PAVEMENT "Slanted and enchanted" (1992, Big Cat)

En 1992 Pavement van ser un d'eixos grups de post-universitaris frikis que van començar a fer soroll com antes van fer Pixies, Sonic Youth, Superchunk o Dinosaur Jr., (tenint a The Fall com la gran referència britànica) i gravant un debut que prompte es va situar entre les obres mestres de l'indie-rock dels 90.

Com passa amb els discos de Sonic Youth la primera escolta de Slanted & Enchanted no és del tot fàcil per a un oient no acostumat a eixe estil, distorsió, instruments lents, atonalitats, veu murmuradora i moltes eixides de tò fan que el pop o el rock clàssic no s'apliquen, per tot açò cal citar també a la Velvet com una referència bàsica.

Comença "Summer Babe (Winter Version)" amb la seua veu temperada i una instrumentació que pareix anar a la seua bola però amb una força melòdica brutal entre tanta distorsió. Després "Trigger Cut/Wounded Kite drec :17" en un tò molt més animat amb cors gamberros. Hi ha esclats punks com és el cas de "No Life Singed Her".

La màgia de Slanted & Enchanted és que mai saps si el el seu tò és alegre o trist, quedant en un sentiment agredolç, àcid, irònic i inclús cínic. I és que fins als moments més melancòlics com "In The Mouth a Desert", tenen lloc cors atípics i genials. Al noise pur i dur s'entreguen en "Conduit for Exit!" al lo-fi en la seua millor expressió amb el deliciós indie-pop de "Zurich is Stained".

I arriba un dels millors moments amb "Loretta Scars", amb un senzill fons de pop a colp de bateria, electricitat en l'ona de J Mascis. Novament "Here" assossega l'assumpte, un tema ple d'emoció i melancolia. Tot seguit, en xoc frontal, "Two States" crispa el panorama.

Després arriba el single amb majúscules que és "Perfume-V" té la garra rockera per a enganxar un seguidor de Nirvana i una melodia de les que creen escola. A partir d'ací ens queda una recta final d'infart des de les frikis "Fame Throwa" i "Jackals False Grails: The Lonesome Era" fins a un final en clau de balada indie com és "Our Singer".

Van gravar quatre discos més però cap a l'altura del seu debut i es van separar en 1999, encara que han anunciat un retorn als escenaris per a enguany i els tindrem al Primavera Sound.

http://www.mediafire.com/?edrsdgl0m99

PATA NEGRA "Guitarras callejeras" (1986, Nuevos Medios)

Pata Negra és un grup mític dins de la història de la música espanyola. Format pels germans Amador després de la dissolució de Veneno, potser haja sigut la banda que més ha fet en favor del flamenc mestís, no per ser els primers, sinó per la qualitat aconseguida i pel gran impacte que va causar en el panorama musical i en el públic. En realitat, més que fusió de flamenc i blues, pot dir-se que la seua música va constituir un nou estil.

Guitarras Callejeras és el segon disc de la mítica banda dels germans Amador. És potser el millor, o més bé el primer perquè després arribaria Blues de la Frontera, exemple en tota la història del flamenc de finals del segle XX del que es anomena "flamenc rock" gitano.

Els seus menys de 36 minuts es dividixen entre quatre cançons tremendes "Rock del Cayetano", "Ratitas divinas", "Pata Palo" i "Los mánagers", dos instrumentals frenètics "Morao mellizo" i "La pata negra" i una versió inicial plena de saler de la ranxera "Juan Charrasqueado". El so es recolza sempre sobre tres estils: flamenc, blues i rock. La proposta manté tota la ferocitat del carrer, l'esperit punk i el surrealisme gitano de la primera formació de Veneno. I l'absència de Kiko, no és tal si tenim en compte que tres de les composicions més sembrades són seues.

