dilluns, 8 de març de 2010

PATA NEGRA "Guitarras callejeras" (1986, Nuevos Medios)

Pata Negra és un grup mític dins de la història de la música espanyola. Format pels germans Amador després de la dissolució de Veneno, potser haja sigut la banda que més ha fet en favor del flamenc mestís, no per ser els primers, sinó per la qualitat aconseguida i pel gran impacte que va causar en el panorama musical i en el públic. En realitat, més que fusió de flamenc i blues, pot dir-se que la seua música va constituir un nou estil.
Guitarras Callejeras és el segon disc de la mítica banda dels germans Amador. És potser el millor, o més bé el primer perquè després arribaria Blues de la Frontera, exemple en tota la història del flamenc de finals del segle XX del que es anomena "flamenc rock" gitano.
Els seus menys de 36 minuts es dividixen entre quatre cançons tremendes "Rock del Cayetano", "Ratitas divinas", "Pata Palo" i "Los mánagers", dos instrumentals frenètics "Morao mellizo" i "La pata negra" i una versió inicial plena de saler de la ranxera "Juan Charrasqueado". El so es recolza sempre sobre tres estils: flamenc, blues i rock. La proposta manté tota la ferocitat del carrer, l'esperit punk i el surrealisme gitano de la primera formació de Veneno. I l'absència de Kiko, no és tal si tenim en compte que tres de les composicions més sembrades són seues.
L'efímera edició en vinil de Polygram probablement siga la responsable de l'escassa atenció que (per a escàndol de cada vegada més adoradors) encara hui rep este fantàstic disc. Afortunadament podem trobar-ho hui gràcies a la voluntat de Nuevos Medios per fer-se amb els drets d'edició i mantindre-ho sempre disponible en el seu catàleg. Una altra cosa és el que puga pensar-se del presumpte treball de "remasterizació" de les versions en CD.




2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Vaja, no m'esperava per este blog un disc dels Pata Negra!

àngel ha dit...

Trobe que tu tens un mal concepte de mi jeje. Ara en serio, es de veres que tinc el gustos molt variats, trobe que tindré que anar replantejant-me el escoltar tant El Ambigú.