Ian McKaye va liderar allà pels 80 una de les bandes més influents de l'hardcore nord-americà: Minor Threat. Una banda de poc recorregut però que va deixar empremta fins que a finals de la dècada va decidir posar en marxa a Fugazi junt amb Joe Lally, Guy Picciotto i Brendan Canty, formació que es mantendrà intacta fins a la data.
Fugazi són una banda amb principis, polítics i de gestió. A pesar de múltiples ofertes de multinacionals a causa de la seua creixent reputació, mai han cedit i es mantenen autoeditant-se els seus discos i en la discogràfica de sempre: Dischord, propietat per cert del mateix Ian.
Quant al seu estil musical és difícil de definir, alguns ho han catalogat de post-hardcore (glups!) encara que jo diría que Fugazi són una etiqueta en sí mateixos, una de les bandes més lliures del rock.
La seua discografía no és molt extensa, sis discos en onze anys, però tots i cada un d'ells absolutament imprescindibles, és molt difícil decantar-se per un d'ells.
Este End Hits té temes increïbles com el senzill "Break" , com "Place positions", o "Arpeggiator". És un dels seus discos més experimentals i alternatius i fins en alguns temes com "Recap modotti" se'ls pot comparar a SonicYouth.
Des de 2001 seguixen inactius (encara que sempre han negat que s'hagen separat) i Ian McKaye té un altre projecte en marxa anomenat The Evens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada