diumenge, 27 de març de 2011

DE DIEGO "Vive con pasión" (1988, wea)

El madrileny Fernando de Diego és un d'eixos músics pràcticament desconeguts pel gran públic (i el xicotet), va formar un grup anomenat Raquel i va editar un sol single allà per 1981 de lamentable i sangreazulera portada titulat "La noche entera" per a dissoldre's poc després i iniciar una carrera en solitari amb no molt més éxtit, un disc en 1986 titulat Chico i este que ens ocupa de 1988 Vive Con Pasión, un disc prou aprofitable, amb bones cançons, les mires posades en Bruce Springsteen, John Cougar, John Hiatt etc. Però que gràcies a una producció molt plastificada i nyonya, molt d'aquella època i de la seua poca per no dir nul·la promoció, va tirar per terra . Temes com "Mi pequeña Edith", "Estrellas como tu", "Bajo el volcán" i sobretot "Roma no paga" hagueren pogut arribar lluny, però al final van quedar com moltes, oblidades en un caixó.
No he trobat cap video d'ell encara que jo recorde una actuació a un programeta de Jesus Hermida (glupss!), aixina que vos enllaçe amb esta plana on podeu escoltar alguns temes del disco.

dijous, 24 de març de 2011

DAMON & NAOMI "More sad hits" (1992, SHIMMY DISCS)

Fa poc vam estar parlant d'este treball amb l'amic Johnny, i es curios com a voltes la poca bola que donem a bandes que en un principi pareixen menors i que amb altres escoltes o altres moments vitals es revelen com un gran descobriment. Este és el primer disc que van editar en 1992 Damon Krukowski i Naomi Yang, la secció rítmica d'uns Galaxie 500 dissolts eixe mateix any per les seues contínues desavinences amb el seu líder Dean Wareham. En una primera escolta em vénen a la ment noms com Cranes, Cocteau Twins o Slowdive, tots ells grups de so melancòlic i envoltant, on les guitarres pareixen sintetitzadors i els teclats guitarres, on dels pedals sonen gloriosos sons, mai un títol i portada de disc van ser més reveladors, encara que també cal admetre que les tonades de Galaxie 500 continuen ressonant per tots els racons, encara que a diferència d'estos More Sad Hits és un àlbum que necessita temps per a degustar cançons com "Laika" o "This car climbed Mt. Washington" on les llinies del baig es mesclen amb una guitarra molt juganera per a allunyar-los del so slowcore tan de moda en els primers 90, "Little red record co." conté una melodia altament hipnòtica, en "Information age" s'acosten a grups com Mojave 3 o a Mazzy Star amb eixos sons càlids amb tocs country, inclús s'atrevixen a versionejar a Soft Machine amb "Memories" i ixen airosos. Damon & Naomi han editant set discos més i inclús tenen un directe gravat a Donosti en 2002 titulat com una de les cançons de Tim Buckley, la inoblidable "Song to the Siren", mentres que Galaxie 500 seguixen (per fortuna) aparcats i fent inclús més gran la seua (merescuda) llegenda.

dimecres, 16 de març de 2011

THE CURE "Kiss me kiss me kiss me" (1987, Fiction)

Després de la concreció pop de The Head On The Door, tocava assaltar la fama mundial i The Cure es van traure de la mànega un doble album en vinil que, en realitat, Robert Smith va gravar pensant en el CD i en la seua capacitat d'emmagatzemament.
Amb estos 74 minuts, Robert Smith no sols es va llevar de damunt a un dels fundadors (Lol Tolhurst), sinó que va començar la seua invasió nord-americana. The Cure van aconseguir el respecte i la passió de milions de seguidors en tot el món, i als que no, ho faria dos anys més tard, amb Desintegration.
Feia la impressió que The Cure, que havien donat tants girades interessants, necessitaven posar orde, fer un disc en què estigueren tots els seus estils dins. Així que, sabent que esta volta no hauria de fer molta selecció en el tall final de cançons, Smith va permetre que fóra l'estudi el que dictara cap a on anirien les diferents cançons.
Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me toca tots els pals, el mateixos Cure bailongos de "Let´s go to bed", encara que sense tanta ironia en la exitosa "Why can´t I be you?" que en els atormentats i barrocs sons foscos de "The kiss". Cançons obertament pop com la insuperable "Just like heaven" i temes absolutament hipnòtics, densos i de llargs desenrotllaments com "All I want" amb eixos teclats tan de la casa o en la magnífica "One more time". A més, el mateix any en què Prince treia un altre doble àlbum, com va ser el monumental Sign Of The Times, Robert Smith s'acostà al funk i a la música negra amb coses com "Hot hot hot!!!". I, pel camí, The Cure ensenyaven a què haguera sonat Ian Curtis si haguera sigut feliç amb "Catch", una de les meues favorites de tota la seua discografia.
El sèptim àlbum de The Cure és per a mi un dels seus millors i més disfrutables treballs i que ademés millora amb el temps.


