D'alguna manera, el projecte Rain Tree Crow podria entendre's com la tornada fugaç de Japan, aquell mític grup britànic pioner del synth pop i dels new romantics de començaments dels 80's que va encapçalar el sempre inquiet David Sylvian, perquè menys el guitarrista Rob Dean està tota la formació original del grup.
Rain Tree Crow va gravar un únic àlbum en diverses sessions entre 1989 i 1990, el disc podríem dir que és àrid (com la portada) però càlid al mateix temps, on s'imposen les improvisacions free jazz, climes espectrals, que en alguns casos s'acosten al tan sobat post-rock i a grups com Hood o Bark Psychosis pero on sempre sobrevola la màgica i murmuradora veu de Sylvian com a color dominant.
De qualsevol manera, es tracta d'un disc únic, pensant i executat segons les particulars regles musicals de Sylvian i on se'm fa difícil ressaltar alguna cançó ja que el treball pareix pensat per a sentir-lo d'una tirada, encara així destacaria dos passatges, "Blackwater" i el single "Pocket full of change".
Disc per a disfrutar preferiblement de nit i en dies fred com els que s'acosten.
https://rapidshare.com/#!download|440p4|198036520|rain_tree_crow_-_rain_tree_crow.rar|88190|0|0
Sense dubtar-ho els californians Rain Parade va ser una de les moltes bandes que podriem dir que va estar en el lloc erroni i en la pitjor època al mateix temps, sobretot lo segon ja que es van formar a principi dels 80, mals temps per a la psicodèlia. Encara que posats dins del sac del denominat Paisley Underground o Nou Rock Americà junt amb grups com Dream Syndicate, Green On Red o Violent Femmes, el seu so era molt més britànic que americà, inclús el seu primer treball Emergency Third Rail Power Trip (1983) va ser editat inicialment a Anglaterra, el qual va obtindre un èxit sonat per part de la crítica encara que com quasi sempre no comercialment, per la qual cosa un dels seus principals compositors David Roback va eixir del grup per a formar Opal i mes tard Mazzy Star.
Explosions In The Glass Palace és un disc (millor dit un MiniLP) de sentiments, un disc on la melancolia cobra més força que mai, amb una formació ja de quartet amb Matt Piucci a la guitarra i veu, Steven Roback al baix, Eddie Kanlwa a la bateria i Will Glenn als teclats, graven cinc cançons simplement meravelloses, el seu millor treball sens dubte.
La primera cançó "You are my friend" és la que més s'acosta al seu disc de debut, és pop d'alta escola amb una melodia inoblidable i amb eixes guitarres jangle que tant es portaven en els Estats Units en els 80. En "Prisioners" és on més es nota l'evolució de la banda, on es mesclen les veus de Matt i Steven, la secció rítmica es ralentitza i les guitarres sonen més que mai a Neil Young. Un altre canvi en la composició de cançons es mostra també clarament en les següents quatre, mentres que en Emergency Third Rail Power Trip les cançons tenien més canvis constants i bots, esta vegada van més en llinea recta, alguns el poden dir avorrit o repetitiu, però jo crec que és important per a mantindre l'estat d'ànim de l'àlbum. Esta estructura més lineal és el que destaca en "Blue", el tema més trist del disc en la lletra pero de tonada molt pop. "Broken horse" és un tema bàsicament acústic que recorda molt Jefferson Airplane. El disc acaba amb un tema de set minuts, "No easy way up", on les seues juganeres parts instrumentals es mesclen amb les vocals i amb una veu repetint una vegada i una altra com un mantra el seu títol.
