ROBYN HITCHCOCK "I often dream of trains" (1984, Midnight Music)

Robyn Hitchcock és un músic anglés nascut en 1953, antes de començar la seua carrera en solitari va tocar amb els Soft Boys a finals de la dècada del setanta. En la seua música es poden extraure influències de John Lennon, Dylan i principalment la psicodelis de Syd Barret. Les comparacions amb l'exlíder de Pink Floyd són freqüents, no perquè Robyn no tinga el seu propi estil sinó que a l'escoltar-ho hi ha constants reminiscències del de Essex. En els seus discos abunda un sentit de l'humor a voltes absurd, a voltes surrealista, però sempre intel·ligent. Per exemple d'este disc està “Uncorrected personality traits”, cançó purament vocal, en la que Hitchcock superposa diverses veus que canten una lletra sobre les condicions en la infància que porten a una persona a ser homosexual en la seua vida adulta, quasi com una classe de psicologia.

Un altre exemple seria la brillant lletra inicial del tema “It sounds great when your’re dead”: "Your mother is a journalist / Your father is a creep / They make it in your bedroom /When they think you're fast asleep / The scenes that they're enacting now / Beside your little bed / Are never in you consciousness / But always in your head", o en “Ye sleeping nights of Jesus” en la que el tipo diu sobre el Jesucrist: “…dos mil anys i encara no ha tornat”. Entre estos universos lírics es mou Robyn, encara que no tots són bromes, a este tipus de composicions s'oposen balades belles i evocatives sobre amors frustrats, amb la mirada posada en la vida ordinària com és "Cathedral" o "Winter love". 

En este tercer treball en solitari de Hitchcock els instruments són bàsicament acústics, de tant en tant es cola alguna guitarra elèctrica però lluny està del so més de banda de garage de posteriors discos amb els Egyptians com en el soberbi Fegmania! (1985).
Aci el tenim amb una actuació allà pel 2008 amb el gran Howe Gelb....

R.E.M. "Murmur" (1983, I.R.S. RECORDS)

Després de Chronic Town, R.E.M. es van plantar en l'estudi de gravació amb una sola idea clara: volien un disc fet amb guitarres acústiques, que sonara encara més a les arrels de la música americana, era l'única cosa amb el que tots estaven conformes, perquè el grup estava travessant una crisi de cavall. No era per a menys: la primera vegada que havien intentat gravar les cançons per al seu primer disc, el productor Stephen Hague se'ls havia portat a Atlanta, havien tocat "Catapult" i Hague l'havia adornat amb uns sintetitzadors que els van horroritzar. Després d'això, pensaven que ningú els comprendria.
Però ahí estava Mitch Easter (Let's Active) i Don Dixon que ho van fer, els van proposar fer una producció especial i R.E.M. van acceptar.
Murmur es va gravar en un estudi que era utilitzat habitualment per grups religiosos. En quant ho va saber la premsa musical, va voler veure en aixó el misteri d'aquell debut (qualificat en les seues crítiques amb paraules com “enigmàtic”, “hipnotitzant” o “obsessiu”)  profundament espiritual.
Però Murmur era molt terrenal, des d'eixa magnífica portada on una típica enredadera pantanosa de Georgia s'apoderava de tot el paisatge, inclús d'una antiga via del tren. El disc era una perfecta mescla de plaer i melancolia pel temps passat , te una atmosfera peculiar, de tristesa continguda, que accentua les guitarres de Peter Buck.
Hi ha, a més, una perfecta secció de ritmes, contundent quan ha de ser-ho, però que en acte seguent t'acaricia, Bill Berry sonava post-punk i, no obstant això, mai convertia a les cançons en algo agressiu. Els temes de Murmur no són agressius, sinó que li relaxen, inclús els més tallants com en  "9-9" .
Hi ha a més un baixista capaç de traure chispes del seu instrument, Mike Mills brilla a les quatre cordes perquè a vegades pareix que siga ell el que li marca les pautes a Peter Buck, a més, és el responsable de totes les segones veus i cors del disc.
I després està Michael Stipe, vocalista impressionant i polivadent fins a l'insospitat, capaç de posar-se tens o de sonar cristal·lí en la mateixa cançó, té la qualitat de tocar la fibra,  per exemple, quasi al final en una de les meues cançons favorites de R.E.M. "Shaking through", amb eixe In mi lifeeeee que posa la pell de gallina.
I, a més, està la perfecta producció d'Easter i Dixon: veus amagades, ecos fantasmals, melodies clares com l'aigua, llums i ombres. Les boles de billar de Bill Berry col·locades en el fons de "We walk", les guitarres al revés i el riff de piano de "Perfect circle", el chelo de "Talk about the passion", el soroll futurista amb què comença "Radio free Europe".
Personalment m'agrada més l'època de finals dels 80 de REM però reconec que els seus primers temps tenen algo especial, algo que ha diferència d'altres grups guanya amb el temps....personalitat.

