10000 MANIACS "In my tribe" (1987, ELEKTRA)

In Mi Tribe és el primer disc d'una trilogia insuperable (després van arribar Blind Man´s Zoo i Our Time In Eden) i el segon d'una banda nascuda a Jamestown (New York) i formada pels músics Jerome Augustyniak, Robert Buck (germà de Peter Buck), Steve Gustafson, John Lombardo, Dennis Drew i la lletrista i magnífica vocalista Natalie Merchant, la seua música era una mescla perfecta del pop rock americà de l'època (REM, Game Theory, Concrete Blonde) amb uns textos molt currats i amb molta càrrega de profunditat.

En este disc, que per cert en l'època va ser un autèntica bomba a les collage-radios, s'entremesclen temes com l'abús als xiquets "What's the matter here" (una cançó que d'altra banda musicalment transmet molt bon rotllo), l'analfabetisme "Cherry tree", la guerra "Gun shy" o el medi ambient en un meravellós tema cantat a duo amb Michael Stipe (molt present en tots els seus discos) titulat "A campfire song", altres invitats de luxe van ser James Taylor i Linda Ronstant fent cors, temes destacables també van ser el single "Like the weather" i la versió que van fer del "Peace train" de Cat Stevens.

En 1999 van editar el seu últim album The Earth Pressed Flat i un any després va morir Robert Buck de càncer i van decidir separar-se. Natalie Merchant per la seua banda va emprendre una carrera en solitari amb sis discos editats i amb molt bones crítiques.

TEENAGE FANCLUB "Bandwagonesque" (1991, CREATION RECORDS)

1991 va ser l'any en què quatre escocesos publicaven una xicoteta obra mestra de pop lluminós i desenfadat, un disc replet de grans cançons que es convertiria en referència i disc de capçelera per a milers de persones, eixe disc s'anomenava Bandwagonesque.

Teenage Fanclub es van formar a Glasgow en 1989, Norman Blake, Raymond McGinley, Francis McDonald i Gerard Love eren quatre jóvens enamorats de la música dels Beatles sense massa experiència encara que Blake i MacDonald havien militat en uns novells BMX Bandits. Sense a penes mitjans el nou grup gravaria autofinançant-se el que seria el seu primer disc A Catholic Education on ja mostraven clarament cap a on es decantava el grup, un còctel de contagioses melodies i soroll salvatge directament importat de Sonic Youth.

En la seua musica de sempre han estat presents estes dos tendències, el soroll i la melodia, en A Catholic Education primava el primer, i posteriorment, sobretot a partir de Grand Prix el grup ha anat abandonant progressivament la seua faceta noise, Bandwagonesque és el disc que presenta les dos cares del grup, és el disc que millors cançons té i el disc amb mé soroll.

Sens dubte el seu principal referent són Big Star, igual que el grup d'Alex Chilton i Chris Bell, ells mai han ocultat la seua fixació per les melodies dels Beatles, i els dós grups s'han acostat a elles de manera semblant, pujant el volum de les seues guitarres i accelerant els ritmes, encara que els resultats han sigut prou diferents, “The concept”, l'increïble tema que obri el disc deu molt en la seua melodia a Big Star, però es separa molt en la intenció embrutar-la, afegint una distorsió senzillament genial, la jugada es remata en el segon tall, titulat “Satan” una breu dentada hard-core.

El disc conté una bona sèrie de temes a l'altura de “The concept”, melodies perfectes banyades en distorsió com “December”, “What you do to me”, “I don't know”, “Metall baby” o “Pet rock”, temes contagiosos, optimistes i brillants, on ja apareixia en tot el seu explendor la capacitat compositiva i interpretativa del grup comandat per un Norman Blake en estat de gràcia.

Anys después, en ple boom del noise-rock nord-americà, Teenage Fanclub van obtindre un merescut reconeixement i Bandwagonesque va obtindre l'estatus de disc referencial per a multitud de bandes que van tractar d'aproximar-se d'eixa forma tan particular al pop.

Hui en dia la banda, amb un sò molt mes net i professional continua entregant magnífics discos i oferint immillorables concerts, corrent-se entre els seus fans el rumor que són imbatibles, i jo done fe d'això.

http://www.mediafire.com/?kvbabd2yynw

TANITA TIKARAM "Ancient heart" (1988, wea)

En 1988 una molt jove Tanita Tikaram irrompia amb Ancient Heart, a més de la seua joventut (19 anys), cridava l'atenció pel seu exotisme multicultural, havia nascut a Alemanya i els seus pares eren britànics amb ascendència asiàtica i la seua carrera musical començaria al Anglaterra, país on es va traslladar tota la seua família quan ella tenia 12 anys.

