THE SMITHEREENS "Green thoughts" (1988, ENIGMA)

Sí, ja es que antes va estar el seminal primer Minilp Beauty And Sadness (1983) i l'enorme Especially For You (1986) però jo seguisc quedant-me amb el tercer treball d'esta magnífica banda de New Jersey, potser per ser el primer que vaig tindre entre les meues mans o simplement perquè conté cançons amb unes melodies pop memorables.
La banda formada per Pat DiNizio, Jim Babjak, Dennis Diken i Mike Mesaros va aconseguir reunir en onze cançons tot un catàleg de pop, rock i guitarres. "Only a memory" va escalar fins als llocs més alts de les College Radios americanes, "House we use to live in" i la melancòlica "Drawn in mi own tears" són altres dos hits en potència, "Especially for you" té un aire de jazz, l'atmosfèrica "Deep Black" o la més optimista "Elaine" tenen guitarres al més pur estil Byrds i les melodies de "If the sun doesn't shine" i "Something new" són senzillament insuperables, inclús en el mig temps "The world we know" van comptar amb la veu del gran Del Shannon.
Encara que se'ls va colocar en el seu moment en el caixó del Nou Rock Americà ells tenien molt més que veure amb les bandes powerpoperes de la costa est com Del Fuegos o Ben Vaughn que amb les bandes californianes molt més psicodèliques i garajeres. The Smithereens porten editant encara discos encara que per a mi la seua època d'esplendor van ser estos primers tres treballs més el següent, el magnífic 11 (1989).

THE SINCEROS "Pet Rock" (1981, CBS)

Van començar com a trio a Londres amb el nom de The Strutters, el cantant i guitarrista Mark Kjeldsen amb Bobby Irwin i Ron François al baix i bateria respectivament per a més tard unir-se a ells Don Snow als teclats.
Després d'un primer LP en 1979 The Sound Of Sunbathing molt en l'ona dels sons Power Pop i New Wave tan de l'època i influenciats per gent com Graham Parker, Elvis Costello i sobretot pels primers Squeeze editen este segon àlbum en 1981 titulat Pet Rock amb un so molt més compacte, encara que per a mi potser massa professional, així i tot  brillen temes com el primer single que obri el disc i que va arribar prou alt en les llistes d'èxits "Disappearing", "Memory lane" podria haver sigut inclosa en el seu energètic debut, "Barcelona" conté una melodia memorable, "Falling in and out of love" és un tema inspirat en el Sweet Pop dels 60 i "Girl i realize" és pur so Motown.
Pet Rock és una perfecta joia power pop de principi a fi, va ser el seu punt i final perquè ací acaba la història de The Sinceros, Irwin sen va anar amb Nick Lowe, Snow amb Squeeze, François es va tirar a la muntanya de l'after punk amb Teardrop Explodes i curiosament el líder i cantant Kjeldsen va acabar a Amsterdam de taxista i va morir en 1990 víctima de la SIDA.

SEX MUSEUM "Sparks" (1994, ROTO RECORDS)

I seguint amb clau garajera i psicodélica...al 1994 Sex Museum trauen el disc Sparks amb una nova discogràfica, Roto Records. En principi es tracta d'un disc d'aquells denominats de transició, encara que rascant te molta més xixa de lo que pareix en una primera ullada, este és d'alguna manera més refinat, més melòdic inclús, sense perdre ni una mica de força, entre altres coses perquè Kiki Tornado és una verdadera mala bestia a les baquetes, perque és sobretot el disc on Miguel demostra el cantant que és, amb tot el seu caràcter i força, però explorant molts més matisos que fins al moment. La seua aportació a la qualitat del grup, cada volta més i més elevada, és enorme. També la faena de Marta a l'òrgan s'àmplia molt, donant al seu so molta més profunditat, servint de contrapunt a la ja insuperable guitarra de Fernando. Serà este el disc on més es compartisca el protagonisme d'òrgan i guitarra.
En certa manera és un disc que tendix inclús més a la psicodèlia i al desenrotllament instrumental, com en la suau “Time killers word killers”, que despres empalma amb “Find meca”, un interessant tema instrumental dotat d'un subtil toc d'òrgan, acústica i una guitarra slide de fons que posa els pèls punta. Hi ha també altres temes més vacilons, com “It so easy”, que comença suaument per a despres marcar-se uns grans canvis de ritmes, o “Love becomes nightmare”, impressionant tema que marca, al meu pareixer, una de les cimes d'inspiració del grup. Sparks és, també, un disc d'homenatges a grans bandes, d'una banda, una versió del “Minnesota strip” dels Dictators, tema que toquen molt en els seus directes, o la fenomenal adaptació estil Sex Museum de “I am free” dels Who, i sobretot la revisió de “Black sheep” dels seus adorats SRC, pera mi Sparks és una verdadera meravella.