RAIN TREE CROW (1991, Virgin)

D'alguna manera, el projecte Rain Tree Crow podria entendre's com la tornada fugaç de Japan, aquell mític grup britànic pioner del synth pop i dels new romantics de començaments dels 80's que va encapçalar el sempre inquiet David Sylvian, perquè menys el guitarrista Rob Dean està tota la formació original del grup.
Rain Tree Crow va gravar un únic àlbum en diverses sessions entre 1989 i 1990, el disc podríem dir que és àrid (com la portada) però càlid al mateix temps, on s'imposen les  improvisacions free jazz, climes espectrals, que en alguns casos s'acosten al tan sobat post-rock i a grups com Hood o Bark Psychosis pero on sempre sobrevola la màgica i murmuradora veu de Sylvian com a color dominant.
De qualsevol manera, es tracta d'un disc únic, pensant i executat segons les particulars regles musicals de Sylvian i on se'm fa difícil ressaltar alguna cançó ja que el treball pareix pensat per a sentir-lo d'una tirada, encara així destacaria dos passatges, "Blackwater" i el single "Pocket full of change".
Disc per a disfrutar preferiblement de nit i en dies fred com els que s'acosten.
https://rapidshare.com/#!download|440p4|198036520|rain_tree_crow_-_rain_tree_crow.rar|88190|0|0

RAIN PARADE "Explosions in the Glass Palace" (1984, ENIGMA)

Sense dubtar-ho els californians Rain Parade va ser una de les moltes bandes que podriem dir que va estar en el lloc erroni i en la pitjor època al mateix temps, sobretot lo segon ja que es van formar a principi dels 80, mals temps per a la psicodèlia. Encara que posats dins del sac del denominat Paisley Underground o Nou Rock Americà junt amb grups com Dream Syndicate, Green On Red o Violent Femmes, el seu so era molt més britànic que americà, inclús el seu primer treball Emergency Third Rail Power Trip (1983) va ser editat inicialment a Anglaterra, el qual va obtindre un èxit sonat per part de la crítica encara que com quasi sempre no comercialment, per la qual cosa un dels seus principals compositors David Roback va eixir del grup per a formar Opal i mes tard Mazzy Star.
Explosions In The Glass Palace és un disc (millor dit un MiniLP) de sentiments, un disc on la melancolia cobra més força que mai, amb una formació ja de quartet amb Matt Piucci a la guitarra i veu, Steven Roback al baix, Eddie Kanlwa a la bateria i Will Glenn als teclats, graven cinc cançons simplement meravelloses, el seu millor treball sens dubte.
La primera cançó "You are my friend" és la que més s'acosta al seu disc de debut, és pop d'alta escola amb una melodia inoblidable i amb eixes guitarres jangle que tant es portaven en els Estats Units en els 80. En "Prisioners" és on més es nota l'evolució de la banda, on es mesclen les veus de Matt i Steven, la secció rítmica es ralentitza i les guitarres sonen més que mai a Neil Young. Un altre canvi en la composició de cançons es mostra també clarament en les següents quatre, mentres que en Emergency Third Rail Power Trip les cançons tenien més canvis constants i bots, esta vegada van més en llinea recta, alguns el poden dir avorrit o repetitiu, però jo crec que és important per a mantindre l'estat d'ànim de l'àlbum. Esta estructura més lineal és el que destaca en "Blue", el tema més trist del disc en la lletra pero de tonada molt pop. "Broken horse" és un tema bàsicament acústic que recorda molt Jefferson Airplane. El disc acaba amb un tema de set minuts, "No easy way up", on les seues juganeres parts instrumentals es mesclen amb les vocals i amb una veu repetint una vegada i una altra com un mantra el seu títol.
Per a mi Explosions In The Glass Palace és un dels millors treballs de rock psicodèlic de tots els temps  d'una de les bandes més oblidades però sens dubte mes reivindicables del rock americà...Rain Parade, van arribar a editar un disc més en el que seria el disc del boom comercial, fins i tot els van fitxar la discogràfica Island, però va quedar en res, en la sentència final d'una banda meravellosa i irrepetible, mai més es van tornar a reunir ni per a gravar ni per a recaptar diners en concerts de reunificació.
https://rapidshare.com/#!download|244p5|174888395|Rain_Parade_-_Explosions_in_the_glass_palace.rar|28870|0|0

LOS POTROS "Black light" (1990, MUNSTER RECORDS)

Dels antros de Malasaña van sorgir moltíssims grups desconeguts i altres que van arribar a transcendir relativament com Sex Museum, Pleasure Fuckers o Imposibles, i altres que es van quedar en terra de ningú com el cas dels injustament oblidats Vancouvers o Los Potros, autors de Black Light, pera mi, un dels millors LPs fets en este país. Los Potros es formen l'any 1985 quan Javi, Fernando, Uge i Chicho decidixen ajuntar-se per a reproduir els sons Garage-Mod dels seus grups preferits, i en part inspirats pels seus admirats Sex Museum, companys de batalles i molt afins quant a gustos musicals a base d'una dieta estricta de Surf, Garage, Beat i Rhythm And Blues. En 1986 José Lanot, que tocava la guitarra amb els Museum, abandona el grup i ràpidament li convencen perquè substituïsca a Javi en Los Potros. Graven algun single i oferixen molts concerts, però a poc a poc sorgixen desavinences entre ells, i finalment en 1989 es dissol el grup. Encara que Lanot és l'últim a entrar, continua amb el grup però esta vegada amb la formació de trio: José Lanot canta i toca la guitarra, Chicho a la bateria i entra Paco De La Calle per a fer-se càrrec del baix.  Al 1990, uns Potros renovats i amb el lideratge de José Lanot, es tanquen en l'estudi de gravació i en tan sols una setmana graven Black Light, o dit d'una altra manera, un d'eixos discos dels què ja no es fan. Es tracta de la referència 007 de Munster Rècords, i tot en el disc és una meravella. Per a començar, en el 90% dels casos se sol complir la màxima que darrere d'una bona portada hi ha un gran disc, i este per descomptat no és l'excepció a la regla, portada en blanc i negre amb foto del grup presa des de dalt seguint la tradició de discos de grups com Who o Beatles, i de regal carpeta doble amb les lletres de les cançons en anglés original i traduïdes a l'espanyol, es nota que Munster té verdadera fe en el grup, i no és res estrany perquè el contingut és simplement espectacular. Dotze cançons fabricades del material del millor Pop: breus, directes, amb tonades arravatadores, guitarres esmolades, veus perfectament alineades i lletres molt cuidades. Cançons que parlen d'amor i sobretot desamor amb unes lletres molt íntimes i pròximes, gràcies en part a les enèrgiques guitarres. El so de Black Light ni de bon tros seria el mateix de no ser per la producció, s'encarreguen ni més ni menys que Julián “Tequila” Infante i Manolo “UVI”. Julián abans d'entrar de ple amb Los Rodríguez, s'involucra de ple en este treball. Los Potros són un grup de guitarres i Julián aconseguix fer-les sonar com ha de ser: potents, tallants, directes, aspres i nítides al mateix temps. Inclús toca parts de guitarra solista en bona part dels temes. Però no sols el so de guitarres està cuidat, les veus a càrrec del propi Lanot són de nou una meravella, amb la seua característica forma de cantar, una veu prou aguda, li dóna un toc molt particular al disc, inclús les parts de cors les fa el propi Lanot. El millor de tot? ...les cançons, es podria dir que fan Power Pop en el sentit literal, però no ens enganyem, l'enèrgic riff inicial de “Inside My Brain” ho diu tot, són cançons de Rock and Roll, amb actitud Punk i sensibilitat Pop, i del bó, del que feien  Beatles, Buzzcocks, Remains, Everly Brothers, Nervers, Who o Byrds. És curiós, però la meua còpia de Black Light la conserve des de fa la fredolina de 21 anys, i encara m'esborrone quant puntxe temes com “Walkin' with my girl”, “The ‘she' you lose”, “Love is dead”, “Black clouds”, “Shades of myself” i absolutament totes les seues meravelloses 12 cançons.  Al 1995, el grup es va separar sobtadament apunt de professionalitzar-se i fitxar per una multinacional, va ser un abrupte i irremeiable final, tant és així, que Black Light no es va tornar a reeditar mai de la vida, i a hores d'ara esta descatalogat i és prou difícil de trobar. Esta entrada li la dedique al meu amic Costa...si vam disfrutar amb "No, not again" i amb este disc aquells anys per Pedreguer!!
https://rapidshare.com/#!download|375p2|143397605|PVAc0281.rar|71363|0|0

