dimecres, 30 de setembre de 2009

GREEN ON RED (1982, Down There)



En 1982 i de la mà de la discogràfica de Steve Wynn (Down There), Green on Red es traslladen des del seu Tucson natal fins a Los Angeles per a gravar el seu primer MiniLP (per cert en vinil de color roig en la seua primera edició en USA, autèntica relíquia de colecionista) i es convertixen en pioners d'allò que es va cridar Nou Rock Americà o Paisley Sound junt amb bandes com Rain parade, Dream Syndicate o Long Ryders.
En este treball encara no ha entrat en la formació Chuck Prophet, amb la qual cosa el sò guitarrer encara no està tan present com en discos posteriors, però d'altra banda sí que està l'òrgan de Chris Cacavas que li dóna un sò molt psicodèlic i garajer, al baix Jack Waterson, a la bateria Alex McNicol i el gran Dan Stuart a la veu.
De les set cançons que componen el disc destacaria quatre: "Death & angels", "Black night" (molt celebrada en els seus concerts), "Crawling ilustrated" i "Aspirin" (més celebrada encara en les nostres mítiques festes dels 80).
Dan Stuart és l'únic membre original que queda de la seua primera formació encara que en 2006 es van tornar a reunir tots els seus primers membres per a una gira per Europa.



dimecres, 23 de setembre de 2009

THE GO-BETWEENS "Bright yellow bright orange" (2003, Jetset)



Formats a Brisbane (Austràlia) van començar en els 80 i al ritme de les seues guitarres cristal·lines van arribar a Anglaterra quasi en el mateix barco que altres emigrats musicals tan notables com Nick Cave And The Bad Seeds o The Triffids. Van fitxar per Rough Trade, Sire i Beggars Banquet, van gravar sis discos de pop intemporal, van ser ignorats per la massa i idolatrats per una gran minoria. En 1990 després de dotze anys, els seus dos líders Robert Forster i Grant McLennan decidixen provar sort en solitari. Resultat: la seua música seguix enriquint-se però ells continuen milionaris només en talent. L'any 2000 els dos amics es reunixen per a gravar The Friends of Rachel Worth, una altra col·lecció de cançons redones.
Este disc titulat Bright Yellow Bright Orange, Groc, taronja i brillant com les seues melodies, agredolços i resplendents, o si es preferix, amargues com la pell d'una taronja. Les influències són palpables, ja siga a Lou Reed (l'arrancada de "Mrs. Morgan" a lo Sweet Jane) o el tema "Caroline And I"; Television en el rockero riff de "Make Her Day" o els Byrds en les cristal·lines guitarres tan trenades com sempre i amb eixe timbre semi-acústic tan recognoscible.
Les cançons dels Go-Betweens ens ensenyen una vegada més com fer pop de qualitat sense ostentacions, amb pocs acords però molt ben triats i això sí, amb molta molta ànima.
Per desgràcia este ser el seu penúltim treball abans de gravar l'esplèndid Ocean's Apart (2005) ja que Grant McLennan va morir el 7 de maig del 2006 d'un atac al cor.



diumenge, 13 de setembre de 2009

GIANT SAND "Storm" (1988, DEMON RECORDS)



Giant Sand són una banda de Tucson (Arizona) amb més de vint discos publicats i encara així continuen sent tota una raresa. I no pel que fa el seu líder, compositor i únic membre estable, Howe Gelb, sinó pel seu poc reconeixement.
La música de Giant Sand és aspra i difícil, la perfecta mescla entre el rock i les arrels del country, és com la banda sonora del desert. Van començar cridant-se Giant Sandworms i practicant pop sinistre dels 80 publicant un sòl disc però ja en 1985 van decidir acurtar el nom i donar un gir total al seu sò.
Després de dos traballs arriba este Storm (1988) on donen un clar impuls a la producció i al sò. L'obertura de "Uneven light of day", el honky-tonk delirant de "Three 6ixes", "Town where no town belongs" i "Was Is a big world" són quatre de les millors cançons de la seua carrera. Inclús la versió de "The weight" el clàssic de The Band sona molt bé i demostra el bon ull de Howe per a triar bones cançons i portar-les al seu terreny.
Storm és el primer pas de Giant Sand per a arribar a la mestria que més tard van aconseguir amb discos que són autèntiques obres mestres.

dilluns, 7 de setembre de 2009

GALAXIE 500 "On fire" (1989, ROUGH TRADE)



Van durar poc, des de 1987 hasta1991 i quasi tot el món els coneix més pels seus projectes posteriors: Luna i Damon & Naomi, però van ser una banda magnètica i adictiva com poques.
El seu sò, a pesar de la seua falta de destresa, evocava a Velvet Underground per la seua base rítmica (Damon Krukowski a la bateria i Naomi Yang al baig) amb eixe ritme mecànic i crú i per la cadència de veu de Dean Wareham.Una altra influència clara són Television pels puntetjos de guitarra. Mencionar també que la producció anava a càrrec del Phil Spector del Nova York dels 90, un tipus cridat Mark Kramer que sabia embolicar-ho tot en un sò molt envolvent i de molta bellesa.
On Fire va ser el seu segón treball després de Today i el seu sò és molt semblant encara que per a mi amb cançons molt més melancòliques però amb arrebats molt elèctrics com "Blue thunder", "Snowstorm", "When you will come home" o "Descomposing trees". "Tell me" sona molt més serena, més pausada i en "Another Day" Naomi s'estrena com a cantant solista.
I si en Today versionejaren a Jonathan Richman, en este s'atrevixen amb una estremidora versió del tema de George Harrison "Isn´t it a pity" que en el meu tocadiscos va estar sonant contínuament en eixa època.
Galaxie 500 van ser un grup bàsic de l'escena neoyorkina de finals dels 80, llàstima que només ens deixaren tres joies.