diumenge, 14 de juny de 2009

THE DREAM ACADEMY (1985, Blanco Y Negro)



Recorde haver descobert este grup en un d'aquells cassettes recopilatoris que treien les discogràfiques per a promocionar als seus grups, era 1985, la cançó es titulaba "Life in a nothern town" i en ella es mesclaven estils com la psicodèlia, el folk o el pop (més tard em vaig assabentar que el tema estava dedicat al gran Nick Drake).
Vaig comprar el disc immediatament i em vaig donar compte que contenia cançons de molt alt nivell, cançons que sonaven a The Byrds, a Rain parade, a Blue Nile o a Prefab Sprout, encara que també cal reconéixer que el productor va fer tot el que va poder i més perquè no fóra així. L'encarregat de perpetrar-ho va ser David Gilmour!! I el resultat un pastitx de teclats i sintetitzadors que a punt està de carregar-se tots i cada un dels temes. Imagineu la qualitat de les cançons per a poder eixir amb èxit de la debacle. A hores d'ara donaria el que fóra per sentir el mateix disc però produït per exemple per Daniel Lanois, hauria fet meravelles!
A més de la cançó abans mencionada cal destacar també dos joies titulades "The Love parade" i "The party" en les que toca la guitarra de dotze cordes Peter Buck de REM.
Després d'este disc van gravar dos més en 1987 i 1990 sense pràcticament cap repercussió. El teclista Gilbert Gabriel va formar The Believers amb èxit nul, Nick Laird-Clowes (vocalista i guitarrista) es va dedicar a la música per a cine i Kate St. John (multi-instrumentista) a música per a sèries de TV.

3 comentaris:

Pizzeria LA COSA NOSTRA ha dit...

La gran "lacra" dels huitanta són els sintetitzadors, les caixes de ritme i eixes bateries amb formes planes i octogonals dissenyades pel mateix dimoni. De tota manera haig de dir que, malgrat el meu rebuig inicial, he descobert grans grups d'eixa decada com ara REM o Dream Syndicate.
M'encanta el blog. Bon treball i ànim.

àngel ha dit...

jeje, gracies, però ja saps que açò és només una excusa per a tornar a escoltar discos. Que vici!!

Pizzeria LA COSA NOSTRA ha dit...

Hem sembla una molt bona excusa.
I què em dius d'un programmeta de ràdio?

Quin mono...