THE CURE "Kiss me kiss me kiss me" (1987, Fiction)

Després de la concreció pop de The Head On The Door, tocava assaltar la fama mundial i The Cure es van traure de la mànega un doble album en vinil que, en realitat, Robert Smith va gravar pensant en el CD i en la seua capacitat d'emmagatzemament.

Amb estos 74 minuts, Robert Smith no sols es va llevar de damunt a un dels fundadors (Lol Tolhurst), sinó que va començar la seua invasió nord-americana. The Cure van aconseguir el respecte i la passió de milions de seguidors en tot el món, i als que no, ho faria dos anys més tard, amb Desintegration.

Feia la impressió que The Cure, que havien donat tants girades interessants, necessitaven posar orde, fer un disc en què estigueren tots els seus estils dins. Així que, sabent que esta volta no hauria de fer molta selecció en el tall final de cançons, Smith va permetre que fóra l'estudi el que dictara cap a on anirien les diferents cançons.

Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me toca tots els pals, el mateixos Cure bailongos de "Let´s go to bed", encara que sense tanta ironia en la exitosa "Why can´t I be you?" que en els atormentats i barrocs sons foscos de "The kiss". Cançons obertament pop com la insuperable "Just like heaven" i temes absolutament hipnòtics, densos i de llargs desenrotllaments com "All I want" amb eixos teclats tan de la casa o en la magnífica "One more time". A més, el mateix any en què Prince treia un altre doble àlbum, com va ser el monumental Sign Of The Times, Robert Smith s'acostà al funk i a la música negra amb coses com "Hot hot hot!!!". I, pel camí, The Cure ensenyaven a què haguera sonat Ian Curtis si haguera sigut feliç amb "Catch", una de les meues favorites de tota la seua discografia.

El sèptim àlbum de The Cure és per a mi un dels seus millors i més disfrutables treballs i que ademés millora amb el temps.

http://www.mediafire.com/?fi1je1ry1mmll1b

THE CRAMPS "Smell of female" (1983, BIG BEAT)

Els discos en viu haurien de ser tots com Smell Of Female, dels genials The Cramps, directes i a la jugular. Gravat el 25 i 26 de febrer de 1983 en el Peppermint Lounge de Nova York, Smell Of Female és d'eixos àlbums que respiren verdadera acció i adicció.

La banda lliderada per Lux Interior i Poison Ivy Rorschach sona esmolada i encertada, fidel a eixe brillant primer període de la seua carrera, per l'altre, l'electricitat i l'estètica omplin cada surc (i els espais entre temes) sonant d'acord amb l'ambient i els aullids del públic, que pareixen tornar-se bojos amb cada colp de bateria, cada parada dels temes, rock primari i suat en reductes reduïts: una combinació imbatible.

El disc s'obri amb "Thee most exaulted potentate of love", però és en "You got good taste" on la combustió comença a alçar temperatura, a l'altura de "Call of the wighat" els crits simiescos de Poison Ivy suen rock and roll gutural i per a "I ain't nuthin' but a gorehound" la banda ja a està sonant a tota pastilla, donant-nos una envetja incalculable per no haver estat allí eixes nits en el Peppermint.

El final (com si els Cramps ens deixaren amb les ganes quant millor estavem) és amb el cover dels Count Five "Psychotic reaction". L'edició en CD agrega tres bonus tracks: "Beautiful gardens", "She Said" i un tema d'estudi, "Surfin´dead".

A més d'una edició estàndard, Smell Of Female també va ser editat en el seu moment com una caixa triple de vinils de 7 pulgades.

http://www.divshare.com/download/7280253-264

CORCOBADO Y LOS CHATARREROS DE SANGRE Y CIELO "Tormenta de tormento" (1991, TRIQUINOISE)

De tots els discos que ha produït el "Príncipe del Underground" este és un del què més evidencien l'esperit negre i maldit d'un ser ple d'ombres que s'ha convertit ja en llegenda pera generacions tant a Europa com a Mèxic, la seua tercera nació (cal recordar que va nàixer a Alemanya).

Per a la construcció d'esta obra Javier Corcobado va combinar les virtuts i els vicis de Javier Arnal, Nacho Laguna, Nacho Colis i Justo Bagüeste, la banda que de 1991 a 1995 va ser coneguda com Los Chatarreros De Sangre Y Cielo.

Este material va ser gravat en els Estudis Box cap al mes de juny de 1991, tenint com a enginyer d'àudio a Ventura Rico i la producció de desaparegut Ollie Halshall.