L'efímera edició en vinil de Polygram probablement siga la responsable de l'escassa atenció que (per a escàndol de cada vegada més adoradors) encara hui rep este fantàstic disc. Afortunadament podem trobar-ho hui gràcies a la voluntat de Nuevos Medios per fer-se amb els drets d'edició i mantindre-ho sempre disponible en el seu catàleg. Una altra cosa és el que puga pensar-se del presumpte treball de "remasterizació" de les versions en CD.

http://rapidshare.com/files/176732474/Pata_Negra_-_1985_-_Guitarras_Callejeras.rar

ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK "Architecture & Morality" (1981, DINDISC LTD.)

El vaig comprar en el seu moment en cassette i el vaig perdre, vaig passar molt bons moments amb ell i més tard el vaig aconseguir en vinil. Si hi ha un punt intermedi entre els sons més experimentals i la màquina de fer hits en què es van convertir més tard eixe és Architecture & Morality. Potser OMD siguen la banda de Liverpool que més èxits ha coseguit (fent una música totalment diferent) després dels Beatles. Només cal escoltar els tres singles que van extraure d'este tercer disc per a fer-se una idea, "Souvenir" és un tema mitjà instrumental i amb una melodia molt càlida i inspirada a càrrec de Paul Humphreys, "Joan of Arc" esta vegada interpretada per Andy McClustey té un aire més dramàtic en la llinea d'un altre dels seus grans èxits, "Enola Gay", i les quotes èpiques continuen creixent en el tercer single "Maid of Orleans" que comença amb una sèrie de drons molt maquinals per a anar creixent fins una melodia d'aquelles quasi perfectes. Altres moments bons de l'àlbum són el tema que l'obri "The new stone age" amb eixa combinació d'electrònica i guitarra distorsionada o "She´s leaving" que és una perfecta cançó pop. D'altra banda "Georgia" i "Sealand" feien ja presagiar el treball que traurien dos anys després anomenat Dazzle Ships i que és el seu disc més experimental. Architecture & Morality va ser reeditat l'any passat amb material inèdit i respectant el seu magnífic disseny gràfic (Peter Saville) encara que, això sí, només en CD.

NEW ORDER "Technique" (1989, Factory)

Technique és una "masterpiece", un àlbum esplèndid (per a mi el seu últim gran disc) d'una banda irrepetible, una banda que ens va ensenyar a ballar (poc) als més rockeros i a escoltar detingudament als més bailongos.

New Order es va formar de les cendres de Joy Division per Bernard Sumner (veu i guitarra), Peter Hook (baig), Stephen Morris (bateria) més la incorporació de Gillian Gilbert (teclats), i ja des del principi fins ara van cultivar una imatge misteriosa (mai van traure una sola foto en els seus discos) al mateix temps que cuidadosa (les seues portades eren autentiques obres d'art, especialment les de Power, Corruption & Lies i la de Low-Life).

Després de quatre notables treballs en 1989 sen van anar a gravar a Eivissa i quan molts es temien el pitjor, es marquen un disc ple de cançons amb majúscules, si bé és veritat que en el seu primer single "Fine time" pecaven un poc de repetir fórmules anteriors ("Blue monday"), en els altres dos "Round & round" (el video encara és millor) i "Run" i inclús en els dos temes que tanquen l'àlbum "Vanishing point" o en la meravellosa "Dream attack" (que llinea de baig!) s'els nota sobrats en el terreny del pop, també va haver-hi lloc, com no, per a la contínua polèmica entre Bernard Sumner i Robert Smith (The Cure) qui ja en anteriors ocasions el va acusar de plagi (jo crec mes bé que li va servir d'inspiració) i en este cas va declarar que "All the Way" era calcada al seu "Just like heaven".

http://rapidshare.com/files/150966039/New_Order-Technique-Remastered-2CD-2008-FWYH.part1.rar

NEIL YOUNG & CRAZY HORSE "Ragged glory" (1990, Reprise)

Este és un d'eixos discos en què poses l'agulla damunt i de sobte t'alegra el dia, et dóna un xut d'energia, per a mí un dels millors discos de rock a pèl del segle XX, una verdadera bestialitat que van parir els Crazy Horse en 1990 després de gravar un excel·lent disc Neil Young en solitari (Freedom) i després també d'haver pegat moltes bandades la dècada dels 80 amb discos prou mediocres i decepcionants, Ragged Glory va suposar un forta punyada en la taula i el principi d'una altra dècada molt més coincident amb el seu gran talent.