Tanita Tikaram es va convertir en una cara nova que mesclava pop i folk en un disc intimista, havia compost tots els temes de l'àlbum i anava acompanyada de músics de la talla de Rod Argent (The Zombies), el trompetista i teclista, Mark Isham; el veterà bateria de Mike + The Mechanics Peter Van Hook, el conegut folklorista irlandés Paul Brady i el destacat músic Brendan Croker, que havia treballat per a Eric Clapton i Mark Knopfler, amb tot açò no és res estrany que el disc fora un rotund èxit comercial.

El seu primer senzill va ser "Good tradition", probablement la seua cançó mes optimista encara que l'èxit internacional li arribaria amb "Twist in my sobriety" una balada trista i melancòlica difícil d'oblidar. "Cathedral song" va ser el seu tercer single, per a mi la seua millor cançó, un tema molt emocionant. El quart senzill, "World outside your window" apareixeria en 1989, just quan ja era àmpliament coneguda per ací. Si tenim en compte que Ancient Heart només tenia onze talls i que en l'era del vinil, normalment, la cara B del single estava ocupada per una altra cançó del mateix disc, Ancient Heart va ser tot un èxit en llançament de senzills, "He likes the sun", "Valentine Heart" i "Preyed Upon" són temes també altament recomanables, a pesar de no haver sigut singles.

A partir d'este disc i potser per la sobre saturació en el seu moment de cantautores més o menys recomanables li vaig perdre el rastre encara que ha estat editant sis treballs més, l'últim en 2005 titulat Sentimental.

http://rapidshare.com/files/86023620/1988AH.rar

SURFIN' BICHOS "Hermanos carnales" (1992, RCA)

Dos fets marquen l'eixida de Hermanos Carnales, el considerat millor treball de Surfin' Bichos: l'eixida del grup de José Manuel Ponce, cosí de Fernando Alfaro, i la del seu mànager per problemes de salut i potser això va fer que tiraren les restes.
Tant va ser així, que el tercer disc de la banda d'Albacete va ser ideat com un àlbum doble, en el que es repartirien els temes més directes en el primer, i els mes experimentals en el segon però RCA no va donar el permís a esta proposta, encara que el títol i la idea conceptual es van mantindre intactes.
L'estil cru d'Alfaro seguix en Hermanos Carnales, i inclús arriba a la cima tant en lo musical com en les lletres en molts moments del mateix, si bé el so és més refinat que en Fotógrafo Del Cielo gràcies a la producció de Steve Gwynn .
El disc està ple d'imatges religioses, relacions incestuoses, amor, intensitat i desig. "Mi hermano carnal" té un començament que recorda a Parálisis Permanente amb una lletra amb clares al·lusions a les drogues i a l'incest, està la sensibilitat pop d'Alfaro en "Efervescente", amb els primers cors d'Isabel León i en la bossa de "Abrazo en un terremoto", també hi ha la part introspectiva "Humo azul" i la confessió brutal de "Mis huesos són para tí".
El single "Fuerte!" va arribar a tindre una certa ressonància mediàtica, a pesar de les referències sexuals tenía una tonada molt apegalosa que entrava molt bé en ràdios comercials.
I per descomptat, no falten les metàfores bíbliques, tant en "San Jose Experience" (encara que la lletra és de Carlos Cuevas) com en "Hey, Lázaro" amb música de Joaquín Pascual.
El conjunt de cançons més eclèctic que el grup ha firmat en la seua història també dóna com resultat dos joies pop "Ella y yo" i especialment "La estación de las lluvias" amb un xiulit que posa els pels de punta, igual que la melancolia de "En Otoño" amb uns arreglos de cordes que bé podrien haver-se'ls robat als R.E.M de Out Of Time.
El disc considerat més redó de Surfin' Bichos pot estar entre un dels millors que s'han publicat en la dècada dels 90 perque té cançons adictives, de alt calat emocional, i és un disc que obri portes per als grups indies, que ja començaven per aquell 1992. Com sol dir-se, per a emportar-se a una illa deserta.
http://www.megaupload.com/?d=LVA8BBGB