Inclou un dels temes més enigmàtics i desgarradors de Corcobado anomenat “Ladrada del Afilador”, que posseïx una meravellosa poètica on es narra les estranyes desaparicions de xiquetes a la montaya i que d'alguna manera retrata les condicions d'intolerància i fanatisme que encara, desafortunadament, es patixen en moltes regions perdudes del món, queden encara rastros de Mar Otra Vez en "Malsoñando" i de Demonios Tus Ojos en "La navaja automática de tu voz" i en "Tormenta de tormento" i sobretot una de les millors cançons de la seua carrera "La libertad (és la carcel más grande de todas las carceles)" on Corcobado comença ha seguir l'estela de Scott Walker o de Nick Cave.

Tormenta de Tormento a dia de hui continua sent per a mi la millor obra d'un autor "maleït" però bàsic per a entendre l'undergound espanyol.

http://www.4shared.com/file/240133232/26b76676/Tormenta_de_Tormento.html

COCTEAU TWINS "Heaven or Las Vegas" (1990, 4AD)

Heaven Or Las Vegas és el sext treball d'una banda única e irrepetible, quasi totes les corrents musicals dels primers 80 van tindre els seus dignes succedanis, de Jesus & Mary Chain estaven Mi Bloody Valentine, de Smiths a James, de REM a Jayhawks, de Joy Division a Depeche Mode etc. Però que algú em diga qui va succeir dignament a Cocteau Twins....ningú, ni falta que fà, per a això ens queden els seus discos.

Després d'editar un dels seus millors traballs Blue Bell Knoll (1988) el trio format a Grangemouth (Escòcia) per Elisabeth Fraser, Robin Guthrie i Simon Raymonde graven Heaven Or Les Vegas amb un so molt més brillant i accessible amb la veu de Liz molt més madura, amb més baixos, el que va fer que fóra (i ho continua sent) el seu disc més venut. El disc s'obri amb "Cherry-coloured funk" una cançó amb molta força i guitarres cristal·lines. "Pitch the baby" revela un nou sò per a la banda on Liz quasi rapetja les lletres amb una interpretació vocal impressionant de nou. "Iceblink luck" va ser llançada com a single i per bones raons, la canço s'apega al cap amb una melodia inoblidable. "Fifty-Fifty clown" té una línia de baig forta que obri la cançó i s'esvaïx al final on es pot sentir clarament a Liz cantar: "Els oceans de l'emoció". Una de les millors cançons és sens dubte "Heaven or Las Vegas", amb una interpretació vocal de nou impressionant de Liz que canta amb tres línies vocals! També té una melodia que se t'apega en el cap. "I Wear Your Ring" és un altre punt a destacar d'este àlbum amb una melodia prou original on pareix que es pregunten com arribar a ella. "Fotzepolitic" té una guitarra molt ràpida , una bona cançó. "Wolf in the breast" és molt fàcil d'escoltar, amb guitarra acústica, la càlida veu de Liz pega voltes al teu voltant i no et solta. "Road, river and train" és una de les millors cançons dels Cocteau Twins, quan l'escoltes pareix que vages en eixe tren a través d'un paisatge fascinant amb una posta del sol. "Frou-Frou foxes in midsummers fires", l'èpic títol de la ultima cançó comença molt suaument pera què després el cor entre en acció i són absorbits per les veus i guitarres, és un tema que realment dóna esborrons, una altra de les seues millors cançons de la seua carrera!

Este és un disc essencial per a tots els amants del sò d'una mítica discogràfica 4AD on ells eren un dels seus màxims exponents i també de tots els amants de les musiques siniestres i de qualitat de les anys 80, a col·locar al costat de lluminàries com The Cure, Dead Can Dance, Dif Juz o de Siouxsie & The Banshees.

http://www.mediafire.com/?t3ivzrminfn

LOS CLAVOS "Revolution Nº10" (1991, ROMILAR D)

Procedents de Getxo (Lord Sickness, El Inquilino Comunista), sens dubte van ser una de les bandes més personals i amb més estil dins del panorama nacional. Van tindre multitud de seguidors (són un grup d'autèntic culte, inclús crec que es va fer una exposició de còmic dedicada exclusivament a ells, no recorde be on va ser). El seu punk-rock anava molt més enllà dels tres acords, tènia esperit i sentiment, les seues cançons eren bestials i al mateix temps sinceres, prova d'això és que van fer tomes acústiques dels seus temes per a discos com el Lp 18 Canciones Acústicas (Grabaciones en el mar) o la que van fer en cassette per a Waco'zine.

