En 1990 i després d'editar este el seu sèptim disc ja amb la multinacional Wea, Fito Paez va decidir eixir d'Argentina rumb a Europa per la seua complicada situació ecónomica i personal. Amb el que ell no comptava era que Tercer Mundo suposaria el seu èxit més sonat fins a la data pel que va haver de tornar rapidamente i muntar una gira que li va fer oblidar i dajar arrere la seua personal crisi existencial i monetària.
Musicalment el seu sèptim àlbum marca el fi de la seua etapa més rockera prèvia al què sens dubte va ser el seu major èxit, el seu següent disc El Amor Después del Amor (1992). Entre els convidats del disc estan gent com Luis Alberto Spinetta o el gran Charly Garcia.
Va ser un treball on va plasmar tot allò que havia viscut en els seus viatges per Llatinoamèrica, comença a deixar de costat la seua part fosca i torna a cantar cançons d'esperança com per exemple "Y dale alegria a mi corazón"o clàssics com "Fué amor", "El chico de la tapa" o "Caravelas de la nada".
Per a mi Fito Paez sempre ha sigut un referent del rock argentí encara que també és veritat que ha sigut molt irregular, ha alternat temes sublims amb autèntics ripios, potser també per això ho fa ser tan especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada