FISH "Vigil in a wilderness of mirrors" (1989, EMI)

Si hi ha algun moment en què la carrera de Fish va poder haver sigut una continuació de la de Marillion de la primera època, va ser en este primer disc. Fish va conservar en este llançament, i pot ser en el segon disc, l'esperit de la música que havia fet amb els seus antics amics quan van gravar treballs tan bons com Clutching At Straws (1987), ultim disc de la primera etapa de Marillion, o del unic que es salva de la segona epoca, l'imprescindible Seasons End (1989), però que no van poder conservar en els seus següents treballs perdent tota la identitat que els va caracteritzar en els seus temps inicials per a convertir-se en una banda d'idees i esperit totalment distints; i també el final de Fish, un home que hui en dia no ha tingut més remei que per a poder realitzar una gira en condicions, oblidar-se de la seua extensa discografia en solitari i fer una gira (i corresponent doble cd) i tirar mà del cançoner de Marillion en forma del seu altre gran disc Misplaced Childhood (1985) revisitat.
Per a mi les dos parts van perdre, però almenys encara es podia rescatar algo de la carrera de Fish en solitari. En eixe sentit, Vígil In A Wilderness Of Mirrors és no sols un bon disc de Fish, sinó el millor de la seua carrera. Ací pot dir-se que va tirar el resto,  podem trobar quatre temes que són verdaderes meravelles: el tremend himne d'obertura “Vigil”, l'exquisita balada “Gentleman's excuses me”, la suite “Cliché”, l'esplendorosa “The company”, o “Family Bussiness”, que ha passat a ser un clàssic del seu repertori quasi a l'altura dels seus temes amb Marillion. Hi ha fins a un tema més comercial titulat “Big wedge”. Definitivament, Fish es mou molt millor pel rock progressiu més mainstream i per a tots els públics que no per un so més ortodox, com el millor Peter Gabriel, Fish se'ns mostra com un músic que compartix dos amors: el rock simfònic dels 70 i el pop de baixa intensitat.
En tot cas, un disc que no defraudarà a ningún seguidor de l'època de Marillion amb Fish de cantant.

STEVE EARLE "Copperhead road" (1988, MCA)

Curiós el cas de Steve Earle, home revolucionari i de esquerres però dins d'un món infestat de fatxes, com els directius de la seua discogràfica MCA Nashville amb els que va editar els seus dos primers treballs Guitar Town (1986) i Exit 0 (1987) que van funcionar prou bé comercialment per a passar-se a la seua filial de Los Angeles molt més afins a les seues idees revolucionaries.
El resultat va ser un dels seus discos més potents i rabiosos amb bateries matxacones i guitarres afilades i una arrogància que mirava més a uns Rolling Stones o a uns Georgia Satellites que al tradicionalisme del country, un disc de Rock 'n' Roll, per a res este Steve s'assemblava al dels seus dos primers discos.
Les highlights del disco són sens dubte la historia de una famosa saga de pistolers "The devil's right hand" i la de dos generacions de soldats "Johnny come lately" (amb The Pogues com a banda acompanyant), dos tremendes cançons amb una narrativa prou clàssica del country però amb un so molt més dur. Destacar també la segona cara del disc amb cançons de temàtica més sentimental com són "Even when i'm blue", "You belong to me" o "Once you love" però amb un impacte de veres irresistible.
Ho tènia tot per a triomfar amb este gran disc però desgraciadament els seus anys posteriors va ser molt més coneguts pels seus escàndols i contínues entrades en clíniques de desintoxicació que pels seus mèrits musicals, per sort hui en dia i des de finals dels 90 que està ja totalment rehabilitat està editant discos de un nivell altisim.

SPAGUETTI WESTERN (1986, Epitaph)

Van nàixer quant el Nou Rock Americà estava triunfant de pleno i en l'epicentre del mateix....Califòrnia, però mai han sigut anomenats ni reivindicats per crítica i ni de bon tros per el públic. Jo els situaria en la secció dels sarcàstics, dels que mai es van prendre seriosament a ells mateixa, potser musicalment com una mescla entre els Dead Milkmen i Rank And File, el punk més divertit i el country rock. Un altre element diferenciador és al discogràfica per a la que van gravar, Epitaph, el segell de Bad Religion especialitzat en un gènere totalment allunyat a ells, el Hardcore de la costa Oest.
El trio format per Jon Bertini (guitarra i veu), Jason Keene (baix) i Rex Fenley (bateria) i amb la producció de Brett Gurewitz graven este primer i únic disc en 1986, a pesar que d'entrada la portada ja tira per a arrere el disc és prou aprofitable. La cançó que l'obri "What are friends for?" és pur Long Ryders country rock del bo, igual que "Don´t write me" o la que obri la segona cara "Man in the mirror" , té el seu punt mes punk en "No memories" i "Oughta be a law", i fins i tot en te mes poperes com el single "Nothing ever changes", "Goin` all the Way" o "Don´t go".
Spaguetti Western van ser un grup de curta trajectòria que va passar amb més pena que glòria pel rock americà però que van deixar algunes melodies que valen la pena.