Per a mi Explosions In The Glass Palace és un dels millors treballs de rock psicodèlic de tots els temps d'una de les bandes més oblidades però sens dubte mes reivindicables del rock americà...Rain Parade, van arribar a editar un disc més en el que seria el disc del boom comercial, fins i tot els van fitxar la discogràfica Island, però va quedar en res, en la sentència final d'una banda meravellosa i irrepetible, mai més es van tornar a reunir ni per a gravar ni per a recaptar diners en concerts de reunificació.
https://rapidshare.com/#!download|244p5|174888395|Rain_Parade_-_Explosions_in_the_glass_palace.rar|28870|0|0
Dels antros de Malasaña van sorgir moltíssims grups desconeguts i altres que van arribar a transcendir relativament com Sex Museum, Pleasure Fuckers o Imposibles, i altres que es van quedar en terra de ningú com el cas dels injustament oblidats Vancouvers o Los Potros, autors de Black Light, pera mi, un dels millors LPs fets en este país. Los Potros es formen l'any 1985 quan Javi, Fernando, Uge i Chicho decidixen ajuntar-se per a reproduir els sons Garage-Mod dels seus grups preferits, i en part inspirats pels seus admirats Sex Museum, companys de batalles i molt afins quant a gustos musicals a base d'una dieta estricta de Surf, Garage, Beat i Rhythm And Blues. En 1986 José Lanot, que tocava la guitarra amb els Museum, abandona el grup i ràpidament li convencen perquè substituïsca a Javi en Los Potros. Graven algun single i oferixen molts concerts, però a poc a poc sorgixen desavinences entre ells, i finalment en 1989 es dissol el grup. Encara que Lanot és l'últim a entrar, continua amb el grup però esta vegada amb la formació de trio: José Lanot canta i toca la guitarra, Chicho a la bateria i entra Paco De La Calle per a fer-se càrrec del baix. Al 1990, uns Potros renovats i amb el lideratge de José Lanot, es tanquen en l'estudi de gravació i en tan sols una setmana graven Black Light, o dit d'una altra manera, un d'eixos discos dels què ja no es fan. Es tracta de la referència 007 de Munster Rècords, i tot en el disc és una meravella. Per a començar, en el 90% dels casos se sol complir la màxima que darrere d'una bona portada hi ha un gran disc, i este per descomptat no és l'excepció a la regla, portada en blanc i negre amb foto del grup presa des de dalt seguint la tradició de discos de grups com Who o Beatles, i de regal carpeta doble amb les lletres de les cançons en anglés original i traduïdes a l'espanyol, es nota que Munster té verdadera fe en el grup, i no és res estrany perquè el contingut és simplement espectacular. Dotze cançons fabricades del material del millor Pop: breus, directes, amb tonades arravatadores, guitarres esmolades, veus perfectament alineades i lletres molt cuidades. Cançons que parlen d'amor i sobretot desamor amb unes lletres molt íntimes i pròximes, gràcies en part a les enèrgiques guitarres. El so de Black Light ni de bon tros seria el mateix de no ser per la producció, s'encarreguen ni més ni menys que Julián “Tequila” Infante i Manolo “UVI”. Julián abans d'entrar de ple amb Los Rodríguez, s'involucra de ple en este treball. Los Potros són un grup de guitarres i Julián aconseguix fer-les sonar com ha de ser: potents, tallants, directes, aspres i nítides al mateix temps. Inclús toca parts de guitarra solista en bona part dels temes. Però no sols el so de guitarres està cuidat, les veus a càrrec del propi Lanot són de nou una meravella, amb la seua característica forma de cantar, una veu prou aguda, li dóna un toc molt particular al disc, inclús les parts de cors les fa el propi Lanot. El millor de tot? ...les cançons, es podria dir que fan Power Pop en el sentit literal, però no ens enganyem, l'enèrgic riff inicial de “Inside My Brain” ho diu tot, són cançons de Rock and Roll, amb actitud Punk i sensibilitat Pop, i del bó, del que feien Beatles, Buzzcocks, Remains, Everly Brothers, Nervers, Who o Byrds. És curiós, però la meua còpia de Black Light la conserve des de fa la fredolina de 21 anys, i encara m'esborrone quant puntxe temes com “Walkin' with my girl”, “The ‘she' you lose”, “Love is dead”, “Black clouds”, “Shades of myself” i absolutament totes les seues meravelloses 12 cançons. Al 1995, el grup es va separar sobtadament apunt de professionalitzar-se i fitxar per una multinacional, va ser un abrupte i irremeiable final, tant és així, que Black Light no es va tornar a reeditar mai de la vida, i a hores d'ara esta descatalogat i és prou difícil de trobar. Esta entrada li la dedique al meu amic Costa...si vam disfrutar amb "No, not again" i amb este disc aquells anys per Pedreguer!! https://rapidshare.com/#!download|375p2|143397605|PVAc0281.rar|71363|0|0
A l'hora de llançar este quart i últim disc Pixies ja eren una banda semi-reconeguda i mimada de l'underground, perquè el curiós del cas és que la popularitat els va arribar prou després de dissoldre's com a banda.
