FUGAZI "End hits" (1998, DISCHORD)

Ian McKaye va liderar allà pels 80 una de les bandes més influents de l'hardcore nord-americà: Minor Threat. Una banda de poc recorregut però que va deixar empremta fins que a finals de la dècada va decidir posar en marxa a Fugazi junt amb Joe Lally, Guy Picciotto i Brendan Canty, formació que es mantendrà intacta fins a la data.
Fugazi són una banda amb principis, polítics i de gestió. A pesar de múltiples ofertes de multinacionals a causa de la seua creixent reputació, mai han cedit i es mantenen autoeditant-se els seus discos i en la discogràfica de sempre: Dischord, propietat per cert del mateix Ian.
Quant al seu estil musical és difícil de definir, alguns ho han catalogat de post-hardcore (glups!) encara que jo diría que Fugazi són una etiqueta en sí mateixos, una de les bandes més lliures del rock.
La seua discografía no és molt extensa, sis discos en onze anys, però tots i cada un d'ells absolutament imprescindibles, és molt difícil decantar-se per un d'ells.
Este End Hits té temes increïbles com el senzill "Break" , com "Place positions", o "Arpeggiator". És un dels seus discos més experimentals i alternatius i fins en alguns temes com "Recap modotti" se'ls pot comparar a SonicYouth.
Des de 2001 seguixen inactius (encara que sempre han negat que s'hagen separat) i Ian McKaye té un altre projecte en marxa anomenat The Evens.

http://thepiratebay.org/torrent/4451825/Fugazi_-_discography_(7_studio_albums___3_EP_s)

FRANK BLACK (1993, 4AD)

Sempre vaig ser un admirador dels discos de Pixies i no dels seus recopilatoris, per al meu gust autèntics pastitxes per a allargar la seua agonía i com no els seus ingressos. I precisament en l'última etapa dels Pixies, la de Bossanova o la de Trompe Le Monde, és en la que es bassa l'arrancada de la carrera de Frank Black (abans Black Francis). En eixe sò ja amb molts més matissos, més glam, més surfero, inclús més rockabilly i no tan immediat i punkie dels seus principis.
En este primer disc en solitari compta amb dos músics de prestigi com Eric Drew Feldman (Pere Ubu) i amb Jimmy "Handyman" Jones.
En el disc hi ha de tot, des de clars homenatges a Stooges "Ten percenter", al Bowie de la seua etapa berlinesa "Parry the wind high, low", els Ramones "I Heard Ramona sing", They Might Be Giants "Brackish boy" o els Beach Boys "Hang on to your ego". També hi ha espai per a temes més relaxats com "Adda Lee" o "Everytime i go around here" i com no per al surf instrumental "Tossed".
Frank Black ha editat ja tretze discos però mai ha comptat amb el beneplàcit dels fans de Pixies i menys de la crítica (potser el llistó estava massa alt) però en els seus treballs hi ha moments realment aprofitables.

FELT "Me and a monkey on the moon" (1989, él records)

Felt va ser un dels grups britanics més peculiars i misteriosos de la dècada dels 80. Formats per un personatge molt peculiar Lawrence Hayward que exercia de cantant i guitarrista, Felt eren punt i a part en el panorama musical de les illes, un grup quasi sense imatge, de sò nu i guitarres cristal·lines. Els seus discos no solien tindre bones crítiques, a penes tocaven en directe i damunt les lletres de les seues cançons i els títols d'elles els va guanyar fama de pretensiosos i inaccessibles. Per això mai van tindre el beneplàcit de la crítica musical i en els deu anys que van estar en actiu no van passar de ser un grup de culte per a minories.
Me and a Monkey on the Moon és un dels seus millors treballs, el perfecte epíleg a la seua carrera i sens dubte musicalment és el més complex. Està ple d'emocions, de diversió i de memorables melodies. El disc conté tres cançons que per al meu gust estan en el top10 de Felt i potser en el top del sò britànic d'eixa dècada, "New Day dawning" amb eixa llinea de baig i òrgan, "Mobile Shack" i sobretot "I can´t make Love to you anymore" que pareix tota una declaració de despedida a una carrera que va estar plena de grans moments però que ell sabia que no donava per a més.
També és de destacar l'artwork de la portada que li van dissenyar en la discogràfica él records, segell que no editava a qualsevol i que sens dubte mereixerà un capítol a banda.

http://www.mediafire.com/?1oo2yl2to2i

THE FEELIES "Time for a witness" (1991, A&M)

Time For A Witness és el quart i últim LP d'una banda realment fabulosa, que ho tenien tot per a triomfar en una època (entre 1980 i 1991) en la que sí ho van fer bandes semblants com REM, Replacements o Bangles.
Després d'una opera prima impactant e insuperable com Crazy Rhythms (1980) el llistó estava ja massa alt, encara que els seus dos següents discos no estaven a la seua altura The Good Earth (1986) i especialment Only Life (1988) són discos de rock americà d'altura i molta.
Time For A Witness (1991) és el seu últim treball i es nota que va ser el més treballat de tots amb eixes guitarres cristal·lines, els arreglaments de corda, les meravelloses percussions de Stanley Demesky, el ritme tan caracteristic (que els emparentava clarament amb els britànics Woodentops) i les veus i els acords purament velvetians de Glenn Mercer i Bill Million.
El disc per a mi és una joia amb bons mitjans temps com "Waiting" , "Find a Way" o la fabulosa "Time for a witness". També hi ha temes més enèrgics com "Sooner or later" (esta sempre queía en alguna festeta) o "Doin' it again". I tocs a altres bandes com en "Invitation" que sona un poc com el "Boys don´t cry" o en el tancament de l'àlbum amb la versió de "Real cool time" dels Stooges.
Hagueren pogut ser grans, inclús en 1986 el seu amic Jonathan Demme els va traure en la seua pel·lícula Algo Salvaje tocant en una festa d'institut però de poc va servir, van continuar sent un plaer per a uns pocs.