"Fuckin´up", "Love to burn", "Love and only Love" o "Farmer John" son quatre dels moments més garajeros de la seua història, "Over and over" per a mi és una de les seues millors cançons amb huit minuts i un tonada quasi perfecta, "Mansion on the hill" és un dels seus millors singles i finsi tot "Days we used to be" pareix una versió millorada del "My back pages" de Bob Dylan.

Ragged Glory és un treball a l'altura d'excel·lents discos gravats en eixa època per personatges tan il·lustres com Bob Dylan amb Oh Mercy, Johnny Cash amb American Recordings o Tom Waits amb el gran Bone Machine.

http://rapidshare.com/files/321455856/0676.rar.html

LOS NEGATIVOS "18º sábado amarillo" (1987, VICTORIA)

Los Negativos van ser una de les millors bandes de l'escena mod de Barcelona junt amb grups com Kamembert, Los Canguros o Brighton 64 i Piknik Caleidoscópico va ser triat per algunes revistes musicals com el millor LP de música pop espanyola dels anys 80, cosa que no és estranya perquè té alguns dels millors moments de psicodèlia pop d'aquella època. Però el que pocs saben és que després d'eixe mític disc (ja reeditat en CD) va haver-hi vida, es va dir 18º Sábado Amarillo i podríem catalogar-ho quasi com a disc maleït perquè va tindre sempre que suportar les comparacions amb el primer i la seua fama de treball inferior. Crec que va sent hora de reivindicar un excel·lent disc que conté grans cançons com "1, 2, 3, luz roja", "Estación de Francia", "Recuerdos desde el Gran Hotel", la beatlemaniaca "¿Quién ocupó mi lugar?" que són dos minuts de pop d'alta qualitat, una tremenda balada "18º sábado amarillo" i per a mi la seua millor cançó "Bagdad" dedicada a la famosa sala barcelonina.

Ultimament es van tornar a reunir després de quasi 20 anys inactius i en un concert seu vam estar parlant amb ells precisament de les eternes comparacions dels seus dos únics treballs i ells eren de l'opinió que això va ser una de les causes de la seua separació, la por de no tornar a estar a l'altura d'eixa gran "òpera prima".

http://rapidshare.com/files/218937087/Los_Negativos-18__S_bado_Amarillo_POR_IMPERFECTO_.rar

MUDHONEY (1989, Glitterhouse)

Reconec que amb Mudhoney sóc poc imparcial perquè son un dels meus grups favorits d'eixe moviment tan parlat i revindicat anomenat grunge. Mudhoney ho van formar Steve Turner i Mark Arm després de la dissolució de Green River en 1988.
Este primer disc gravat en 1989 va suposar una xicoteta decepció després d'haver editat diversos singles (més tard reeditats conjuntament amb el títol de Supefuzz Bigmuff Plus Early Singles) de prou èxit sobretot amb la famosa "Touch me i'm sick". La producció va ser a càrrec de Jack Endino, conegut per treballar amb bandes de hard rock, i que curiosament i per a mi va fer un treball prou bo i a voltes curios, com en les palmes que se senten en "The gift", o els tambors reverberants de "You got it". "Flat out fucked" és un perfecte garage-himne amb Mark cantant com un possés, l'instrumental "Magnolia caboose babyshit" on mesclen la psicodèlia amb algo de funk, o el "èxit" del disc que va ser "When tomorrow hits" tema que més tard Sonic Boom va fer una exel·lent versió.
Mudhoney és un bon disc però que van quedar eclipsats al costat de discos de moltíssima qualitat que van gravar en anys posteriors, i que per sort encara graven.
http://www.mediafire.com/?obylikqnbmf