THE GO-BETWEENS "Bright yellow bright orange" (2003, Jetset)

Formats a Brisbane (Austràlia) van començar en els 80 i al ritme de les seues guitarres cristal·lines van arribar a Anglaterra quasi en el mateix barco que altres emigrats musicals tan notables com Nick Cave And The Bad Seeds o The Triffids. Van fitxar per Rough Trade, Sire i Beggars Banquet, van gravar sis discos de pop intemporal, van ser ignorats per la massa i idolatrats per una gran minoria. En 1990 després de dotze anys, els seus dos líders Robert Forster i Grant McLennan decidixen provar sort en solitari. Resultat: la seua música seguix enriquint-se però ells continuen milionaris només en talent. L'any 2000 els dos amics es reunixen per a gravar The Friends of Rachel Worth, una altra col·lecció de cançons redones.
Este disc titulat Bright Yellow Bright Orange, Groc, taronja i brillant com les seues melodies, agredolços i resplendents, o si es preferix, amargues com la pell d'una taronja. Les influències són palpables, ja siga a Lou Reed (l'arrancada de "Mrs. Morgan" a lo Sweet Jane) o el tema "Caroline And I"; Television en el rockero riff de "Make Her Day" o els Byrds en les cristal·lines guitarres tan trenades com sempre i amb eixe timbre semi-acústic tan recognoscible.
Les cançons dels Go-Betweens ens ensenyen una vegada més com fer pop de qualitat sense ostentacions, amb pocs acords però molt ben triats i això sí, amb molta molta ànima.
Per desgràcia este ser el seu penúltim treball abans de gravar l'esplèndid Ocean's Apart (2005) ja que Grant McLennan va morir el 7 de maig del 2006 d'un atac al cor.

http://rapidshare.com/files/175170825/Go-Betweens_-_Bright_yellow_bright_orange.rar

GIANT SAND "Storm" (1988, DEMON RECORDS)

Giant Sand són una banda de Tucson (Arizona) amb més de vint discos publicats i encara així continuen sent tota una raresa. I no pel que fa el seu líder, compositor i únic membre estable, Howe Gelb, sinó pel seu poc reconeixement.
La música de Giant Sand és aspra i difícil, la perfecta mescla entre el rock i les arrels del country, és com la banda sonora del desert. Van començar cridant-se Giant Sandworms i practicant pop sinistre dels 80 publicant un sòl disc però ja en 1985 van decidir acurtar el nom i donar un gir total al seu sò.
Després de dos traballs arriba este Storm (1988) on donen un clar impuls a la producció i al sò. L'obertura de "Uneven light of day", el honky-tonk delirant de "Three 6ixes", "Town where no town belongs" i "Was Is a big world" són quatre de les millors cançons de la seua carrera. Inclús la versió de "The weight" el clàssic de The Band sona molt bé i demostra el bon ull de Howe per a triar bones cançons i portar-les al seu terreny.
Storm és el primer pas de Giant Sand per a arribar a la mestria que més tard van aconseguir amb discos que són autèntiques obres mestres.

GALAXIE 500 "On fire" (1989, ROUGH TRADE)

Van durar poc, des de 1987 hasta1991 i quasi tot el món els coneix més pels seus projectes posteriors: Luna i Damon & Naomi, però van ser una banda magnètica i adictiva com poques.
El seu sò, a pesar de la seua falta de destresa, evocava a Velvet Underground per la seua base rítmica (Damon Krukowski a la bateria i Naomi Yang al baig) amb eixe ritme mecànic i crú i per la cadència de veu de Dean Wareham.Una altra influència clara són Television pels puntetjos de guitarra. Mencionar també que la producció anava a càrrec del Phil Spector del Nova York dels 90, un tipus cridat Mark Kramer que sabia embolicar-ho tot en un sò molt envolvent i de molta bellesa.
On Fire va ser el seu segón treball després de Today i el seu sò és molt semblant encara que per a mi amb cançons molt més melancòliques però amb arrebats molt elèctrics com "Blue thunder", "Snowstorm", "When you will come home" o "Descomposing trees". "Tell me" sona molt més serena, més pausada i en "Another Day" Naomi s'estrena com a cantant solista.
I si en Today versionejaren a Jonathan Richman, en este s'atrevixen amb una estremidora versió del tema de George Harrison "Isn´t it a pity" que en el meu tocadiscos va estar sonant contínuament en eixa època.
Galaxie 500 van ser un grup bàsic de l'escena neoyorkina de finals dels 80, llàstima que només ens deixaren tres joies.

http://rapidshare.com/files/16950062/0nf1.zip

FUGAZI "End hits" (1998, DISCHORD)

Ian McKaye va liderar allà pels 80 una de les bandes més influents de l'hardcore nord-americà: Minor Threat. Una banda de poc recorregut però que va deixar empremta fins que a finals de la dècada va decidir posar en marxa a Fugazi junt amb Joe Lally, Guy Picciotto i Brendan Canty, formació que es mantendrà intacta fins a la data.
Fugazi són una banda amb principis, polítics i de gestió. A pesar de múltiples ofertes de multinacionals a causa de la seua creixent reputació, mai han cedit i es mantenen autoeditant-se els seus discos i en la discogràfica de sempre: Dischord, propietat per cert del mateix Ian.
Quant al seu estil musical és difícil de definir, alguns ho han catalogat de post-hardcore (glups!) encara que jo diría que Fugazi són una etiqueta en sí mateixos, una de les bandes més lliures del rock.
La seua discografía no és molt extensa, sis discos en onze anys, però tots i cada un d'ells absolutament imprescindibles, és molt difícil decantar-se per un d'ells.
Este End Hits té temes increïbles com el senzill "Break" , com "Place positions", o "Arpeggiator". És un dels seus discos més experimentals i alternatius i fins en alguns temes com "Recap modotti" se'ls pot comparar a SonicYouth.
Des de 2001 seguixen inactius (encara que sempre han negat que s'hagen separat) i Ian McKaye té un altre projecte en marxa anomenat The Evens.

