT o Cantos de Loco, Orejas de Van Gaal o Sueños de Morfeo de turno no sàpien on ficar-se els diners i damunt es queixen. Per a plorar!

diumenge, 14 de juny de 2009

THE DREAM ACADEMY (1985, Blanco Y Negro)



Recorde haver descobert este grup en un d'aquells cassettes recopilatoris que treien les discogràfiques per a promocionar als seus grups, era 1985, la cançó es titulaba "Life in a nothern town" i en ella es mesclaven estils com la psicodèlia, el folk o el pop (més tard em vaig assabentar que el tema estava dedicat al gran Nick Drake).
Vaig comprar el disc immediatament i em vaig donar compte que contenia cançons de molt alt nivell, cançons que sonaven a The Byrds, a Rain parade, a Blue Nile o a Prefab Sprout, encara que també cal reconéixer que el productor va fer tot el que va poder i més perquè no fóra així. L'encarregat de perpetrar-ho va ser David Gilmour!! I el resultat un pastitx de teclats i sintetitzadors que a punt està de carregar-se tots i cada un dels temes. Imagineu la qualitat de les cançons per a poder eixir amb èxit de la debacle. A hores d'ara donaria el que fóra per sentir el mateix disc però produït per exemple per Daniel Lanois, hauria fet meravelles!
A més de la cançó abans mencionada cal destacar també dos joies titulades "The Love parade" i "The party" en les que toca la guitarra de dotze cordes Peter Buck de REM.
Després d'este disc van gravar dos més en 1987 i 1990 sense pràcticament cap repercussió. El teclista Gilbert Gabriel va formar The Believers amb èxit nul, Nick Laird-Clowes (vocalista i guitarrista) es va dedicar a la música per a cine i Kate St. John (multi-instrumentista) a música per a sèries de TV.

diumenge, 7 de juny de 2009

THE DIVINE COMEDY "Casanova" (1996, SETANTA)



3er disc de Divine Comedy, o el que és dir el mateix, del projecte personal de Neil Hannon, irlandés de gustos exquisits i refinats amb una certa predilecció pels crooners, basta dir que els seus ídols són Jacques Brel, Burt Bacharach i Scott Walker, quasi res! Un altre element a destacar és la seua obsessió literària que li porta a escriure en les seues cançons moltes cites dels seus escriptors preferits.
Este àlbum li suposà 4 mesos de composició i altres 8 per a la seua gravació. El disc va tindre prou poca repercussió a pesar que el single "Something for the weekend" sí que va obtindre un sonat èxit en les illes britàniques.
El disc és una verdadera joia per als amants del pop orquestral,està ple d'arreglaments de corda i vent. El seu millors temes per a mi són (a banda del "Something for the weekend") "Becoming More than Alfie", "Charge" amb eixe ritme de tango,"Songs of Love" amb Neil superant-se a si mateix en la veu, "A woman of the world" que sona molt a Sinatra, "Thrugh a long & sleepless night", "Theme for Casanova" i "The dogs and the horses".
Un altre detall a destacar és la bonica portada amb Neil retratat, com no, en els canals de Venècia.

dimarts, 2 de juny de 2009

DEXY'S MIDNIGHT RUNNERS "Searching for the young soul rebels" (1980, EMI)


Vaig descobrir este disc diguem que de rebot perquè jo només coneixia el Too-Ray-Ay (1982) amb l'arxifamosa "Come on Eileen" i he de reconéixer que si ja m'encantava este amb Searching for the Young soul rebels vaig quedar impressionat.
Searching for the Young soul rebels és un disc ple d'intolerància, d'arrogància, d'actitud! És el disc que tot grup hauria de gravar com a òpera prima, un disc que mescla la llatigà del punk amb la màgia del soul. Dexy's Midnight Runners eren al soul o al ska el que van ser The Pogues al country o al folk irlandés.
Kevin Rowland i Kevin Archer eren els seus líders i en el seu moment se'ls va relacionar amb les bandes del "revival mod" potser al estar influenciats pel Nothern Soul encara que jo crec que ells anaven molt més enllà.
Memorables també van ser les pintes que es gastaven en l'escenari, els videoclips, els seus enfrontaments amb la discogràfica e inclús les portades dels seus discos. Eren autèntics revolucionaris i més en aquella època que els nous romàntics acampaven per on volíen. La seua dotzena de cançons són apegaloses, inoblidables, impulsades per una atronadora secció de vents. Bona prova de tot açò és que es van arribar ha traure fins a quatre singles tan redons com "Geno", "There, there, my dear", "Thankfully not living in Yorkshire it doesn´t apply" i "Keep it". Estem parlant d'un disc imprescindible.
Després d'este primer disc va haver desbandada general cansats ja tots els seus membres del caràcter i del l'actitud de Kevin Rowland, que encara que es va quedar sols, va arribar hi ha gravar dos discos més molt recomanables amb altres músics, i ja en els 90 ell en solitari i amb el seu nom va gravar altres dos discos.
http://www.filecrop.com/1909716/index.html