Per a este album, van canviar prou el so més indie pop de bossanova, tornant un poc als seus inicis però incorporant alguns teclats, i canviant les temàtiques bíbliques i sexuals per ciència-ficció, és un disc molt inspirat i amb altes dosis d'energia.
El disc s'obri amb “Trompe Le Monde”, repartint punk rock i teclats, més agressiva és “Planet of sound”, construïda sobre una poderosa base de baix i bateria que creix fins a un final èpic, “Alec Eiffel” és un dels seus himnes clàssics i una de les seues millors cançons, “The sad punk”, és una cançó que de punk té poc, es un tema que pareixen diverses cançons en una. Rendixen tribut a una de les seues òbvies influències amb “Head on”, fantàstic cover de The Jesus And Mary Chain, “U-Mass”, per a mi de les més fluixes del disc, “Palace of the brine” i “Bird dream of the Olympus Mons”, estan un poc més prop de Bossanova, on pareixen demanar a crits la veu de Kim Deal, recuperen piles amb “Letter to Memphis”, una de les seues millors cançons d'amor i “Space (I believe in)” i “Subbacultcha”. Per a la part final de l'àlbum ataquen amb “Distance equals rate times time”, prou punkarra, i els tres temes del final que quasi pareixen el primer Ep en solitari de Frank Black, amb menció especial per a “Motorway to Roswell”, una de les meues cançons preferides.
En definitiva, Trompe Le Monde és un album que posa punt final a la producció de Pixies i ho fa per tot lo alt, amb algunes de les millors cançons de tota la seua carrera. No obstant això, es nota a faltar la consistència i espontaneïtat de les primeres èpoques, encara que seria un error demanar-los que continuen repetint un Surfer Rosa, el llistó estava massa alt, encara així Pixies va complir i va entregar un gran últim treball.
http://www.mediafire.com/?5mpfmm7sh37lffd
El Pecho de Andy van ser un clar exemple de banda rebutjada per la crítica en el seu moment i reivindicada amb el pas del temps per (quasi) els mateixos crítics i per alguna que una altra banda actual (La Habitación Roja va versionetjar no fa molt "El arrozal").
Van manejar molt bé les lletres de les seues cançons, molt intenses i poètiques amb tocs d'instruments poc utilitzats per ací en l'època com el saxo i un baix heretat de bandes com Joy Division, Bauhaus o The Cure.
Ho formen a principis dels 80 Miguel Angel Garcia (guitarra i veu), Fco. Javier Garcia-Zarco (guitarra), Maria Eugenia Muñoz (baix) i Miguel Angel Campos (bateria) a Toledo i es van batejar amb el títol d'una cançó de Lou Reed (tota una declaració de principis). En 1986 van editar este primer disc amb temes que van poder arribar ben lluny com "El Arrozarl" o "Vuelo nocturno" junt amb altres mas foscos com "Anochecer en Tahití" o "Fighting Temeraire", a mi em recorda molt este treball a gent com Decima Victima, Golpes Bajos o els Radio Futura de De Un País En Llamas (1985), un any després van editar el seu segon i (per desgràcia) últim treball Llegará Octubre. Com a curiositat dir que recorde una actuació seua un matí en un programa que feia Jesus Hermida en TVE1, que temps!!! http://freakshare.com/files/eb6ycq1i/pecho.rar.html
Despres de quasi 4 mesos i despres de acabar hasta los ous del mon musical, dels entessos de la música i de sentir lliçons, a mi segueixem agradanme igual The Telescopes que La Casa Azul, Pet Shop Boys que Paquita La Del Barrio, que tinc que fer...nadie es perfecto.