dilluns, 7 de març de 2011

THE CRAMPS "Smell of female" (1983, BIG BEAT)

Els discos en viu haurien de ser tots com Smell Of Female, dels genials The Cramps, directes i a la jugular. Gravat el 25 i 26 de febrer de 1983 en el Peppermint Lounge de Nova York, Smell Of Female és d'eixos àlbums que respiren verdadera acció i adicció.
La banda lliderada per Lux Interior i Poison Ivy Rorschach sona esmolada i encertada, fidel a eixe brillant primer període de la seua carrera, per l'altre, l'electricitat i l'estètica omplin cada surc (i els espais entre temes) sonant d'acord amb l'ambient i els aullids del públic, que pareixen tornar-se bojos amb cada colp de bateria, cada parada dels temes, rock primari i suat en reductes reduïts: una combinació imbatible.
El disc s'obri amb "Thee most exaulted potentate of love", però és en "You got good taste" on la combustió comença a alçar temperatura, a l'altura de "Call of the wighat" els crits simiescos de Poison Ivy suen rock and roll gutural i per a "I ain't nuthin' but a gorehound" la banda ja a està sonant a tota pastilla, donant-nos una envetja incalculable per no haver estat allí eixes nits en el Peppermint.
El final (com si els Cramps ens deixaren amb les ganes quant millor estavem) és amb el cover dels Count Five "Psychotic reaction". L'edició en CD agrega tres bonus tracks: "Beautiful gardens", "She Said" i un tema d'estudi, "Surfin´dead".
A més d'una edició estàndard, Smell Of Female també va ser editat en el seu moment com una caixa triple de vinils de 7 pulgades.

dijous, 3 de març de 2011

CORCOBADO Y LOS CHATARREROS DE SANGRE Y CIELO "Tormenta de tormento" (1991, TRIQUINOISE)

De tots els discos que ha produït el "Príncipe del Underground" este és un del què més evidencien l'esperit negre i maldit d'un ser ple d'ombres que s'ha convertit ja en llegenda pera generacions tant a Europa com a Mèxic, la seua tercera nació (cal recordar que va nàixer a Alemanya).
Per a la construcció d'esta obra Javier Corcobado va combinar les virtuts i els vicis de Javier Arnal, Nacho Laguna, Nacho Colis i Justo Bagüeste, la banda que de 1991 a 1995 va ser coneguda com Los Chatarreros De Sangre Y Cielo.
Este material va ser gravat en els Estudis Box cap al mes de juny de 1991, tenint com a enginyer d'àudio a Ventura Rico i la producció de desaparegut Ollie Halshall.
Inclou un dels temes més enigmàtics i desgarradors de Corcobado anomenat “Ladrada del Afilador”, que posseïx una meravellosa poètica on es narra les estranyes desaparicions de xiquetes a la montaya i que d'alguna manera retrata les condicions d'intolerància i fanatisme que encara, desafortunadament, es patixen en moltes regions perdudes del món, queden encara rastros de Mar Otra Vez en "Malsoñando" i de Demonios Tus Ojos en "La navaja automática de tu voz" i en "Tormenta de tormento" i sobretot una de les millors cançons de la seua carrera "La libertad (és la carcel más grande de todas las carceles)" on Corcobado comença ha seguir l'estela de Scott Walker o de Nick Cave.
Tormenta de Tormento a dia de hui continua sent per a mi la millor obra d'un autor "maleït" però bàsic per a entendre l'undergound espanyol.