dilluns, 21 de febrer de 2011

COCTEAU TWINS "Heaven or Las Vegas" (1990, 4AD)

Heaven Or Las Vegas és el sext treball d'una banda única e irrepetible, quasi totes les corrents musicals dels primers 80 van tindre els seus dignes succedanis, de Jesus & Mary Chain estaven Mi Bloody Valentine, de Smiths a James, de REM a Jayhawks, de Joy Division a Depeche Mode etc. Però que algú em diga qui va succeir dignament a Cocteau Twins....ningú, ni falta que fà, per a això ens queden els seus discos.
Després d'editar un dels seus millors traballs Blue Bell Knoll (1988) el trio format a Grangemouth (Escòcia) per Elisabeth Fraser, Robin Guthrie i Simon Raymonde graven Heaven Or Les Vegas amb un so molt més brillant i accessible amb la veu de Liz molt més madura, amb més baixos, el que va fer que fóra (i ho continua sent) el seu disc més venut. El disc s'obri amb "Cherry-coloured funk" una cançó amb molta força i guitarres cristal·lines. "Pitch the baby" revela un nou sò per a la banda on Liz quasi rapetja les lletres amb una interpretació vocal impressionant de nou. "Iceblink luck" va ser llançada com a single i per bones raons, la canço s'apega al cap amb una melodia inoblidable. "Fifty-Fifty clown" té una línia de baig forta que obri la cançó i s'esvaïx al final on es pot sentir clarament a Liz cantar: "Els oceans de l'emoció". Una de les millors cançons és sens dubte "Heaven or Las Vegas", amb una interpretació vocal de nou impressionant de Liz que canta amb tres línies vocals! També té una melodia que se t'apega en el cap. "I Wear Your Ring" és un altre punt a destacar d'este àlbum amb una melodia prou original on pareix que es pregunten com arribar a ella. "Fotzepolitic" té una guitarra molt ràpida , una bona cançó. "Wolf in the breast" és molt fàcil d'escoltar, amb guitarra acústica, la càlida veu de Liz pega voltes al teu voltant i no et solta. "Road, river and train" és una de les millors cançons dels Cocteau Twins, quan l'escoltes pareix que vages en eixe tren a través d'un paisatge fascinant amb una posta del sol. "Frou-Frou foxes in midsummers fires", l'èpic títol de la ultima cançó comença molt suaument pera què després el cor entre en acció i són absorbits per les veus i guitarres, és un tema que realment dóna esborrons, una altra de les seues millors cançons de la seua carrera!
Este és un disc essencial per a tots els amants del sò d'una mítica discogràfica 4AD on ells eren un dels seus màxims exponents i també de tots els amants de les musiques siniestres i de qualitat de les anys 80, a col·locar al costat de lluminàries com The Cure, Dead Can Dance, Dif Juz o de Siouxsie & The Banshees.



1 comentari:

Juanjo Mestre ha dit...

Crec que parlarem d'aquest l'última vegada. El que tinc és el "Treasure" però aquest ho vaig veure un muntó de vegades. A veure si puc sentir-lo. Et cride per al primer cap de setmana març si no passa res. Abraçada