1991 va ser l'any en què quatre escocesos publicaven una xicoteta obra mestra de pop lluminós i desenfadat, un disc replet de grans cançons que es convertiria en referència i disc de capçelera per a milers de persones, eixe disc s'anomenava Bandwagonesque.
Teenage Fanclub es van formar a Glasgow en 1989, Norman Blake, Raymond McGinley, Francis McDonald i Gerard Love eren quatre jóvens enamorats de la música dels Beatles sense massa experiència encara que Blake i MacDonald havien militat en uns novells BMX Bandits. Sense a penes mitjans el nou grup gravaria autofinançant-se el que seria el seu primer disc A Catholic Education on ja mostraven clarament cap a on es decantava el grup, un còctel de contagioses melodies i soroll salvatge directament importat de Sonic Youth.
En la seua musica de sempre han estat presents estes dos tendències, el soroll i la melodia, en A Catholic Education primava el primer, i posteriorment, sobretot a partir de Grand Prix el grup ha anat abandonant progressivament la seua faceta noise, Bandwagonesque és el disc que presenta les dos cares del grup, és el disc que millors cançons té i el disc amb mé soroll.
Sens dubte el seu principal referent són Big Star, igual que el grup d'Alex Chilton i Chris Bell, ells mai han ocultat la seua fixació per les melodies dels Beatles, i els dós grups s'han acostat a elles de manera semblant, pujant el volum de les seues guitarres i accelerant els ritmes, encara que els resultats han sigut prou diferents, “The concept”, l'increïble tema que obri el disc deu molt en la seua melodia a Big Star, però es separa molt en la intenció embrutar-la, afegint una distorsió senzillament genial, la jugada es remata en el segon tall, titulat “Satan” una breu dentada hard-core.
El disc conté una bona sèrie de temes a l'altura de “The concept”, melodies perfectes banyades en distorsió com “December”, “What you do to me”, “I don't know”, “Metall baby” o “Pet rock”, temes contagiosos, optimistes i brillants, on ja apareixia en tot el seu explendor la capacitat compositiva i interpretativa del grup comandat per un Norman Blake en estat de gràcia.
Anys después, en ple boom del noise-rock nord-americà, Teenage Fanclub van obtindre un merescut reconeixement i Bandwagonesque va obtindre l'estatus de disc referencial per a multitud de bandes que van tractar d'aproximar-se d'eixa forma tan particular al pop.
Hui en dia la banda, amb un sò molt mes net i professional continua entregant magnífics discos i oferint immillorables concerts, corrent-se entre els seus fans el rumor que són imbatibles, i jo done fe d'això.
4 comentaris:
Acabo de tornar de la terreta (he menjat en la teua Korea tornant) i em trobo amb aquest post. Ja et puc dir que aquest disc va canviar les meves tendències de gustos musicals. Com bé saps els Teenage Fanclub són una de les meves grans debilitats. El "Bandwagonesque" és fabulós. Sincerament, l'anàlisi del teu text sobre el disc no li falta ni li sobra al meu entendre ni un punt ni una coma. Abraçada.
Hola!!! Pues sí, Bandwagonesque sens dubte és un dels discos més complets dels 90 i un dels meus millors discos. A la pròxima que estigues per Korea fes-ho saber jeje. Salutacions!!
Un disco d'eixos que no te canses mai d'escoltar :)
Joan.
Hola Joan, es de veres es un treball de cap a rabo bestial!!
Publica un comentari a l'entrada