THE SOUND "Shock of daylight" (1984, Statik)

El seu tercer treball All Fall Down (1982) va ser un disc fosc i anticomercial, per lo que WEA els va posar directament en el carrer... encara que també és veritat que la promoció que li van fer al disc va ser nul·la.
La banda va passar uns quants mesos reciclant-se i inclús pensant a deixar la música de manera definitiva, van ser quatre anys de treball sense cap fruit però, això sí, tenien l'aplaudiment generalitzat de la crítica i una legió de seguidors fidels. Després de negociacions amb diverses discogràfiques la banda va firmar amb la independent Statik, on també estaven gent com Chameleons o Echo & The Bunnymen. Amb un so totalment renovat editen en 1984 este MiniLP de sis cançons verdaderament brillants, és el disc en què Adrian Borland es mostra més romàntic i positiu inclús recorda a vegades als millors Roxy Music, damunt la producció de Pat Collier és neta amb una base rítmica, especialment el baix, plena de matisos i color, bona mostra d'açò són les seues (pera mi) dos millors cançons "Golden soldiers" molt en la llinea de Echo & The Bunnymen i "Dreams then plans" que conté un estribillo explosiu com un punyada a la panxa. De les altres quatre cançons destacar potser "Counting the days" que em recorda molt a Comsat Angel.
The Sound van portar la seua mala sort pràcticament fins al final, després de gravar un dels seus millors discos en 1987 Thunder Up i com sempre passar amb més pena que glòria, en 1991 mor vítima de SIDA el seu teclista Max Mayers i en 1999 i després de gravar set excel·lents treballs en solitari el seu líder Adrian Borland es tira a les vies d'un tren.
Ojo al video perque es de una actuació al mitic programa  La Edad De Oro que presentava Paloma Chamorro al 1984!!...

    

SMOG "Knock knock" (1999, DRAG CITY)

Knock Knock és el sèptim treball de Smog, l'àlies baix el qual s'amaga Bill Callahan, un referent quan parlem del rock independent americà, un grup que ha derivat des dels seus primers treballs que estaven infestats de ruido, experimentació i en alguns casos silencis terrorífics a discos d'una bellesa estranya, plens de cordes, melodies i com en este àlbum fins a cors infantils.
Knock knock és un disc lluminós, cínic i escapista. Un dels seus millors treballs fins hui i el perfecte per a tancar una dècada redona, amb la portada d'un gat aterrat enmig d'una tempestat (com demanant auxili, jugant amb l'onomatopeia d'algú que crida a la porta, Knock knock, en anglés), Smog adopta guitarres elèctriques dignes de Lou Reed, en cançons com les intenses “Held" (seleccionada per a un anunci en què Bob Dylan conduïx una camioneta amb el tema a tot volum), “No dancing" (que inclou el cor de xiquets rockejant) i “Cold blooded old times". Hi ha espai, també, per a la intimitat en les belles i melancòliques “Let's move to the country" (un manifest sobre per què s'ha d'abandonar la ciutat) i “Teenage spaceship", sobre la vida nocturna i solitària d'un Callahan en la pubertat: “Era una nau adolescent, llançada cap al cel, tan àmplia en l'horitzó, que les persones creien que les meues finestres eren estreles".
Smog ha continuat editant discos encara que últimament es prodiga més amb treballs firmats al seu nom, tots ells altament recomanables.

THE SMITHEREENS "Green thoughts" (1988, ENIGMA)

Sí, ja es que antes va estar el seminal primer Minilp Beauty And Sadness (1983) i l'enorme Especially For You (1986) però jo seguisc quedant-me amb el tercer treball d'esta magnífica banda de New Jersey, potser per ser el primer que vaig tindre entre les meues mans o simplement perquè conté cançons amb unes melodies pop memorables.
La banda formada per Pat DiNizio, Jim Babjak, Dennis Diken i Mike Mesaros va aconseguir reunir en onze cançons tot un catàleg de pop, rock i guitarres. "Only a memory" va escalar fins als llocs més alts de les College Radios americanes, "House we use to live in" i la melancòlica "Drawn in mi own tears" són altres dos hits en potència, "Especially for you" té un aire de jazz, l'atmosfèrica "Deep Black" o la més optimista "Elaine" tenen guitarres al més pur estil Byrds i les melodies de "If the sun doesn't shine" i "Something new" són senzillament insuperables, inclús en el mig temps "The world we know" van comptar amb la veu del gran Del Shannon.
Encara que se'ls va colocar en el seu moment en el caixó del Nou Rock Americà ells tenien molt més que veure amb les bandes powerpoperes de la costa est com Del Fuegos o Ben Vaughn que amb les bandes californianes molt més psicodèliques i garajeres. The Smithereens porten editant encara discos encara que per a mi la seua època d'esplendor van ser estos primers tres treballs més el següent, el magnífic 11 (1989).

