dimarts, 8 de juny de 2010

SURFIN' BICHOS "Hermanos carnales" (1992, RCA)


Dos fets marquen l'eixida de Hermanos Carnales, el considerat millor treball de Surfin' Bichos: l'eixida del grup de José Manuel Ponce, cosí de Fernando Alfaro, i la del seu mànager per problemes de salut i potser això va fer que tiraren les restes.
Tant va ser així, que el tercer disc de la banda d'Albacete va ser ideat com un àlbum doble, en el que es repartirien els temes més directes en el primer, i els mes experimentals en el segon però RCA no va donar el permís a esta proposta, encara que el títol i la idea conceptual es van mantindre intactes.
L'estil cru d'Alfaro seguix en Hermanos Carnales, i inclús arriba a la cima tant en lo musical com en les lletres en molts moments del mateix, si bé el so és més refinat que en Fotógrafo Del Cielo gràcies a la producció de Steve Gwynn .
El disc està ple d'imatges religioses, relacions incestuoses, amor, intensitat i desig. "Mi hermano carnal" té un començament que recorda a Parálisis Permanente amb una lletra amb clares al·lusions a les drogues i a l'incest, està la sensibilitat pop d'Alfaro en "Efervescente", amb els primers cors d'Isabel León i en la bossa de "Abrazo en un terremoto", també hi ha la part introspectiva "Humo azul" i la confessió brutal de "Mis huesos són para tí".
El single "Fuerte!" va arribar a tindre una certa ressonància mediàtica, a pesar de les referències sexuals tenía una tonada molt apegalosa que entrava molt bé en ràdios comercials.
I per descomptat, no falten les metàfores bíbliques, tant en "San Jose Experience" (encara que la lletra és de Carlos Cuevas) com en "Hey, Lázaro" amb música de Joaquín Pascual.
El conjunt de cançons més eclèctic que el grup ha firmat en la seua història també dóna com resultat dos joies pop "Ella y yo" i especialment "La estación de las lluvias" amb un xiulit que posa els pels de punta, igual que la melancolia de "En Otoño" amb uns arreglos de cordes que bé podrien haver-se'ls robat als R.E.M de Out Of Time.
El disc considerat més redó de Surfin' Bichos pot estar entre un dels millors que s'han publicat en la dècada dels 90 perque té cançons adictives, de alt calat emocional, i és un disc que obri portes per als grups indies, que ja començaven per aquell 1992. Com sol dir-se, per a emportar-se a una illa deserta.
http://www.megaupload.com/?d=LVA8BBGB

1 comentari:

Space Woody/Jagger ha dit...

Hey Angel, grandiós disc. Com bé dius potser el millor nacional de la dècada dels noranta. Li vaig fer un post al principi del bloc. Tio, flipo la quantitat de gustos similars que tenim. Ja miraré més detingudament però l'altre dia vaig estar donant una volta pel teu espai i bo, Cramps, Galaxie 500, Inhibidos Quizas, etc. A veure si quedem algun dia i ens prenem unes canyes per la zona. Abraçada.