Fugazi mai han sigut tan unidireccionals com els seus crítics han volgut donar a entendre. En el seu primer disc Repeater (1990), el quartet de Washington D.C. podriem dir que va inventar el so hardcore americà. Van cridar les seues consignes polítiques amb ritmes robustos, canvis de ritme i guitarres dissonants. Pensaves en Fugazi i quasi pensaves més en una ideologia que en el rock.
Red Medicine trenca amb tots estos prejuís, i el resultat et deixa noquejat, diversifiquen clarament les melodies i afigen moltes mas tonalitats al piano, la secció rítmica incorpora el dub, les guitarres són molt més psicodèliques i les veus mes melòdiques. En compte de paréixer sempre enfadats, treballen molt més les cançons, utilitzen multidud d'efectes de soi permeten que la música parle per si mateix en un parell d'instrumentals.
De sobra és conegut el despreci de Fugazi per tot el que olga a "mainstream" (el seu guitarrista Ian McKaye va ser el líder dels seminals Minor Threat). Aci pareix que finalment McKaye ha descobert que també l'humor pot ser un bon antídot contra la mala sort. Darrere de les apegaloses guitarres surf de "Target" Guy Picciotto canta "estic tocant el so de guitarres que sempre he odiat". A voltes el grup sona com trist com en l'amarga i introspectiva "Forensic scene", el falset afectat de la malhumorada "Fell, destroyed" o el casi tribut a Bon Scott en la hardrockera "Latest disgrace". Està també el clàssic so Fugazi en "Do you like me", un titul molt encertat com és "Back to base" i la hipnòtica psicodèlia de "By you" i "Version".
Red Medicine és rock sòlid i al mateix temps eclèctic, pero sobretot seductor. Com deia la seua nota de promoció Este és un àlbum per als amants del so inventiu i intens de guitarres, tant si t'agrada Fugazi com si no.
1 comentari:
No conec aquest disc, i això que m'ho recomanava sempre un amiguet. Investigaré. Recorda si us apunteu al de la Iguana. Eixiré des de la terreta. Abraçada.
Publica un comentari a l'entrada