Bueno fora ja de diatribes esta semana comence fort, a tota metxa amb unes besties de la nit del rock barceloni, i pera parlar dells que millor que traduir la magnifica resenya que va fer de este
MiniLp el amic Johnny en el seu super recomanable blog ESPACIO WOODYJAGGERIANO.....ahi va:.
Hi ha vinils històrics de discogràfiques independents nacionals que la tirada dels quals va ser tan escassa i reduïda a pesar de contindre material selecte que hauria que protegir-los en un búnker baix terra davant de possibles adversitats climatològiques com ara gelades, torbs o excessos de calor, i per descomptat amb molt més interés per als casos d'incendis, riuades, conteses bèl·liques, colps d'estat, radiacions nuclears, etc. Un de tants que formaria part d'eixe patrimoni nacional a protegir podria ser el “Motorbeast”, gloriós MiniLp que els barcelonins The Pantano Boas van publicar en 1988.
Fina Román al baix i la veu, Ignacio Vidal a la guitarra i veu, i els germans Pepín i Manuel Carcelero a la bateria i guitarra respectivament, van ser els responsables d'este grup de culte on els hi haja en els prolífics i heterogenis 80s. Els pantano Boas van repartir garatge i rock and roll del més brut i fangós a mansalva.
El disc s'obri amb un “Wild dance” que recorda als millors Fleshtones. Després, “Quiero ser un incendio” o “Motorbeast” ens traslladen al turbulent Detroit de finals dels 60 i principis dels 70 amb detalls que recorden a MC5 o als Stooges. A continuació, eixa espècie de rock&roll sideralment velvético de “Panther skin boots” servix d'antesala per a una bestial i apocalíptica versió del clàssic “Save me” de la gran Aretha Franklin. Supose que una lectura d'este calibre poguera paréixer una calúmnia o una aberració a alguns puristes del soul. A mi en canvi em pareix una de les versions més talentoses, implacables, destrossadores i autèntiques que he escoltat en la meua vida, el millor dels homenatges a la reina del soul. I és que per a gustos hi ha tants i tants colors que si ens posem a comptar l'àmplia gamma de tonalitats comprendrem que els humans no som clons. Es recomana elevar el volum considerablement per a percebre tots els detalls auditius amb major intensitat.
Per a la mila diferència entre Opal i Mazzy Star és un poc la diferència que hi ha entre els seus distintes cantants, en Opal és Kendra Smith (Dream Syndicate) i la seua veu és més bella i hipnòtica mentres que Hope Sandoval per el meu gust és mes lineal i avorrida, encara que, això si, les cançons tenen totes elles un alt nivell, potser per estar compostes i tocades pel mateix home, David Roback (Rain parade).
Este disc ho va editar Rough Trade després de la dissolució del grup i en ell no hi ha cap cançó de l'únic disc que van gravar titulat Happy Nightmare Baby, són tot temes que van llançar anteriorment en singles i EPs. i cançons inèdites.
El traball és molt compacte i per a res pareix una recopilació a l'ús, esta ple de folk, psicodèlia, country, rock... i de totes elles elles hi ha dos que destaquen per la seua bellesa "Empty box blues" que sens dubte marcaria el camí ha seguir de Mazzy Star i "Harriet Brown".
Opal van ser un grup rar (els seus dos únics discos hui són prou difícils de trobar) i de curta trajectòria si ho comparem a la banda de Hope Sandoval però van deixar alguns dels moments més màgics de l'escena californiana després de la marejada que va suposar el so Paisley Underground en els anys 80.
