A pesar que la fama se la va portar Madrid i la seua famosa moguda, fora de la capital també es feien coses molt ressenyables, Derribos Arias (Donosti), Silvio (Sevilla), Loquillo (Barcelona) i per descomptat Siniestro Total a Vigo.
Molta gent es quedarà amb la primera etapa punk amb German Coppini a les veus. No obstant això a mi m'agradaria ressenyar el disc del canvi i que crec que és una de les grans obres del power punk espanyol, Menos Mal Que Nos Queda Portugal.
Ho havien passat un poc mal amb la fuga de Coppini a Golpes Bajos però van saber eixir del pas amb Miguel Costas exercint de vocalista i van traure un disc (El Regreso) que estava en l'onda del primer però amb algun toc pop que marcaria el camí per a la seua segona obra.
El disc s'obri de forma rocambolesca amb "Tipi dulce Tipi" i seguix amb una peça punk dedicada a Ray Charles i Matt Murdock anomenà "E.L.E.V.E.N", li seguix un altre clàssic, "Que corra la nicotina", amb una lletra que hui en dia quasi que seria censurada, "La matanza de taxis" té un rotllo pop misteriós amb riffs i un groove de bateria tan senzills com a efectius.
Les lletres i arreglaments són molt divertits en tots els temes, però també enginyoses quan les firma Julian Hernández, Miguel Costas sempre ha sigut un poc més tosc i senzill, però ací precisament és on radicava l'encant del grup, en la mescla de pedanteria de Julian amb les lletres i els acords primaris de Costas.
"Assumpta" (dedicada a Assumpta Serna que era un sex symbol de l'època) és una de les cançons més conegudes de Costas i un absolut clàssic. "Menea el bullaregue" porta un rotllo més festiu, amb una lletra prou graciosa sobre balls populars. "Miña terra galega" és un altre dels seus grans clàssics i una de les millors i més aconseguides versions de "Sweet home Alabama" de Lynyrd Skynyrd, "Keke Rosberg" té un ritme en l'ona de The Jam, "Senyor, ilumina mi corazón" és una altra cançó simpàtica amb un òrgan molt juguetó, "Oh! Que raro soy" podria ser dels Undertones o dels Ramones, "Te quiero" és com la cosina germana de "Assumpta", pop enèrgic amb influències 50's, "Sonorice su templo" torna a terrenys "ramoneros" i arribem a la recta final del LP amb un altre clàssic absolut: "¿Quienes somos, de donde venimos, adonde vamos?" probablement la cançó més allunyada de la tònica general de l'àlbum, però amb la lletra i composició més destacades, i per a acabar el disc "Si yo canto", una versió d'un clàssic 60's en la seua faceta més surfera.
La portada original del disc és el de la bicicleta encara que no sé perquè motiu més tard es va editar amb una horrible portada on unicament apareixia el títol del disc com escrit en un mur.
3 comentaris:
Bon disc! Irrepetibles eixos Siniestro d'aquells anys. Després se'n va anar Miguel i ja no han segut mai el mateix. Com bé tu dius la màgia d'aquest grup era la mescla de Miguel i Julian.
Salut!
Ah, per cert, ja tens el disc de Carcoma? Que no m'entere jo de que no el tens eh!
Jejejeje!
Jeje, ja m'enterat ja. Guardamen un, pero q estiga firmat i tot!!!
Bo.
Gran article per a un gran disc a reivindicar. Fa molt de temps sense sentir-lo. Joer, tinc mogolló de ganes ara de tornar a escoltar, lo mateix que a Derribos Arias. Abraçada.
P.D.: una indiscreció, això de Gata a Korea del teu perfil tenia un riu que es diu Gorgos. Si vols em contestes a l'email del meu perfil.
Publica un comentari a l'entrada