dimarts, 5 de juliol de 2011

THE GO-BETWEENS "Tallulah" (1987, BEGGARS BANQUET)

En Tallulah hi ha cançons, sobretot cançons, i ademés, de les que són com a mínim excel·lents. Cançons d'amor, a voltes de ligoteo més que d'amor, però en tot cas, cançons complexes, plenes de detalls. En “Right here” et dónes compte que algo ha canviat en els Go-Betweens respecte a les seues primeres gravacions, de la mateixa manera que en la portada d'este disc apareixen molt més relaxats i naturals que en la de, per exemple, Before Hollywood, la veu de Grant McLennan transmet molta més serenitat. El que vull dir és que el seu èxit va ser passar de la tempestat pop a una calma pop sent capaços de fer grans cançons en els dos casos, encara que, això sí, Robert Forster sempre va conservar majors dosis de tensió en la seua veu. La cançó “You tell me”, una de les meues favorites, és una bona prova d'això, detallista en la seua instrumentació (eixos teclats!), però amb un baig angulós i inclús amenaçador que és una bona mostra de la capacitat per a desplegar matisos sonors per part dels components de la banda australiana. Es parla molt, i amb tot mereixement, de les lletres de Forster i McLennan, però no ens parem tant a observar la música , i si bé és cert que la producció de la bateria en la majoria dels seus discos no és la més afortunada (massa ochentera) d'altra banda la música és magnífica. Un altre exemple de les bondats musicals dels de Brisbane és el començament de “Someone else's wife”, tan traquila però que una vegada avança recuperen la sensació de tensió, també cal dir que en este tema es poden trobar rastres de les guitarres del punk-rock de Nova York (Television i Talking Heads són dos de les seues influències), encara que a mi també em recorda a l'elegància de Prefab Sprout. La primera cara es tanca amb “Cut it out”, que sona al principi com si Nick Cave haguera format part dels Go-Betweens, encara que només hasta que arriba la lluminosa tonada, clar.
La segona cara s'obri amb una altra de les seues millors cançons, el record a Jack Kerouac de "The house that Jack Kerouac built". De “Bye bye pride” també destaca l'exotisme en les imatges incloses en la seua lletra i la inclusió del oboe, mentres que “Spirit of a vampyre” és una cançó que podrien haver firmat els mateixos Young Marble Giants. Amb “Hope the strife” tanquen un disc madur en el millor dels sentits, en el sentit de saber detectar matisos i imatges literàries. A estes altures ja s'havien assegurat un lloc entre els millors del pop dels 80, i això que encara els quedava eixe magistral final que va ser 16 Lovers Lane.