Hi ha grups que en un sol disc (o inclús menys) ja han dit tot el que havien de dir. Amb Wilco sabiem que era un projecte a llarg termini que no podia començar d'una altra manera que des de la base musical i l'herència de l'anterior banda de Jeff Tweedy, Uncle Tupelo.
Per al cantant i líder de Wilco no va ser difícil seguir este camí, perquè el naixement de la banda va ser dies després de la dissolució de l'anterior. Era lògic que posara eixes mateixes idees en el seu nou projecte, el debut del qual se sol etiquetar de continuador respecte de treballs posteriors.
L'àlbum que va iniciar la carrera de Wilco va tindre molts elements prestats de la banda anterior de Tweedy: el baixista John Stirratt, es va convertir en membre de la banda i és hui en dia l'únic que ha perdurat en ella junt amb Jeff. El resultat és un disc de country-rock sense concessions, inclús a voltes transmet massa ambient tradicional i les influències de gent com Neil Young o James Taylor no són ni de bon tros per a lamentar.
Tweedy es veu acompanyat com poques vegades es va repetir d'ara en avant, dels seus companys de banda en els cors. En la instrumentació destaquen les steel guitars, els dobros, banjos i altres arreglos de corda. A pesar dels nombrosos riffs que poblen A.M. són dignes de mencionar les seues cançons més relaxades, mitjos temps entre els que es troben algunes de les millors cançons de la banda: "Passenger side" és una magnífica peça plena de nostàlgia i tot un himne per a tancar els seus concerts. "Shouldn't be ashamed" té més ritme i guitarres però seguixen amb la melancolia d'altres cançons més lentes. Quant a "It's just that simple", inclús Stirratt es convertix en protagonista i canta la seua pròpia composició.
També va ser un disc de cançons més animades, com el tema que l'obri "I must be high" que és una d'eixes cançons que t'arreglen un mal dia´, "Casino queen" o "That's not the issue" que són exemples de com es van prendre estrictament els estereotips del gènere més folk d'EE.UU.
A.M. no va ser ni en el seu moment un disc ben rebut. Bàsicament va ser gravat i llançat a la volta del debut de l'altra mitat d'Uncle Tupelo, els Són Volt de Jay Farrar, i estos van obtindre millors crítiques precisament per evolucionar a partir del sò anterior del grup.
A primera vista pot jutjar-se este A.M. com a fracàs, com un primer pas en fals abans d'anar desapegant-se de les influències anteriors per a anar reinventant el gènere en què van arribar a sentir-se tan còmodes. Però és precisament la solidesa amb què van construir cançons de country rock (que no innovaven en absolut però que funcionaven) el que millor els va poder avalar en els seus primers anys de carrera musical. Està clar que sense discos com este o com, per example, Hollywood Town Hall de The Jayhawks no estaríem parlant del fenomen de l'alt-country que tant va donar que parlar farà uns anys i que continua cuejant.
2 comentaris:
Vaig a donar-li una nova oportunitat a aquest disc després de llegir-me la teva formidable ressenya. Realment només em van enganxar de Wilco el "Yankee hotel foxtrot" i l'últim del camell. Per cert, tinc el "Anodyne" de Uncle Tupelo que ho porto al cotxe i m'encanta. Salutacions.
Hola Johnny, pera mí el Being There és el seu millor traball, encara que crec que de tots els seus discos traus bons moments. Uncle Tupelo eren maravellosos i la pena es que mai van ser massa coneguts per açí, et recomane també els discos de Son Volt,especialment el Strangeways,són un poc de rock més tradicional però si t'agraden els Tupelo de segur que disfrutaràs amb ells.
Salutacions!!!!
Publica un comentari a l'entrada