http://thepiratebay.org/torrent/4451825/Fugazi_-_discography_(7_studio_albums___3_EP_s)

FRANK BLACK (1993, 4AD)

Sempre vaig ser un admirador dels discos de Pixies i no dels seus recopilatoris, per al meu gust autèntics pastitxes per a allargar la seua agonía i com no els seus ingressos. I precisament en l'última etapa dels Pixies, la de Bossanova o la de Trompe Le Monde, és en la que es bassa l'arrancada de la carrera de Frank Black (abans Black Francis). En eixe sò ja amb molts més matissos, més glam, més surfero, inclús més rockabilly i no tan immediat i punkie dels seus principis.
En este primer disc en solitari compta amb dos músics de prestigi com Eric Drew Feldman (Pere Ubu) i amb Jimmy "Handyman" Jones.
En el disc hi ha de tot, des de clars homenatges a Stooges "Ten percenter", al Bowie de la seua etapa berlinesa "Parry the wind high, low", els Ramones "I Heard Ramona sing", They Might Be Giants "Brackish boy" o els Beach Boys "Hang on to your ego". També hi ha espai per a temes més relaxats com "Adda Lee" o "Everytime i go around here" i com no per al surf instrumental "Tossed".
Frank Black ha editat ja tretze discos però mai ha comptat amb el beneplàcit dels fans de Pixies i menys de la crítica (potser el llistó estava massa alt) però en els seus treballs hi ha moments realment aprofitables.

FELT "Me and a monkey on the moon" (1989, él records)

Felt va ser un dels grups britanics més peculiars i misteriosos de la dècada dels 80. Formats per un personatge molt peculiar Lawrence Hayward que exercia de cantant i guitarrista, Felt eren punt i a part en el panorama musical de les illes, un grup quasi sense imatge, de sò nu i guitarres cristal·lines. Els seus discos no solien tindre bones crítiques, a penes tocaven en directe i damunt les lletres de les seues cançons i els títols d'elles els va guanyar fama de pretensiosos i inaccessibles. Per això mai van tindre el beneplàcit de la crítica musical i en els deu anys que van estar en actiu no van passar de ser un grup de culte per a minories.
Me and a Monkey on the Moon és un dels seus millors treballs, el perfecte epíleg a la seua carrera i sens dubte musicalment és el més complex. Està ple d'emocions, de diversió i de memorables melodies. El disc conté tres cançons que per al meu gust estan en el top10 de Felt i potser en el top del sò britànic d'eixa dècada, "New Day dawning" amb eixa llinea de baig i òrgan, "Mobile Shack" i sobretot "I can´t make Love to you anymore" que pareix tota una declaració de despedida a una carrera que va estar plena de grans moments però que ell sabia que no donava per a més.
També és de destacar l'artwork de la portada que li van dissenyar en la discogràfica él records, segell que no editava a qualsevol i que sens dubte mereixerà un capítol a banda.

http://www.mediafire.com/?1oo2yl2to2i

THE FEELIES "Time for a witness" (1991, A&M)

Time For A Witness és el quart i últim LP d'una banda realment fabulosa, que ho tenien tot per a triomfar en una època (entre 1980 i 1991) en la que sí ho van fer bandes semblants com REM, Replacements o Bangles.
Després d'una opera prima impactant e insuperable com Crazy Rhythms (1980) el llistó estava ja massa alt, encara que els seus dos següents discos no estaven a la seua altura The Good Earth (1986) i especialment Only Life (1988) són discos de rock americà d'altura i molta.
Time For A Witness (1991) és el seu últim treball i es nota que va ser el més treballat de tots amb eixes guitarres cristal·lines, els arreglaments de corda, les meravelloses percussions de Stanley Demesky, el ritme tan caracteristic (que els emparentava clarament amb els britànics Woodentops) i les veus i els acords purament velvetians de Glenn Mercer i Bill Million.
El disc per a mi és una joia amb bons mitjans temps com "Waiting" , "Find a Way" o la fabulosa "Time for a witness". També hi ha temes més enèrgics com "Sooner or later" (esta sempre queía en alguna festeta) o "Doin' it again". I tocs a altres bandes com en "Invitation" que sona un poc com el "Boys don´t cry" o en el tancament de l'àlbum amb la versió de "Real cool time" dels Stooges.
Hagueren pogut ser grans, inclús en 1986 el seu amic Jonathan Demme els va traure en la seua pel·lícula Algo Salvaje tocant en una festa d'institut però de poc va servir, van continuar sent un plaer per a uns pocs.

La cançó que penge és d'una reunió que van fer per sorpresa al Juliol d'este mateix any a Hooboken. On va haver sempre queda!

http://rapidshare.com/files/247951843/1991_-_Time_for_a_Witness.rar