A finals dels 90 va sorgir a Califòrnia una interessant fornada de grups hardrockeros molt interessant de la que els autèntics triomfadors van ser els Guns 'n' Roses però que també va donar de si tota una generació de grups molt aprofitables, L.A. Guns, Ratt, Dear Mr. President o estos Faster Pussycat. Grups que es van inspirar tant en Montley Crue o en Stryper com en iconos més glamurosos com Hanoi Rocks o New York Dolls.
Wake Me When It's Over, va ser el seu segon treball després de Faster Pussycat (1987), arranca de forma vertiginosa amb "Where there's a whip there's a way" i el seu riff de guitarra el qual et fa pensar en la seua ciutat Los Angeles com un verdader infern, en realitat tot l'àlbum és un complet desparrame d'energia. Toine Downe, el seu cantant, es tot un show man i tota la banda són un entramat perfecte per a escampar hard rock de primera fila, i amb l'acompanyament a voltes dels cors i altres de la secció de metall inclus pareixen tota una Big band de rock 'n' roll. També van ser capaços de gravar dos singles perfectes com la balada "House of pain" i tot un himne rockero "Poison Ivy" dedicat a la gran musa dels Cramps, o temes més paranoics com "Little Dove".
Es van separar allà per 1992 per a tornar en 2007 i gravar dos discos més dels quals no tinc notícies encara que crec que tenen prou bones crítiques.
1 comentari:
Dona gust veure una banda d'aquestes caracteristiques per ací, ja saps que el hardrock dels 80 és una de les meves debilitats.
Salut primo!
Publica un comentari a l'entrada