Sí ja sé que (quasi) tots els fans de The Jam, entre els que em trobe, reneguen d'esta etapa musical del gran Paul Weller però jo crec que en ella també va haver-hi moments molt aprofitables, especialment en els seus quatre primers discos, una cocktelera perfecta de soul, pop, funk i jazz antes de que es portara tant alló del "acid jazz".
The Cost Of Loving va ser el principi de la seua decadència, (potser haguera sigut un magnífic epitafi) les cançons van perdre en frescura i van caure en una producció massa sofisticada i ochentera en el pitjor dels seus sentits. Encara que també és de justícia ressaltar algunes cançons com "I didn't matter" que va ser el primer single i va tindre prou èxit a Anglaterra, "Right Go On" amb l'influencia evident de Prince i eixa mescla de funk i rap, el segon single "Heavens Above" amb la magnífica veu d'acompanyament de Dee C. Lee o el pop quasi perfecte de "The Cost Of Loving", la resta del disco és prou prescindible, aixó sí, el diseny és magnífic i seguix imprés en la carpeta interior la seua ja clàssica frase This record is not for sale in South Africa en contra del apart-heid.
Un any després en 1988 Paul Weller i Mick Talbot van donar per liquidada la carrera de The Style Council amb un disc mediocre titulat Confessions Of a Pop Group, per a llançar-se Paul de nou a les barricades i la música mes reivindicativa en una carrera en solitari molt destacable.
2 comentaris:
Joer, precisament esta setmana li explicava a una companya de feina que Paul Weller tocava en els 80 en Style Council. Jo també sempre he sentit una especial predisposició per The Jam i renegava d'este grup, però recordo que a mitjans dels 90 un amic a Xàbia em va dir que Style Council era un grup exquisit en el seu estil. A partir d'eixe moment vaig escoltar una poquet més i encara que no em maten vaig començar a valorar més positivament. Controlo més els seus dos primers discs, especialment el Cafe Bleu. Abraçada.
Hola JJ, els primers treballs són sens dubte el millors, et recomane Our Favourite Shop on està pera mi la seua millor cançó "Walls come tumbling down!" tot un himne anti-Thatcher.
Bó!!!
Publica un comentari a l'entrada