dimecres, 16 de març de 2011

THE CURE "Kiss me kiss me kiss me" (1987, Fiction)

Després de la concreció pop de The Head On The Door, tocava assaltar la fama mundial i The Cure es van traure de la mànega un doble album en vinil que, en realitat, Robert Smith va gravar pensant en el CD i en la seua capacitat d'emmagatzemament.
Amb estos 74 minuts, Robert Smith no sols es va llevar de damunt a un dels fundadors (Lol Tolhurst), sinó que va començar la seua invasió nord-americana. The Cure van aconseguir el respecte i la passió de milions de seguidors en tot el món, i als que no, ho faria dos anys més tard, amb Desintegration.
Feia la impressió que The Cure, que havien donat tants girades interessants, necessitaven posar orde, fer un disc en què estigueren tots els seus estils dins. Així que, sabent que esta volta no hauria de fer molta selecció en el tall final de cançons, Smith va permetre que fóra l'estudi el que dictara cap a on anirien les diferents cançons.
Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me toca tots els pals, el mateixos Cure bailongos de "Let´s go to bed", encara que sense tanta ironia en la exitosa "Why can´t I be you?" que en els atormentats i barrocs sons foscos de "The kiss". Cançons obertament pop com la insuperable "Just like heaven" i temes absolutament hipnòtics, densos i de llargs desenrotllaments com "All I want" amb eixos teclats tan de la casa o en la magnífica "One more time". A més, el mateix any en què Prince treia un altre doble àlbum, com va ser el monumental Sign Of The Times, Robert Smith s'acostà al funk i a la música negra amb coses com "Hot hot hot!!!". I, pel camí, The Cure ensenyaven a què haguera sonat Ian Curtis si haguera sigut feliç amb "Catch", una de les meues favorites de tota la seua discografia.
El sèptim àlbum de The Cure és per a mi un dels seus millors i més disfrutables treballs i que ademés millora amb el temps.


3 comentaris:

juanvi ha dit...

Ostres! Quin monyo més curt porta el Robert Smith! Molen els Cure. No em considere fan d'ells, però m'agraden moltes de les coses que han fet.

Salut!

Juanjo Mestre ha dit...

Efectivament, amb aquest disc van donar el salt a la resta del món. Per a mi no em sembla un dels seus millors treballs, se'm feia molt llarg i havien temes que no els agarrava el rotllo, encara que també et dic que porto molts anys sense pegar-li una repassada i potser canvis en l'opinió. Abraçada.

àngel ha dit...

Juanvi, crec que es el unic o un dels unics videos que Robert Smith porta este pintinat, sorprenent com la cançó.
Johnny, tampoc pera mi es el seu millor traball, sols volia dir que un disco com este, que en el seu moment va ser prou criticat, amb el temps
i amb perspectiva trobes coses realment aprofitables. Yo dels Cure hem quede amb Desintegration.
Gracies!!