PIXIES "Trompe Le Monde" (1991, 4AD)

A l'hora de llançar este quart i últim disc Pixies ja eren una banda semi-reconeguda i mimada de l'underground, perquè el curiós del cas és que la popularitat els va arribar prou després de dissoldre's com a banda. Per a este album, van canviar prou el so més indie pop de bossanova, tornant un poc als seus inicis però incorporant alguns teclats, i canviant les temàtiques bíbliques i sexuals per ciència-ficció, és un disc molt inspirat i amb altes dosis d'energia. El disc s'obri amb “Trompe Le Monde”, repartint punk rock i teclats, més agressiva és “Planet of sound”, construïda sobre una poderosa base de baix i bateria que creix fins a un final èpic, “Alec Eiffel” és un dels seus himnes clàssics i una de les seues millors cançons, “The sad punk”, és una cançó que de punk té poc, es un tema que pareixen diverses cançons en una. Rendixen tribut a una de les seues òbvies influències amb “Head on”, fantàstic cover de The Jesus And Mary Chain, “U-Mass”, per a mi de les més fluixes del disc, “Palace of the brine” i “Bird dream of the Olympus Mons”, estan un poc més prop de Bossanova, on pareixen demanar a crits la veu de Kim Deal, recuperen piles amb “Letter to Memphis”, una de les seues millors cançons d'amor i “Space (I believe in)” i “Subbacultcha”. Per a la part final de l'àlbum ataquen amb “Distance equals rate times time”, prou punkarra, i els tres temes del final que quasi pareixen el primer Ep en solitari de Frank Black, amb menció especial per a “Motorway to Roswell”, una de les meues cançons preferides. En definitiva, Trompe Le Monde és un album que posa punt final a la producció de Pixies i ho fa per tot lo alt, amb algunes de les millors cançons de tota la seua carrera. No obstant això, es nota a faltar la consistència i espontaneïtat de les primeres èpoques, encara que seria un error demanar-los que continuen repetint un Surfer Rosa, el llistó estava massa alt, encara així Pixies va complir i va entregar un gran últim treball.
http://www.mediafire.com/?5mpfmm7sh37lffd

EL PECHO DE ANDY (ROCCO, 1986)

El Pecho de Andy van ser un clar exemple de banda rebutjada per la crítica en el seu moment i reivindicada amb el pas del temps per (quasi) els mateixos crítics i per alguna que una altra banda actual (La Habitación Roja va versionetjar no fa molt "El arrozal").
Van manejar molt bé les lletres de les seues cançons, molt intenses i poètiques amb tocs d'instruments poc utilitzats per ací en l'època com el saxo i un baix heretat de bandes com Joy Division, Bauhaus o The Cure.
Ho formen a principis dels 80 Miguel Angel Garcia (guitarra i veu), Fco. Javier Garcia-Zarco (guitarra), Maria Eugenia Muñoz (baix) i Miguel Angel Campos (bateria) a Toledo i es van batejar amb el títol d'una cançó de Lou Reed (tota una declaració de principis). En 1986 van editar este primer disc amb temes que van poder arribar ben lluny com "El Arrozarl" o "Vuelo nocturno" junt amb altres mas foscos com "Anochecer en Tahití" o "Fighting Temeraire", a mi em recorda molt este treball a gent com Decima Victima, Golpes Bajos o els Radio Futura de De Un País En Llamas (1985), un any després van editar el seu segon i (per desgràcia) últim treball Llegará Octubre. Com a curiositat dir que recorde una actuació seua un matí en un programa que feia Jesus Hermida en TVE1, que temps!!!
http://freakshare.com/files/eb6ycq1i/pecho.rar.html