In Mi Tribe és el primer disc d'una trilogia insuperable (després van arribar Blind Man´s Zoo i Our Time In Eden) i el segon d'una banda nascuda a Jamestown (New York) i formada pels músics Jerome Augustyniak, Robert Buck (germà de Peter Buck), Steve Gustafson, John Lombardo, Dennis Drew i la lletrista i magnífica vocalista Natalie Merchant, la seua música era una mescla perfecta del pop rock americà de l'època (REM, Game Theory, Concrete Blonde) amb uns textos molt currats i amb molta càrrega de profunditat.
En este disc, que per cert en l'època va ser un autèntica bomba a les collage-radios, s'entremesclen temes com l'abús als xiquets "What's the matter here" (una cançó que d'altra banda musicalment transmet molt bon rotllo), l'analfabetisme "Cherry tree", la guerra "Gun shy" o el medi ambient en un meravellós tema cantat a duo amb Michael Stipe (molt present en tots els seus discos) titulat "A campfire song", altres invitats de luxe van ser James Taylor i Linda Ronstant fent cors, temes destacables també van ser el single "Like the weather" i la versió que van fer del "Peace train" de Cat Stevens.
En 1999 van editar el seu últim album The Earth Pressed Flat i un any després va morir Robert Buck de càncer i van decidir separar-se. Natalie Merchant per la seua banda va emprendre una carrera en solitari amb sis discos editats i amb molt bones crítiques.
3 comentaris:
Joer, tio, flipo. Ja et dic, adoro aquest cuchitril. Aquest és el disc, un dels més importants de la meva vida també. Moltes vegades he pensat en fer-li un post però trobar els més grans elogis resulta difícil. Sempre estaré enamorat de la Merchant, la meva gran diva musical. "In my Tribe" m'acompanya des de fa molts anys per a determinats moments on the road. Moltes vegades vaig llegir que els millors discos dels Maniacs eren "Blind Man's Zoo" i "Our Time In Eden". Per mi no hi ha color, "In my Tribe" no té ni un sol racó sense valor. No sabia que "Peace train" era de Cat Stevens. A la meua nana li agrada "Gun Shy". Grandiós post. Perquè després diguin que els 80 va ser una dècada musicalment decadent. Aquest és el disc, no ho dubtem. Abraçada.
No els coneixia però m'han agradat. La xica canta realment bé.
Salut!
Holaa Wood!! Et veig entusiasmat, la veritat és que no és per a menys, eren realment bons i damunt intel·ligents, Blind Man'S Zoo també és molt bo encara que potser no tinga la ràbia i la força d'este, tenen cançons que a mi encara em posen els pèls de punta.
Salutacions i a vore si baixes per ací!!!
Iepp primo, és un grup a descobrir amb cançons acollonants, mira que jo no sóc molt de grup amb xica de cantant però estos sempre em van poder.
Booo.
Publica un comentari a l'entrada