La cançó que penge és d'una reunió que van fer per sorpresa al Juliol d'este mateix any a Hooboken. On va haver sempre queda!

http://rapidshare.com/files/247951843/1991_-_Time_for_a_Witness.rar

THE FALL "Extricate" (1990, Fontana)

The Fall és el grup liderat per Mark E. Smith, un tipo prou excèntric i especial que més que cantar parla i que fins a la data ha editat 27 discos d'estudi destacant sobretot per les seues cíniques lletres i les seues cançons prou poc melòdiques on predominen les guitarres i teclats.
Van sorgir en 1977 de les cendres del post punk junt amb grups com Magazine, PIL o A Certain Ratio i són dels pocs que han mantingut una carrera mínimament coherent encara que això no els ha portat de cap manera a la fama, de fet només dos temes seus han entrat en la llista de èxits britànics.
Extricate és el seu treball número 13 i va ser un intent de reprendre el sò dels seus inicis amb cançons com "Sing Harpy!", "Black Monk Theme Part I" o "Extricate". Cançons també on es notava l'estat d'ànim de Mark després del seu divorci amb la teclista Brix Smith com "I'm Frank" o "Bill is dead". I també intents d'innovar (cossa que mai han deixat de fer) com "And therein..." o la magnífica "Telephone thing".
En estos temps de pop rock anglés prou avorrit i apocat on triomfen grups com Maximo Park o Kaiser Chiefs sempre està bé recordar que encara hi ha un grup a Manchester que manté viva la flama de l'inconformisme i el sò revolucionari.

ESCLARECIDOS "Dragón negro" (1994, GASA)

Dragón Negro és el 6t disc de Esclarecidos, un grup estrany i difícil de catalogar i d'enquadrar en una època en què dominaven els grups de la Movida i ja després el boom de l'indie. Ells sempre van nadar contracorrent i potser per això molts inclús els trobem a faltar.
Els seus principals components van ser Cristina Lliso, Alfonso Perez (amo i creador de la dicográfica Grabaciones Accidentales), Nacho Lliso, Coyán Manzano i Suso Saiz (reconegut productor) encara que per les seues files van passar prou noms il·lustres com Paco Trinidad, Gonzalo Lasheras o Pepe "El Víbora" Cardona.
El seu era un pop molt elegant amb continus acostaments al jazz, jo crec que estaven molt influenciats pel que a mitjan dels anys 80 feien gent com Weekend o Swing Out Sister encara que ja en la seua segona etapa sonaven prou més experimentals amb alguns tocs electrònics. Van arribar a tindre molt bones crítiques entre els entesos però mai va passar d'ací, i la veritat és que tampoc pareixia importar-los molt.
Este àlbum és el seu penúltim treball i potser és un disc amb molta més força que els seus dos anteriors, amb molt més rock. La meua favorita del disc és "Hay" una de les més potents, també hi ha precioses cançons d'amor i desamor com "Qué pasará mañana" o "Cién kilos", grans col·laboracions com la de Pablo Guerrero en "Dragón negro" o Javier Corcobado en "La mala rosa" i dos singles molt bons "No quiero" i "El detalle".
Actualment Cristina i Alfonso seguixen en actiu amb el projecte Lliso però amb molt poc material publicat.

ELVIS COSTELLO "Spike" (1989, Warner Bros.)

Este va ser el disc a que vaig descobrir al gran Elvis Costello i potser per això a dia de hui continua sent el meu preferit. Després d'editar King of Amerca (1986) i Blood AndChocolate(1986), dos dels seus millors treballs, Elvis decidix independitzar-se dels Attractions i elabora un àlbum amb molta producció, molts instrumentistes de luxe i millors cançons. És un disc molt variat i amb molts matissos que necessita moltes escoltes.
Per posar alguns exemples de col·laboradors destacats només cal veure que en el primer tema "...This town..." podem llegir els noms de Roger McGuinn (The Byrds), Paul McCartney (Beatles), Jim Keltner o T Bone Burnett! I a partir d'ací podem trobar Marc Ribot, Jerry Marotta, Chrissie Hynde...
I les cançons....per primera cal dir que conté per a mí una de les millors cançons pop de la història, té tonada, campanetes e immediatesa, és "Veronica" i està firmada junt amb "Pads, paws and claws" a mitges amb Paul McCartney, i això es nota. Després estan"Chewing gum" i "Stallin Malone" junt amb la Dirty Dozen Band (esplèndida banda de Nova Orleans). Cançons amb aire irlandés "Any king's shilling". I coses tan boniques com "God's comic" o la meua preferida "Satellite" que és una cançó d'amor d'aquelles per a emmarcar amb una tonada que posa els pèls de punta.
Un disc magnífic que confirma aElvis (per si algú no ho sabia) com un dels millors compositors d'esta època.