LA SECTA "Blue tales" (1990, MUNSTER RECORDS)

Van ser un dels millors grups garajeros que ha donat mai este país, i també un dels mes infravalorats i este primer miniLP és un prova factible de totes eixes influències que els van marcar, des del clàssic rock australià d'uns Scientists o els Celibate Rifles fins al punk rock més ortodox dels Ramones o Buzzcocks, inclús a voltes s'acostaven al rock alternatiu americà via SST, La Secta no van ser una banda més de panorama musical basc de primer dels 90, impossible amb un entés i sibarita del rock com Gorka Munster (capitost de la discogràfica del mateix nom) al mando del grup. Blue Tales és una de les primeres referències de Munster Rècords i en ell trobem pildores garajeres instantanis com són "Blue tale" o "I just want to be myself", animalades que miren face to face al mateixos Ràdio Birdman com és "Youth" i temes més relaxats com  "Don´t look back" o "I hate that trip", i per a donar més força al conjunt el disc està produït per  ni més ni menys que Sonic Boom (Spacemen 3).

RY COODER "Chicken skin music" (1976, reprise)

Ry Cooder sempre ha anat per lliure, sense límits, i açò no pot ser més evident en el seu  quint àlbum, Chicken Skin Music (una frase dita a Hawaii, sinònim de "la pell de gallina"). Inclús més de lo habitual, Cooder es nega a reconéixer les fronteres geogràfiques o musicals en este cas entre Méxic i Hawaii, com es el cas de "Stand by me" de Ben E. King com una cançó de gospel amb un arreglament tex mex, o el clàssic de Jim Reeves country-pop, "He'll have to go," amb el ritme d'un bolero, amb la mescla de l'acordió del seu amic Flaco Jiménez i el saxo alt de Pat Rizzo. En altres temes, dos dels grans guitarristes i cantants de Hawaii Gabby Pahinui i el mestre de la guitarra Atta Isaacs en la versió de Hank Snow "Yellow roses" i el maravellos instrumental "Chloe".
Si l'enfocament de Cooder per a la música és molt divers, la seua elecció de material sens dubte seguix el seu exemple. Sustentada per un parell de composicions de Leadbelly, la musica de Chicken Skin Music és una col·lecció de cançons que van des dels temes abans mencionats fins temes no tan convencionals com el medicinal "I got mine" i el sincopat R&B "Smack dab in the middle". També participa el compositor cec dels Apalaches Alfred Reed en "Always lift him up" amb una melodia de l'evangeli hawaiià, "kanaka wai wai".
Com ell mateix explica en les notes de l'àlbum, Cooder entén la connexió entre estos estils aparentment dispars.  La música de Chicken Skin Music és probablement la gravació més excèntrica de Ry Cooder des del seu principi, però és també una de les més divertides, a banda de la seua portada.

ROSENDO "Jugar al gua" (1987,Twins)

Despres de la etapa amb Ñu primer i amb Leño despres el primer treball en solitari de Rosendo va ser Loco por incordiar (1985), seguit de Fuera de lugar (1986), A las lombrices (1987) i amb este Jugar al gua va ser quant jo en vaig plantar, encara que reconec que en els següents treballs també té bones cançons diguem que la meua quota de rock urbà carabanchelero va acabar ací.
Este disc el va gravar despres de deixar la multinacional RCA ja cansat de promeses i mentires varies i fitxar per Twins. Del disco jo rescataria a banda de "Flojos de pantalón" que és un dels seus temes emblema, "Bajo cuerda" i sobretot una de les meues preferides de sempre "Manifiesta deprimente" i deixaria pel oblit algun moment com es "Cosita".
Mai he segut molt seguidor de la seua música ni del seu estil però he de reconéixer en ell la seua actitud increbantable front el negoci musical i perquè no dir-ho moltes de les seues melodies m'han atrapat i em continuen atrapant.

ROBYN HITCHCOCK "I often dream of trains" (1984, Midnight Music)

Robyn Hitchcock és un músic anglés nascut en 1953, antes de començar la seua carrera en solitari va tocar amb els Soft Boys a finals de la dècada del setanta. En la seua música es poden extraure influències de John Lennon, Dylan i principalment la psicodelis de Syd Barret. Les comparacions amb l'exlíder de Pink Floyd són freqüents, no perquè Robyn no tinga el seu propi estil sinó que a l'escoltar-ho hi ha constants reminiscències del de Essex. En els seus discos abunda un sentit de l'humor a voltes absurd, a voltes surrealista, però sempre intel·ligent. Per exemple d'este disc està “Uncorrected personality traits”, cançó purament vocal, en la que Hitchcock superposa diverses veus que canten una lletra sobre les condicions en la infància que porten a una persona a ser homosexual en la seua vida adulta, quasi com una classe de psicologia.

Un altre exemple seria la brillant lletra inicial del tema “It sounds great when your’re dead”: "Your mother is a journalist / Your father is a creep / They make it in your bedroom /When they think you're fast asleep / The scenes that they're enacting now / Beside your little bed / Are never in you consciousness / But always in your head", o en “Ye sleeping nights of Jesus” en la que el tipo diu sobre el Jesucrist: “…dos mil anys i encara no ha tornat”. Entre estos universos lírics es mou Robyn, encara que no tots són bromes, a este tipus de composicions s'oposen balades belles i evocatives sobre amors frustrats, amb la mirada posada en la vida ordinària com és "Cathedral" o "Winter love". 

En este tercer treball en solitari de Hitchcock els instruments són bàsicament acústics, de tant en tant es cola alguna guitarra elèctrica però lluny està del so més de banda de garage de posteriors discos amb els Egyptians com en el soberbi Fegmania! (1985).
Aci el tenim amb una actuació allà pel 2008 amb el gran Howe Gelb....