THE SINCEROS "Pet Rock" (1981, CBS)

Van començar com a trio a Londres amb el nom de The Strutters, el cantant i guitarrista Mark Kjeldsen amb Bobby Irwin i Ron François al baix i bateria respectivament per a més tard unir-se a ells Don Snow als teclats.
Després d'un primer LP en 1979 The Sound Of Sunbathing molt en l'ona dels sons Power Pop i New Wave tan de l'època i influenciats per gent com Graham Parker, Elvis Costello i sobretot pels primers Squeeze editen este segon àlbum en 1981 titulat Pet Rock amb un so molt més compacte, encara que per a mi potser massa professional, així i tot  brillen temes com el primer single que obri el disc i que va arribar prou alt en les llistes d'èxits "Disappearing", "Memory lane" podria haver sigut inclosa en el seu energètic debut, "Barcelona" conté una melodia memorable, "Falling in and out of love" és un tema inspirat en el Sweet Pop dels 60 i "Girl i realize" és pur so Motown.
Pet Rock és una perfecta joia power pop de principi a fi, va ser el seu punt i final perquè ací acaba la història de The Sinceros, Irwin sen va anar amb Nick Lowe, Snow amb Squeeze, François es va tirar a la muntanya de l'after punk amb Teardrop Explodes i curiosament el líder i cantant Kjeldsen va acabar a Amsterdam de taxista i va morir en 1990 víctima de la SIDA.

SEX MUSEUM "Sparks" (1994, ROTO RECORDS)

I seguint amb clau garajera i psicodélica...al 1994 Sex Museum trauen el disc Sparks amb una nova discogràfica, Roto Records. En principi es tracta d'un disc d'aquells denominats de transició, encara que rascant te molta més xixa de lo que pareix en una primera ullada, este és d'alguna manera més refinat, més melòdic inclús, sense perdre ni una mica de força, entre altres coses perquè Kiki Tornado és una verdadera mala bestia a les baquetes, perque és sobretot el disc on Miguel demostra el cantant que és, amb tot el seu caràcter i força, però explorant molts més matisos que fins al moment. La seua aportació a la qualitat del grup, cada volta més i més elevada, és enorme. També la faena de Marta a l'òrgan s'àmplia molt, donant al seu so molta més profunditat, servint de contrapunt a la ja insuperable guitarra de Fernando. Serà este el disc on més es compartisca el protagonisme d'òrgan i guitarra.
En certa manera és un disc que tendix inclús més a la psicodèlia i al desenrotllament instrumental, com en la suau “Time killers word killers”, que despres empalma amb “Find meca”, un interessant tema instrumental dotat d'un subtil toc d'òrgan, acústica i una guitarra slide de fons que posa els pèls punta. Hi ha també altres temes més vacilons, com “It so easy”, que comença suaument per a despres marcar-se uns grans canvis de ritmes, o “Love becomes nightmare”, impressionant tema que marca, al meu pareixer, una de les cimes d'inspiració del grup. Sparks és, també, un disc d'homenatges a grans bandes, d'una banda, una versió del “Minnesota strip” dels Dictators, tema que toquen molt en els seus directes, o la fenomenal adaptació estil Sex Museum de “I am free” dels Who, i sobretot la revisió de “Black sheep” dels seus adorats SRC, pera mi Sparks és una verdadera meravella.

LA SECTA "Blue tales" (1990, MUNSTER RECORDS)

Van ser un dels millors grups garajeros que ha donat mai este país, i també un dels mes infravalorats i este primer miniLP és un prova factible de totes eixes influències que els van marcar, des del clàssic rock australià d'uns Scientists o els Celibate Rifles fins al punk rock més ortodox dels Ramones o Buzzcocks, inclús a voltes s'acostaven al rock alternatiu americà via SST, La Secta no van ser una banda més de panorama musical basc de primer dels 90, impossible amb un entés i sibarita del rock com Gorka Munster (capitost de la discogràfica del mateix nom) al mando del grup. Blue Tales és una de les primeres referències de Munster Rècords i en ell trobem pildores garajeres instantanis com són "Blue tale" o "I just want to be myself", animalades que miren face to face al mateixos Ràdio Birdman com és "Youth" i temes més relaxats com  "Don´t look back" o "I hate that trip", i per a donar més força al conjunt el disc està produït per  ni més ni menys que Sonic Boom (Spacemen 3).

RY COODER "Chicken skin music" (1976, reprise)

Ry Cooder sempre ha anat per lliure, sense límits, i açò no pot ser més evident en el seu  quint àlbum, Chicken Skin Music (una frase dita a Hawaii, sinònim de "la pell de gallina"). Inclús més de lo habitual, Cooder es nega a reconéixer les fronteres geogràfiques o musicals en este cas entre Méxic i Hawaii, com es el cas de "Stand by me" de Ben E. King com una cançó de gospel amb un arreglament tex mex, o el clàssic de Jim Reeves country-pop, "He'll have to go," amb el ritme d'un bolero, amb la mescla de l'acordió del seu amic Flaco Jiménez i el saxo alt de Pat Rizzo. En altres temes, dos dels grans guitarristes i cantants de Hawaii Gabby Pahinui i el mestre de la guitarra Atta Isaacs en la versió de Hank Snow "Yellow roses" i el maravellos instrumental "Chloe".
Si l'enfocament de Cooder per a la música és molt divers, la seua elecció de material sens dubte seguix el seu exemple. Sustentada per un parell de composicions de Leadbelly, la musica de Chicken Skin Music és una col·lecció de cançons que van des dels temes abans mencionats fins temes no tan convencionals com el medicinal "I got mine" i el sincopat R&B "Smack dab in the middle". També participa el compositor cec dels Apalaches Alfred Reed en "Always lift him up" amb una melodia de l'evangeli hawaiià, "kanaka wai wai".
Com ell mateix explica en les notes de l'àlbum, Cooder entén la connexió entre estos estils aparentment dispars.  La música de Chicken Skin Music és probablement la gravació més excèntrica de Ry Cooder des del seu principi, però és també una de les més divertides, a banda de la seua portada.