Please Please Me va ser el primer àlbum gravat pels Beatles, editat el 22 de març de 1963 al Regne Unit a arrel de l'èxit dels singles “Please please me” (núm. 2) i “Love me do” (núm. 17). De les 14 cançons del disc, huit van ser compostes per John Lennon i Paul McCartney, va arribar al lloc número 1 i es va mantindre en eixe lloc durant 30 setmanes, data en què va ser substituït pel segon LP del grup.
Perquè l'àlbum tinguera 14 cançons es van haver de gravar altres deu més per a afegir als temes ja apareguts en les quatre cares dels dos primers senzills publicats prèviament. Al principi, la idea original de George Martin era la de gravar el LP Please Please Me amb els Beatles en el Cavern Club, però va decidir finalment gravar-ho en els estudis pràcticament en viu.
La primera a gravar-se va ser “There's a place”, amb Lennon com a vocalista principal a continuació “I saw her standing there” que va ser cantat per McCartney. Per a “A taste of honey”, cantada per Paul McCartney, es va usar per primera volta la gravació a dos pistes per a “doblar” la veu de McCartney. George Harrison es va estrenar com a vocalista amb “Do you want to know a secret”, composta per Lennon i McCartney per a ser cantada per ell. “Misery” va ser la següent en la llista, cantada duo per Lennon i McCartney va ser composta originàriament per a Helen Shapiro, encara que va acabar sent rebutjada pel seu mànager. Per a les versions John Lennon va estar com a vocalista principal en el tema d'Arthur Alexander “Anna (Go to him)”, igual que a "Baby it's yoy" de Burt Bacharach, Ringo Starr es va estrenar com a cantant amb “Boys” de The Shirelles, George Harrison, junt amb Lennon i McCartney, va interpretar “Chains” de Carole King i “Twist and Shout” dels Isley Brothers, que es va haver de gravar en últim lloc, a l'estar John Lennon afectat en la veu per un refredat.
Com a nota curiosa dir que este disco va ser l'únic de tots els LPs del grup en què les composicions de John Lennon i Paul McCartney van aparéixer firmades com McCartney-Lennon, en els següents álbums, els crèdits estarien configurats ja definitivament com Lennon-McCartney.
3 comentaris:
Desprestigiat per alguns puristes. Fonamental per comprendre moltes coses. Una abraçada, amic.
Personalment m'agrada més la seva segon època, discos com White Album, Let It Be, Sgt Pepper's i demés, però també li tinc molt d'afècte a totes aquelles primeres cançons de la seva carrera, cançons que les escolte des de que era menudet en casa, és de la poca música de trellat que feien sonar els meus pares quan jo era xiquet. Els Beatles foren tan grans que tot el que tenen és or pur.
Salut!
Johnny, els puristes son els mateixos que despreciaven una maravella com Omega del desaparegut Enrique Morente? Com deia Schuster "No tengo nada mas que decir".
Juanvi, el White Album ja saps que pera mi i crec que pera tu i pera molts molts més és com la Biblia (o millor dit una de les Biblies) de la música amb general. Esta primera época, igual que amb els Stones, Elvis etc.. és molt més....espontanea, més desenfadà i a voltes ve be recordarla.
Auuuuu!
Publica un comentari a l'entrada