Només van gravar dos discos, el primer d'ells és este Revolution Nº10 per a una discogràfica mítica de l'època especialitzada en Rock 'n' Roll, Punk, Garatge, Psicodèlia etc.anomenà Romilar D. Les cançons són onze autèntics missils entre les que destacaria dos versions que van fer furor "Here today, gone tomorrow" de Ramones i sobretot una "Guess, i'm falling in Love" de Velvet Underground demoledora a més d'un single redó titulat "I'm bored". En l'actualitat este disc està prou cotitzat a causa de la desaparició i desaparició del cataleg de Romilar D, no així el seu segon i últim treball Rare World que va ser ja editat per Goo Rècords. En l'actualitat crec que seguixen en actiu amb el nom de Los Bonzos.

THE CHURCH "A quick smoke at spot's" (1991, Mushroom)

Normalment, un disc de cares B i temes maqueteros no sol ser la millor manera d'iniciar-se en la discografia d'un grup. Però, si el que tenim entre les mans és la delicadesa natural dels Church, la cosa ja canvia. Si encara hi ha algú per ahí que no conega els discos d'estos australians liderats per la veu de Steve Kilbey i és amant de música tan variada com la dels Byrds, Pink Floyd o Television no tinc cap dubte a recomanar-vos este A Quick Smoke At Spot´s, una selecció de temes gravats en estudi de manera precaria i paral·lela als discos oficials (quasi tots ells per aquella época autèntiques obres mestres) del grup. Hi ha alguna curiositat, com “Anna Miranda”, antecessora d'un dels seus singles més coneguts, “Under the Milky Way”, i un tema instrumental al final del disc molt marca de la casa amb eixe aire lisergic; una de les coses que més em van cridar l'atenció la primera vegada que vaig escoltar el disc va ser que la cançó que obri el disc “Texas Moon”, no fóra un dels seus temes emblema, té delicte…o vol dir que el repertori va sobrat de calitat. Com a nota curiosa ací va l'escrit del interior del disc de la mà de Steve Kilbey:

"Una col·lecció de cançons gravades rudimentàriament en xicotets estudis d'Anglaterra i Austràlia, algunes de les quals han sigut editades com a cares-B i algunes que no han eixit mai a la llum. Estes cançons estaven en el meu bloc de notes personal i no per a ser sentides mai. Els seus orígens són modestos i per això demane clemència a l'oient. Però (i este és el seu gran però), crec que cada cançó té almenys una característica important que la fa mereixedora de traure-la de les catacumbes. Algunes d'elles, i jo no vull ser el seu jutge, són millors cançons que moltes de les què he gravat per a Real Records".

Sempre he tingut la mateixa sensació quan escolte tots els discos de The Church: és eixa llum subtil, fràgil i la delicadesa que cobrix les cançons: a voltes les fa transparents, altres més oscures, quasi sempre enigmàtiques…i diferents. The Church van ser i seran una de les bandes més especials de tots els temps.

http://rapidshare.com/#!download|897l33|389332899|1991_-_A_Quick_Smoke_At_Spot_s.rar|61587

THE CHARLATANS "Up to our hips" (1994, BEGGARS BANQUET)

Després d'assaborir l'èxit de la mà del so Madchester junt amb bandes com Stone Roses o Inspiral Carpets i d'haver-se dissolt després d'editar el seu segon àlbum en 1992, la banda de Tim Burgess The Charlatans es van tornar a reunir dos anys més tard quant el brit pop feia furor per a gravar un dels seus millors discos Up To Our Hips, un disc on mesclen Dylan amb els Stones, la psicodèlia amb les melodies més inspirades, l'òrgan Hammond amb unes guitarres a voltes prou esmolades, sens dubte molt va haver de veure el productor Steve Hillage un home que havia treballat amb el kraut-rock de gent com a Gong fins al so més pop de sintetitzadors d'uns Simple Mind.

En Up To Our Hips hi ha so funk en un tema instrumental altament hipnòtic anomenat "Feel flows" on el treball del baixista Blunt és excel·lent, la guitarra acústica de Mark Collins es deixa notar en la bonica "Autograph", un reposat primer i gran single amb ecos dels Stones titulat "Can't get out of bed" inspiració que els servix per a "Patrol" i per a un altre gran tema "Jesus heirdo". L'altre single que es va extraure de l'àlbum és la inicial "Come on number 21" on la lletra fa referència a l'entrada en la presó del teclista Rob Collins per un problema pel robatori d'unes armes.

Després d'este disc van passar a cridar-se The Charlatans UK per coincidència amb els Charlatans americans i han estat editant discos fins a l'actualitat, alguns molt bons com l'ultim de 2010 de titol Who We Touch.

http://www.megaupload.com/?d=DV4W6Q5D