THE SOUND "Shock of daylight" (1984, Statik)

El seu tercer treball All Fall Down (1982) va ser un disc fosc i anticomercial, per lo que WEA els va posar directament en el carrer... encara que també és veritat que la promoció que li van fer al disc va ser nul·la.
La banda va passar uns quants mesos reciclant-se i inclús pensant a deixar la música de manera definitiva, van ser quatre anys de treball sense cap fruit però, això sí, tenien l'aplaudiment generalitzat de la crítica i una legió de seguidors fidels. Després de negociacions amb diverses discogràfiques la banda va firmar amb la independent Statik, on també estaven gent com Chameleons o Echo & The Bunnymen. Amb un so totalment renovat editen en 1984 este MiniLP de sis cançons verdaderament brillants, és el disc en què Adrian Borland es mostra més romàntic i positiu inclús recorda a vegades als millors Roxy Music, damunt la producció de Pat Collier és neta amb una base rítmica, especialment el baix, plena de matisos i color, bona mostra d'açò són les seues (pera mi) dos millors cançons "Golden soldiers" molt en la llinea de Echo & The Bunnymen i "Dreams then plans" que conté un estribillo explosiu com un punyada a la panxa. De les altres quatre cançons destacar potser "Counting the days" que em recorda molt a Comsat Angel.
The Sound van portar la seua mala sort pràcticament fins al final, després de gravar un dels seus millors discos en 1987 Thunder Up i com sempre passar amb més pena que glòria, en 1991 mor vítima de SIDA el seu teclista Max Mayers i en 1999 i després de gravar set excel·lents treballs en solitari el seu líder Adrian Borland es tira a les vies d'un tren.
Ojo al video perque es de una actuació al mitic programa  La Edad De Oro que presentava Paloma Chamorro al 1984!!...

    

SMOG "Knock knock" (1999, DRAG CITY)

Knock Knock és el sèptim treball de Smog, l'àlies baix el qual s'amaga Bill Callahan, un referent quan parlem del rock independent americà, un grup que ha derivat des dels seus primers treballs que estaven infestats de ruido, experimentació i en alguns casos silencis terrorífics a discos d'una bellesa estranya, plens de cordes, melodies i com en este àlbum fins a cors infantils.
Knock knock és un disc lluminós, cínic i escapista. Un dels seus millors treballs fins hui i el perfecte per a tancar una dècada redona, amb la portada d'un gat aterrat enmig d'una tempestat (com demanant auxili, jugant amb l'onomatopeia d'algú que crida a la porta, Knock knock, en anglés), Smog adopta guitarres elèctriques dignes de Lou Reed, en cançons com les intenses “Held" (seleccionada per a un anunci en què Bob Dylan conduïx una camioneta amb el tema a tot volum), “No dancing" (que inclou el cor de xiquets rockejant) i “Cold blooded old times". Hi ha espai, també, per a la intimitat en les belles i melancòliques “Let's move to the country" (un manifest sobre per què s'ha d'abandonar la ciutat) i “Teenage spaceship", sobre la vida nocturna i solitària d'un Callahan en la pubertat: “Era una nau adolescent, llançada cap al cel, tan àmplia en l'horitzó, que les persones creien que les meues finestres eren estreles".
Smog ha continuat editant discos encara que últimament es prodiga més amb treballs firmats al seu nom, tots ells altament recomanables.

THE SMITHEREENS "Green thoughts" (1988, ENIGMA)

Sí, ja es que antes va estar el seminal primer Minilp Beauty And Sadness (1983) i l'enorme Especially For You (1986) però jo seguisc quedant-me amb el tercer treball d'esta magnífica banda de New Jersey, potser per ser el primer que vaig tindre entre les meues mans o simplement perquè conté cançons amb unes melodies pop memorables.
La banda formada per Pat DiNizio, Jim Babjak, Dennis Diken i Mike Mesaros va aconseguir reunir en onze cançons tot un catàleg de pop, rock i guitarres. "Only a memory" va escalar fins als llocs més alts de les College Radios americanes, "House we use to live in" i la melancòlica "Drawn in mi own tears" són altres dos hits en potència, "Especially for you" té un aire de jazz, l'atmosfèrica "Deep Black" o la més optimista "Elaine" tenen guitarres al més pur estil Byrds i les melodies de "If the sun doesn't shine" i "Something new" són senzillament insuperables, inclús en el mig temps "The world we know" van comptar amb la veu del gran Del Shannon.
Encara que se'ls va colocar en el seu moment en el caixó del Nou Rock Americà ells tenien molt més que veure amb les bandes powerpoperes de la costa est com Del Fuegos o Ben Vaughn que amb les bandes californianes molt més psicodèliques i garajeres. The Smithereens porten editant encara discos encara que per a mi la seua època d'esplendor van ser estos primers tres treballs més el següent, el magnífic 11 (1989).

THE SINCEROS "Pet Rock" (1981, CBS)

Van començar com a trio a Londres amb el nom de The Strutters, el cantant i guitarrista Mark Kjeldsen amb Bobby Irwin i Ron François al baix i bateria respectivament per a més tard unir-se a ells Don Snow als teclats.
Després d'un primer LP en 1979 The Sound Of Sunbathing molt en l'ona dels sons Power Pop i New Wave tan de l'època i influenciats per gent com Graham Parker, Elvis Costello i sobretot pels primers Squeeze editen este segon àlbum en 1981 titulat Pet Rock amb un so molt més compacte, encara que per a mi potser massa professional, així i tot  brillen temes com el primer single que obri el disc i que va arribar prou alt en les llistes d'èxits "Disappearing", "Memory lane" podria haver sigut inclosa en el seu energètic debut, "Barcelona" conté una melodia memorable, "Falling in and out of love" és un tema inspirat en el Sweet Pop dels 60 i "Girl i realize" és pur so Motown.
Pet Rock és una perfecta joia power pop de principi a fi, va ser el seu punt i final perquè ací acaba la història de The Sinceros, Irwin sen va anar amb Nick Lowe, Snow amb Squeeze, François es va tirar a la muntanya de l'after punk amb Teardrop Explodes i curiosament el líder i cantant Kjeldsen va acabar a Amsterdam de taxista i va morir en 1990 víctima de la SIDA.